El professor Josep Parra guanya la primera edició del concurs “Relats de l’absurd”

“He escrit el conte perquè tenia una anècdota simpàtica per revelar”

 

Entrevista a Josep Parra

Per Marta Martín i Júlia López

Com es titula el conte que has presentat al concurs? Per què l’has escrit?

És un relat que es titula “ Iniciación al masaje” [llegiu-lo aquí a baix].  L’he escrit perquè hi havia una anècdota molt simpàtica, i quan es va convocar el certamen de redacció per a professors vaig pensar: “és el moment de donar a conèixer aquesta anècdota al món”.

Per què vas voler presentar-te al concurs?

Perquè m’agrada participar sempre que hi ha cap convocatòria. Penso que si s’organitza un concurs és perquè la gent hi participi i no perquè es quedi desert.  És com quan al recital del gimnàs van dir: “un professor que expliqui un acudit?” i hi va haver un silenci. No és que jo tingui ganes de protagonisme, però algú hi ha de participar. Si hi ha cap convocatòria, allà seré jo; si m’he de disfressar de Carnestoltes, em disfresso; si s’ha de fer una redacció, es fa; si s’ha d’explicar un acudit, s’explica… És a dir,  quan s’ha de participar, jo ho faig.

Escrius sovint? I quan ho fas, què acostumes a escriure?

No gaire, sóc més d’anar al cinema i mirar pel·lícules i sèries, que em roben tot el temps que podria dedicar a escriure. Idees moltes, temps i voluntat, poca.

També he fet articles sobre coses del meu poble, coses locals, perquè em demanen moltes col·laboracions allà a València, llibres per a nens sobre curiositats de la meva terra i relats curts. Tinc en ment fer una obra de teatre, que ara potser gràcies a aquesta anècdota del relat absurd és moment de recopilar més anècdotes absurdes i fer una obra de teatre.

Acostumes a participar a d’altres concursos literaris?

Per a concursos no, perquè em vaig deprimir molt quan al meu poble ens vam presentar dos en un certamen literari i jo vaig perdre. Des d’aleshores vaig dir: “s’han acabat els certàmens literaris”. Aquí hi vaig participar perquè m’agrada formar part de la vida de l’institut, però a concursos no, simplement és per plaer o perquè algú m´ho demana i per correspondre per amistat o perquè ens coneixem molt i em demanen el favor d’un article o algun text.

Parla’ns dels articles o llibres que tens publicats.

En tinc uns quants ja, que parlen sobre curiositats de la meva terra, publicats a Edició 96.

En tinc publicat un amb una amiga, que es diu “Vaig a dir-te quatre coses”,  que és com si fos un calendari amb quatre curiositats per a cada dia de l’any. També tenim publicat “I tu què en saps?”, amb una curiositat per a cada dia de l’any. Després, una peça de col·leccionistes, publicat amb motiu del 65 aniversari de la meva mare, que es diu “Paraula de pastora”, que consisteix en frases típiques de la meva terra i de la meva família. Va ser un acte sorpresa que li vaig organitzar, un llibre auto-editat i publicat per mi. I, per últim, un llibre de la fundació municipal del cinema de València, que explica la historia del festival cinematogràfic de València, on jo redactava els textos.

Quins són els escriptors que creus que t’han influenciat més a l’hora d’escriure?

Crec que m’han influït més els professors que he tingut que no pas els escriptors que he llegit. Sóc devorador compulsiu de llibres, llegeixo molt, però no intento imitar cap escriptor que m’agradi.  No dic: “Va, doncs, escriuré com Stephen King, o Chuck Palahniuk o Juan José Millás, que tenen el seu estil propi”. Jo m’he fet el meu estil a còpia de redactar redaccions a classe, a l’institut a la universitat, i amb els professors que he tingut de castellà, de català, d’anglès… Vull dir que m’he format més a l’aula que no com a lector de literatura.

Hi ha cap professor que et va marcar més que els altres?

L’Elias, de Castellà i l’Encarna, de Valencià, per exemple, són els que queden a la memòria i em van animar a seguir escrivint.

Podries esmentar cap escriptor imprescindible que recomanis per a aquells que volen dedicar-se a escriure?

