‘Baix’ al passat, primera part (conte escrit pels alumnes Ernest Ortega i Judit Suriol)

‘BAIX’ AL PASSAT, primera part

Escrit per Ernest Ortega i Judit Suriol. Foto: Vinyet Lloveras

Il·lustració: Lía Rodríguez

Havien passat dos mesos des de l’explosió que va fer desaparèixer l’institut Baix a Mar. La jove Nezha reposava al pati del seu nou institut, anomenat Lluch i Rafecas. Ho feia a una cantonada, sense saber amb qui parlar ni què fer. 

El dia del gran esclat s’havia despertat una mica més tard del que acostumava a fer-ho. La seva alarma no havia sonat, per sort tenia tan assumida la seva rutina que el cos li va demanar llevar-se igualment. Va esmorzar molt lleugerament, únicament una torrada amb mantega. I va sortir de casa en la seva bicicleta al més ràpidament possible. A uns metres de l’institut va començar a albirar una gran fumera llunyana, que venia tot just de la direcció cap on anava. Mai no s’hauria imaginat que poc més endavant hi havia un gran cràter fumegant al lloc on havia estudiat els dos darrers anys.

—PARA MARCAR QUE AHÍ TENÍAMOS…! — va cridar la professora Núria Galdón fent que la Nezha sortís sobtadament dels seus pensaments—. Perdón, me autorreseteo y empiezo.

La Núria també havia estat professora del Baix a mar, però l’havia deixat l’any abans de l’explosió. A la Nezha li sorprenia com podia portar-ho tan bé. Era horrorós el que havia passat.

La noia va obrir la llibreta i va començar a apuntar. Havia d’estar més atenta a classe si no volia repetir curs, però se li feia molt difícil després del que havia passat.

***

Una mica més lluny d’allà, a l’institut Joaquim Mir, el Kang i la Melissa havien sortit també al pati. Ells tenien la sort de poder parlar de la traumàtica experiència entre ells a les hores de pati. Gràcies a això, el seu vincle d’amistat s’havia fet molt més fort.

   El dia dels fets, la Melissa va arribar tard per un embús de trànsit a la carretera.

     El Kang va arribar aviat, però es va quedar esperant el seu amic Jordi a l’entrada. Prou lluny de l’insti perquè no el toqués l’explosió, però sí per veure-la com l’espectador més proper. Encara li feia mal l’orella pel so de l’esclat.

***

L’Àlex no havia tornat a estudiar des del que havia passat. Tot i que li havien assignat un altre institut, sortía cada dia a les vuit del matí confiant en que no s’adonessin de que no estava anant a classes.

 Dels que havien sobreviscut a l’incident, era el menys afectat, ja que ni tan sols havia anat a classe el dia fatal.

 Es distreia a la plaça de la Mitja Lluna amb els seus amics, rient sense ni tan sols saber que alguns dels seus companys estaven patint l’incident. Cada un, a un institut diferent.

***

El Jordi era segurament el que ho portava pitjor. Parlava amb la psicòloga del Dolors Mallafrè de tots els seus mals.

 Aquell dia desastrós no va anar a l’institut, ja que havia confós una notificació del tsunami democràtic i pensava que aquell dia era vaga.

Segurament, la seva pena no era tant per l’institut, sinó per la fatal associació que havia fet de l’explosió amb la causa independentista. Ja no anava a posar llaços grocs a les autopistes ni feia “V” agafat de les mans de desconeguts a Barcelona. NI TAN SOLS LES CALÇOTADES LI FEIEN IL·LUSIÓ! I això l’havia dut a una profunda depressió.

***

Mentre la Nezha enfilava el camí de tornar a casa, van començar a caure les primeres gotes. Era una pluja molt suau, semblava que no havia d’anar a més, així que no es va preocupar per no portar cap paraigua i va seguir caminant a pas tranquil.

Va passar pel costat del seu antic institut, ple de grues i obrers. Alguns reconstruïen l’institut, la majoría buscaven aixopluc. A la Nezha l’impressionava veure que el lloc on havia passat els seus darrers anys ara no era més que una zona d’obres. 

Un tro eixordador va sonar a tota la ciutat. La Nezha el va sentir molt proper, i a tots els que havien viscut l’explosió els va tornar a aquell moment horrorós. La pluja va començar a caure amb una força implacable. Les gotes eren cada cop més grans i va començar a caure calamarsa.

 La Nezha va començar a córrer cap a casa seva entre llamps i trons, però un raig va caure extremadament a prop seu. La noia es va cobrir el cap. Havia caigut massa a prop, i es preparava per rebre el seu impacte. Un impacte que mai no va arribar.

 La noia va apartar els braços de la cara. Ja no sentia la pluja i l’aire estava molt calmat. Havia parat? Què passava? Va obrir els ulls i va poder contemplar com un munt de gotes flotaven a l’aire totalment immòbils. La gent de l’obra també era totalment quieta i un llamp estava paralitzat davant seu. Tocant el terra i ple d’espurnes brillants que s’havien congelat en el temps i envoltaven a la Nezha. Allò era un somni? Que estava passant? La noia va moure una mica el braç movent les gotes que estaven parades a l’aire. 

 Entre les espurnes va distingir una silueta en moviment i, de dins del llamp, va sortir la figura imponent d’una persona emmascarada vestida amb un vestit COVID que a la noia li va semblar un uniforme futurista. Alcapdavall, la Nezha vivia a l’octubre del 2019. 

—Nezha, —va dir la silueta — m’has d’ajudar a aturar l’explosió del Baix a mar. Viatjant al passat.

Definitivament, la Nezha s’havia tornat boja.

 En aquell moment, la silueta va treure un objecte de la seva motxilla que semblava una nina. Va girar el cap de l’andròmina i una ona expansiva va empènyer lleugerament la noia.

La figura va desaparèixer i el llamp va tornar al cel darrere seu. Les gotes que volaven van començar a anar cap amunt i els obrers que treballaven al cràter van començar a desfer la feina feta. Les fulles del terra van començar a tornar als arbres d’on havien caigut i el sol va sortir i es va pondre unes quantes vegades. Va començar a passar gent caminant cap enrere. Després va marxar tothom. Els núvols es movien ràpidament i les estrelles giraven a la velocitat de la llum al voltant d’on era la Nezha. De cop, un so eixordador que reconeixia va tornar a la seva vida i, entre un munt de llum i fum va veure com totes les peces de l’institut que estaven escampades pel terra van volar pel cel tornant al seu lloc fins a reconstruir el Baix a mar. Es va fer de nit i va tornar a ser de dia. 

 Els alumnes estaven entrant al Baix a Mmar com si res no hagués passat; la Nezha va caure a terra marejada. No sabia què havia passat ni què havia de fer.

 La noia es va aixecar i va veure a prop seu la seva amiga Melissa. També semblava una mica desorientada.

Els protagonistes del conte “Baix” al passat”