L’Institut Vallès, en els darrers cursos, ha manifestat una important dedicació i inclinació cap a la filosofia. Des de fa tres cursos que tot l’alumnat dedica almenys una hora setmanal a la reflexió filosòfica. Això ens ha empès a presentar per a tota la comunitat educativa del centre una frase d’un filòsof cada mes, que pot suggerir reflexions, comentaris, pensaments…
Aquest és un bon espai, si voleu, des de la més absoluta llibertat i respecte, per expressar-vos.
Vols veure les reflexions d’altres mesos? Aquí les pots trobar.
Es podria pensar que si hom es deixa manar i obeeix el que algú altre li dicta sotmetent-se fins al punt de desitjar el que aquell li mana, aconseguirà la felicitat. Aquest és el rerefons de la frase que jo criticaria. En llegir-la he pensat en un tema de Coldplay que diu que de vagades “reps el que vols, però no el que necessites”. Crec que aquesta expressa la idea de què sovint hom es pensa que allò que vol es allò que necessita, però també sovint es demostra que no és així. El quid de la qüestió a la frase de Tolstoi és aquest: saber o no si el que hom vol és el que necessita. Fa falta un alt coneixement d’hom mateix per saber vertaderament el que hom necessita.
No crec que la frase de Tolstoi posi l’accent en la necessitat. De fet, la necessitat ens allunya de la llibertat, en tant que ens fa subjectes a alguna cosa, ens fa depenents. En canvi, la llibertat de fer el que pensem que hem de fer, perquè és el que volem fer, crec que sí ens apropa més a la felicitat. Sovint actuem però no sempre sabem el per què. Voler fer el que fem implica un gran esforç. És cansat i feixuc perquè et manté en un estat d’autoexigència i, per tant, d’autocrítica respecte a la fidelitat vers un mateix.
Hi estic d’acord, Miquel. Saber si el que vols és el que necessites requereix un altíssim coneixement d’un mateix, però sobretot exigeix una gran fidelitat cap a un mateix.
M’agrada perquè en la frase de Tolstoi es deixa veure una idea molt romàntica i interessant: la clau de la felicitat es troba en la quotidianitat. Crec que és molt encertat rescatar-la en un context històric com el de l’actualitat, en el qual la quotidianitat és precisament el dolent de la pel·lícula. En un món com el nostre, hiperglobalitzat i que ens fa perdre la sensibilitat en general de manera molt bèstia, vivim com una espècie d’espectadors i acceptem gairebé sense pensar tal posició. Ens reneguem de la vida donant-la per suposada i acceptem el nostre paper secundari, fent-nos creure a nosaltres mateixos que les nostres accions són, en si mateixes, secundàries, mancades d’importància. Això últim presenta un problema (precisament el que es tracta en la frase) perquè provoca el fet que busquem la felicitat “fora de nosaltres mateixos”. Per això veig molt interessant el fet que l’autor de la frase posi l’èmfasi en les accions que són nostres, en el que fem dia a dia, i doni a entendre que no hem de buscar la felicitat en tot allò que no tenim/no som/no fem sempre, sinó en aquestes mateixes accions: la reconciliació amb la quotidianitat, l’amor a la vida, al cap i a la fi, és el que ha de fer-nos feliços. Una ambició desmesurada a la recerca de la felicitat és, més aviat, contraproduent