Per dedicar-se a escriure, recomano moltíssim Juan José Millás, pel món propi que té, tan divertit i tan imaginatiu. I Stephen King, que no és referent de res per als que volen bona literatura, però per a mi escriu molt bé. Per tant, quan ets adolescent, no cal anar-te’`n a un llibre de Tolstoi o Joyce, és a dir, a grans noms de la literatura universal. Aquests escriptors, Juan José Millás i Stephen King, et poden convidar a escriure les teves pròpies històries a partir de les que ells ens narren a nosaltres.

T’esperaves guanyar el concurs literari de Sant Jordi?

Sincerament, no, pensava que podia guanyar qualsevol altra persona. No em vaig presentar amb ànims de guanyar-lo.

Ara que saps que has guanyat el premi, com penses gaudir-lo?

El premi és una entrada de teatre; a mi m’encanta anar-hi; de fet, participo sempre que hi ha sortides de teatre aquí a l’institut, organitzades per l’Elisabeth Huguet. I ja tinc en ment una obra de teatre basada en un text que estem treballant a 2n de Batxillerat i segurament aprofitaré aquesta entrada per anar a veure “Ausencias”, que la fan a La Seca Espai Brossa de Barcelona.

Què et sembla el premi?

Per a mi, ideal. Una entrada al teatre, al cinema, o a un concert, bàsicament tot el que sigui cultura, m’encanta, és a dir, m’encanten tots els esdeveniments i sobretot anar a gaudir de les creacions artístiques de les persones.

T’agrada més escriure que fer classe?

És diferent. M’agrada més fer classe que estar vigilant el recital del gimnàs durant tres hores, dient “calla, seu, no vagis a la font, no vagis al lavabo, no molestis els companys…” Això sí que m’agrada més, fer classe que estar fent de policia.

Creus que té alguna cosa a veure-hi escriure i ser professor?

Ser professor de lletres i escriure té molt a veure-hi, segur, perquè qui es dedica a la lingüística o a la literatura és perquè ja porta a dins un escriptor. Algun mal intencionat podria dir que un professor de castellà o de literatura és un escriptor frustrat, però no, és algú que canalitza la seva passió per les lletres d’una altra manera.

El conte guanyador:

INICIACIÓN AL MASAJE

Autor: Josep Parra

Fue cosa de mi novia la del Opus. Tan recatada siempre. Tan de misa los domingos y fiestas de guardar. Tan poco amiga de hacer cosas emocionantes, que me sorprendió cuando dijo:

  • ¿Tú quieres hacer un curso de masajes que organiza el Ayuntamiento?

¡Absolutamente sí! Lo que fuera con tal de romper aquella tediosa rutina de horas y horas de sofá en casa de sus padres en que se había convertido nuestra relación. En vez de unos jóvenes y vitales estudiantes de universidad, parecíamos dos momias fosilizadas frente al televisor. ¡Pero nos queríamos mucho, que conste! ¡Eso sólo se aguanta por amor!

  • ¡Te apunto, pues! Será solamente los martes, a partir de la semana que viene. Tienes que traer ropa cómoda, o sea, un chándal; y zapatillas de deporte.
  • ¿A qué hora vengo?
  • Empieza a las ocho y está a diez minutos de aquí… Vente a menos cuarto.

¡No había chico de 22 años más feliz en toda la zona! ¡Un curso de masajes! ¡Con mi novia! ¡Planazoooo!

Y llegó el día M (de Martes y de Masaje), y me planté puntual en su casa. Me abrió la puerta vestida con sus mejores galas, como para recibir al obispo.

  • ¿Aún no te has cambiado? ¡Llegaremos tarde!
  • No, si yo no voy.
  • ¿¿Cómo que no?? ¡¡Pero si fue idea tuya!!
  • ¡No, no, no! Yo te dije si TÚ querías hacer el cursillo. ¡De mí no dije nada!
  • ¿Y ahora qué? ¿Tengo que ir solo?
  • ¡Ah, no! Tranquilo. Mi padre también se ha apuntado.

Y bajó por la escalera el armario ropero de su fornido padre, con su chándal y con una mirada retadora que decía: “Pensabas que podrías sobar a mi hija a placer, ¿eh?”.

