BAIX AL PASSAT (III)
Escrit i il·lustrat per Ernest Ortega i Escalas
L’Àlex Martínez es va posar dret, quan li va deixar de rodar el cap. On era? Quant feia que estava allà? Va començar a recordar: s’estava barallant amb la Melissa i havia caigut un llamp o alguna cosa. S’havia fet un cop al cap molt fort. De fet, encara sagnava. Fins i tot estava mullat, tot i que semblava que feia hores que ja no plovia. I llavors va sentir el Jordi.
- Àlex? –va dir el noi- estàs bé?
El Jordi i l’Àlex havien anat junts a l’escola, però s’havien distanciat força durant els darrers anys i, la veritat era que el Martínez no tenia cap ganes de parlar amb ell.
- Molt bé. Gràcies.
- Segur? –va insistir en Jordi traient l’Àlex de polleguera- Estàs sagnant com Guifré el Pilós quan va crear l’escut de Catalunya.
- Que sí, collons! Que n’estic molt segur! – va cridar l’Àlex. I en Jordi es va quedar parat.
- Doncs no podran dir que no t’he ofert la meva ajuda.
El noi va començar a marxar una mica ofès, i mentre marxava l’Àlex va treure el seu mòbil per a trucar algú. Va repassar la seva llista de contactes i es va adonar que no hi havia ningú que el pogués ajudar realment. No volia anar a casa perquè els seus pares no el comencessin a fer preguntes que no volia respondre; i si anava a l’hospital segur que li preguntaven on eren els seus tutors legals. A més, estava segur que cap dels seus amics el podria ajudar o bé per les seves complexes situacions familiars o bé per la seva manca de coneixements mèdics. I així, sense contemplar gaire alternatives, el noi es va girar i va començar a córrer darrere del Jordi.
- Espera!!! —Va cridar aconseguint que el seu company s’aturés. I amb molta malícia, va dir -Que sí. Que m’ajudaràs.
- I la paraula màgica. —va respondre el Jordi d’una manera que l’Àlex va pensar que se’n reia d’ell, i el jove només va rebre un insult en resposta.
L’Àlex no sabia la sort que havia tingut de topar-se justament amb en Jordi, perquè el va recollir i el va portar a casa seva sense donar-li importància a les grolleries del seu company.
***
El Jordi vivia a un apartamentet a prop del mar on entrava molta llum. Quan van arribar, la mare del Jordi, l’Aina, estava dinant i es va aixecar de seguida per ajudar l’Alex. Ella era infermera i li va netejar el trau del cap tan bé com va poder. Va donar roba neta a l’Àlex, i li va dir que havien d’anar a l’hospital perquè necessitava posar-se punts. El noi va dir que no volia que els seus pares en sabessin res, i la mare del Jordi li va dir que intentaria que fos així.
Els tres van pujar al cotxe i van començar a avançar mentre els dos joves menjaven alguns dels macarrons del dinar en una carmanyola. L’Àlex observava com el Jordi i la seva mare parlaven i reien tranquil·lament. No recordava la darrera vegada que s’havia avingut tant amb els seus pares. I enfilant el camí cap a l’hospital, va veure per la finestreta l’institut Baix a mar completament intacte.
- Ja han reconstruït l’institut? —va preguntar el noi.
- Com que reconstruït? —va preguntar l’Aina- Que s’havia trencat?
- Home… —va dir l’Àlex després d’un silenci llarg—. L’explosió.
Es va tornar a fer un silenci. El Jordi i la seva mare no sabien de què parlava i ell ho va notar.
- Quina explosió? —va dir l’Aina, intrigada.
- Res, res. —va dir l’Àlex tement que el prenguessin per boig a causa del cop al cap.
Allà passava alguna cosa estranya, i estava desorientat una altra vegada. El so del cotxe en moviment cada cop se li ficava més al cervell, i li van començar a xiular molt les orelles. Va girar el cap per mirar a través de la finestra i es va veure a ell mateix passejant amb uns amics. Es va marejar del tot i va perdre la consciència.
***
Dos dies més tard, la Melissa havia arribat al passat. I rondava pels carrers de Vilanova i la Geltrú després que el seu pare la fes fora de casa pensant que era només una bromista que havia picat al timbre de casa seva per a prendre-li el pèl.
Eren les sis de la matinada, i la Melissa no tenia gens de son. Per a ella eren les tres de la tarda, és a dir no feia més d’una hora, però ningú no la voldria atendre. Tothom estava dormint.
No sabia què més fer i tenia molt de fred. Encara estava xopa de la pluja de feia una estona, així que es va asseure a l’entrada d’una porta una mica arrecerada i va pensar en tot el que li havia passat.