Y allá que nos fuimos los dos machos alfa, envueltos por un silencio incómodo, hasta el local del Ayuntamiento. Nada más llegar, una motivada monitora gritó:

– ¡Poneos por parejas! ¡Uno de los dos que se descubra la parte superior del cuerpo y que se tumbe boca abajo!

Mi suegro no me dio opción a formar equipo con nadie más.

  • ¿Empiezas tú o empiezo yo?
  • Tú, tú. ¡Mejor tú!- mi voz era un manojo de nervios.

La pizpireta monitora repartió botes de polvos de talco por toda la sala, mientras aparecía frente a mí la espalda más grande y peluda que jamás había visto tan de cerca.

  • ¡Apretad con los pulgares por la zona de los hombros!

¡Qué asco! ¡Qué repelús! ¡Qué trance! ¿Cómo había llegado hasta esta situación? ¡Maldita y mil veces maldita!  ¡Maldita mi novia, y maldita la lingüística tramposa que me impidió ver la trampa en que caí como un tonto enamorado!

  • ¡Pero aprieta más!

Mis dedos eran de merengue. Rehuían el roce con aquel orco. ¡Ellos que soñaban con acariciar piel de gacela, ahora se encaraban a un matojo de zarzas y espinos!

  • ¡Quita! ¡Ponte tú boca abajo, que ya lo hago yo!

¡Como para llevarle la contraria! Sumiso cual corderito en el altar sacrificial, desnudé mi espalda y permití que sus garras de Freddy Krueger me laceraran, en una suerte de tortura que ni de lejos parecía un masaje.

  • ¡Para, para! ¡Que me haces cosquillas!- dos lagrimones rodaron sobre la loneta.
  • ¿Te hago daño?
  • ¡No, no! Es que tengo muchas cosquillas- no sabía cómo salir de aquella.

Al cabo de quince desdichadas horas de frota-frota mútuo, o al menos así lo viví yo, la clase se dio por terminada. And so did I! Fertig! Finito! Nunca mais! Ni me asomé otra vez por el curso de masajes, ni mi suegro y yo volvimos a tocar el tema (ni nuestras espaldas). Pero así, con sangre y dolor, aprendí una gran lección: hay que fijarse ¡MUY BIEN! en ¡TODAS! las palabras que se dicen cuando te hablan.

Els altres contes que van participar al concurs

SORPRESES QUE ET DONA LA VIDA

Autora: Sara Tàpia

Un dia qualsevol, de cop tens una gran sorpresa i circumstàncies que no controles et fan allunyar-te del teu entorn. Et veus obligat a instal·lar-te en un hotel, en una habitació compartida, separat d’un altra persona estranya, per una cortina que defineix el teu trist espai, sense finestra i amb poca llum natural.

El menjar és insípid i estàs encadenat via un tub, al voltant del llit. De tant en tant, et visiten unes cares alegres que comproven com estàs. Decideixes adaptar-t’hi i llegeixes, fas mandales, escoltes música o informatius i veus pel·lícules. Sort de la tecnologia digital! La que et manté connectat amb el món exterior.

I els dies passen i cada cop que es preveu que marxaràs, un nou ensurt decideix que t’hi has de quedar. Aleshores penses, prou de preguntar-te PER QUÈ i comença a pensar PER A QUÈ: per a ser capaç d’adaptar-te a noves situacions, per a viure moltes emocions, per a ser conscient que tens grans amics, companys i alumnes, per a rebre moltes mostres d’afecte i amor, per a compartir moments amb persones desconegudes i diverses, per a començar l’operació biquini, per a apreciar el menjar que et cuines a diari, per a descobrir noves al·lèrgies, per a conèixer altres feines, per a ser conscient que tot el que planifiquem no sempre ho portarem a terme, per a desitjar veure i sentir el sol, el vent, la pluja, i sobre tot per a valorar per damunt de tot l’autonomia personal i la LLIBERTAT.

Un altre cop de sort et fa canviar d’hotel i veus que passes d’haver estat en una pensió a allotjar-te en un hotel de 5 estrelles. Ara tens una habitació per tu sol, àmplia i amb una magnífica finestra i espectacular vistes. Recuperes el veure i sentir una mica el sol, però continues enyorant el vent i la llibertat. Desprès de 30 dies i 40 radiografies, et retornen la LLIBERTAT de poder escollir què, quan, com i amb qui, FARÀS EL QUE ET DONI LA GANA.