Potser era cert que havia viatjat en el temps? Havia vist la saga de “Regreso al futuro” un munt de vegades, però no tenia clar que allò funcionés com aquelles pel·lícules. Sabia que no s’havia de trobar mai amb el seu jo del passat, tanmateix ella recordava haver-se sentit a ella mateixa trucant el timbre de casa seva. D’alguna manera, el seu viatge al passat no havia canviat res. Tot havia succeït exactament com ja havia passat.
Potser havia fet massa poc per a fer un canvi important a la línia temporal. De totes maneres, no volia provar què passava si intentava canviar les coses.
A més, ella tampoc no tenia una màquina del temps, sinó que el que l’havia fet viatjar havia estat una senyora amb una mena de nina que parava el temps. Això volia dir que no podria tornar mai al seu temps. La vindria a buscar la senyora de la nina? O pot ser no? Al cap i a la fi, segons els seus càlculs, només havia viatjat un parell de mesos al passat. Pot ser la noia de la nina pensava que per tan poc temps no feia falta fer-la tornar a viatjar. Però, si fos així, hauria de passar dos mesos procurant no canviar massa la línia temporal?! I tot plegat, què hi feia allà? Quina era la seva missió? La noia de la nina li havia dit alguna cosa. Què era? Ah, clar! Havia de buscar la Nezha!
La Melissa estava espantada i marejada, però no tenia més remei que fer el que la noia li havia dit. Això no obstant no coneixia tant la Nezha. No sabia on era casa seva ni cap a on tirar. Així que va començar a sanglotar, just quan es va obrir la porta del portal on era asseguda.
La Joana acabava d’obrir la porta amb una bossa de la brossa a la mà, i la Melissa va començar a riure de felicitat.
- Joana! Que bien! Vos sos amiga de la Nezha, no?
- Sí. —va dir la Joana amb un somriure d’orella a orella.
- Me das su contacto, porfa?
La Joana va treure el telèfon del seu pijama, i va començar a marcar tecles aleatòriament, fins que va aconseguir desbloquejar el mòbil quasi per casualitat. En aquell moment, la Melissa va trobar la situació una mica estranya. La Joana no s’havia sobtat de veure-la tant tard de la nit allà enmig, així que li estava buscant el contacte de la Nezha sense preguntar. Sense cap problema. Així que la Melissa va lligar caps.
- Joana, sos sonámbula?
- Sí. Ahora estoy durmiendo.
La Melissa va consultar el telèfon de la Nezha al mòbil de la Joana i quan va acabar li va fer una abraçada, li va tornar l’aparell i li va dir que anés a dormir. Quan la noia es va haver retirat, la Malissa va fer un crit d’alegria. Semblava que algú hagués enviat la Joana a ajudar-la. Com si fos un àngel caigut del cel per rescatar-la. I, sense acabar de creure-s’ho encara, va marcar el número al seu telèfon.
El mòbil donava senyal. Cada cop que l’aparell xiulava, la Melissa es posava una mica més nerviosa i, quan ja semblava que no l’havia d’agafar, la Nezha va respondre:
- Hola?
- Hola Nezha. Soy Melissa.
- Que Melissa?
- Íbamos juntas al Baix a mar.
- Ah, hola Melissa. Què vols a aquestes hores?
- Te llamo para hablar de la explosión.
- Qué explosión?
- La de l’insti.
- Què?
- Sí! La senyora de la muñeca, que salió del rayo!
La Nezha va penjar.
La Melissa va analitzar la situació i va deixar anar un altre crit, ara de ràbia, per tornar a plorar novament.
Durant les hores següents, la jove va seguir caminant sense rumb fins arribar a la plaça de la Mitja Lluna, on va agafar una manta que havia trobat en prou bon estat al costat de les escombraries i es va adormir a una cadira de fusta que hi havia.
***
L’endemà, la Melissa es va despertar desorientada. El seu cervell havia esborrat gairebé del tot l’horrible nit del dia anterior.
Va veure com la gent anava cap a l’insti i ella es va girar, i va veure l’institut Baix a nar intacte. En perfectes condicions. I va començar a recordar de cop tot el que li havia passat, el cap li va tornar a rodar i es va agafar a un arbre per no caure.
En aquell moment, hi va haver una gran lluminària, que va semblar no cridar l’atenció a ningú. I quan aquella brillantor es va haver dissipat, va aparèixer la Nezha estirada a terra. Es va aixecar i va mirar la Melissa. Semblava tan desorientada com ella.
Només quedava un dia per a l’explosió.