LA MIDA DE LES COSES

Autor: Jordi Font

Desconec què passa per les altres llars, però a casa, a mesura que s’apropa l’estiu, portar a dormir un nen de 5 anys esdevé una missió que, pràcticament, només és a l’abast d’un superheroi.

  • Papaaaaaa, em llegeixes un conte?
  • No pot ser! És tard i vol ploure! No tenim tot el temps del món per anar-nos-en a dormir!
  • Papaaaaaaaaaaa, t’estires amb mi i em fas companyia?

Crec que no hi ha cap altra solució. He d’endreçar la cuina i encara tinc aquella pila immensa de dossiers per corregir. El que no dormirà prou aquesta nit seré jo!

  • Vinga, va! Em poso el pijama i m’estiro amb tu! (Potser no és la millor solució aquest problema però, ara mateix, la meva ment no dona per més!).

Ens fem un petó de bona nit i tanco la llum de l’habitació. Es fa el silenci! Per dintre meu, celebro que avui s’ha adormit molt ràpidament.

  • Papa, en la fila dels números quin és el que ocupa l’últim lloc?

I ara què li contesto? Com li explico a mon fill que no hi ha una quantitat finita de números? Tiro pel broc gros:

  • Mira, Guillem, hi ha infinits números. No s’acaben mai! Ho has entès? (El meu to es mou entre l’emprenyament per fer-lo adormir i l’enorme sorpresa de la pregunta que m’havia acabat de fer).
  • Sí, papa!

Ho havia aconseguit. L’havia convençut a la primera (cosa que no sempre passa). El silenci torna a regnar per l’habitació. La satisfacció per haver resolt el seu dubte era més que evident…

  • Però, papa… després del trenta-vuit, quin número ve?
  • El trenta-nou
  • I després del cinquanta-tres?
  • El cinquanta-quatreeeee
  • I després del…

En Guillem es queda en silenci. Suposo que deu estar pensant el següent número a preguntar-me. Passa un, dos, tres minuts… Ara sí! S’ha adormit!

Era evident que la meva primera resposta havia estat fora de lloc. Cony, que és un nen de cinc anys! El que tinc clar és que les seves ganes d’aprendre i el meu temps per acompanyar-lo són infinites! Bona nit, Guillem!

Dilluns

Autora: Míriam Lleó Laso

No arribo… no arribo… Per què no m’hauré llevat abans? Hauria d’haver enviat un correu per avisar… Me l’estaran lianta classe… Uf, com se’m pugen els bessons…

Ah! El pas de zebra infernal! Vinga, treu les claus. On són? Merda, merda… Ja! Ja les tinc.

I som-hi! Directament al segon pis!

***

  • Eh! Profe, profe!
  • Què?
  • Gírate, profe!
    • Uala! Que fort!
      • Jo-der!
        • Si no estoy borracho!
      • A veure, silenci tothom! Què carai passa? – es gira. – No pot ser.

Obre la porta.

  • Què hi fas, aquí?
  • Però… però… Qui és vostè?
  • Jo soc jo. Contesta, què hi fas aquí?
    • Flipa nen, que hay dos iguales!
      • Ens posaràs doble examen o què, profe?
        • T’han clonat, profe!

Es miren, es toquen.

  • No m’esperava que fóssiu tan reals. Ets exactament igual que jo! Qui ho diria, oi?
  • Però… però… jo venia a fer classe… jo…
  • Em van prometre discreció. Ara hauré de fer una reclamació! Saps a qui he de trucar?

***

Sempre em passen a mi, aquestes coses: em toquen les tares! No acostumbre a utilitzar aquest tipus de serveis, però per una vegada a la vida, volia viatjar en temporada baixa i estalviar-me uns calerons! Hi tinc dret, oi? Hauria d’haver contractat una empresa de tota la vida, res d’aquestes que tenen ofertes tot l’any! Els materials no eren els millors, però, la veritat, és que ningú ha notat la diferència. Ara bé, no tenia el xip d’autodestrucció i això sí que no es pot consentir! M’ho hauran de compensar… Però primer que substitueixin els alumnes que tenia a primera hora, que sinó no estaré tranquil·la… I, després, em compensaran.

Oi tant que ho faran…!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>