La setmana del 2 al 4 de maig, vaig formar part com a cap d’estudis d’FP del nostre institut de la delegació ciutadana encapçalada per l’alcalde de Sabadell, Juli Fernández, per visitar els camps de refugiats del Sàhara Occidental, concretament Tindouf, amb l’objectiu de refermar l’agermanament de Sabadell amb l’Argub.
Aquesta delegació estava formada per diferents regidors i regidores de l’Ajuntament, una infermera del Consorci Hospitalari Parc Taulí, dos representants de Solidaris amb el Poble Sahrauí, un representant de Sabadell Acull Infants Sahrauís i diferents membres de l’entitat Taller d’Art, Cultura i Creació (TACC), a més de dues tècniques de la regidoria de Drets Civils.
La TACC entoma el relleu de Solidaris amb el Poble Sahrauí per gestionar projectes de cooperació amb els campaments de refugiats. Ha ofert al nostre institut col·laborar enviant alumnes dels CFGS d’Animació Sociocultural i Turística i Integració Social per gestionar un camp de solidaritat amb els/les joves sahrauís realitzant tasques socioeducatives i tenint en compte la perspectiva de gènere, a més de treballar la sensibilització entorn al Sàhara.
Ha estat un viatge molt intens i ple de sensacions. Vam començar visitant la Casa de Malalts Tememtafust d’Alger, una casa per atendre als i les sahrauís convalescents que funciona amb els ajuts d’ONG. Malgrat el suport econòmic, aquesta casa està molt lluny del que podem entendre com un lloc de convalescència de malalts en el món occidental.
Un cop finalitzada la visita, vam agafar l’avió fins a Tindouf per arribar als campaments de refugiats de Bojdor. Malgrat ser de nit, la primera impressió va ser d’estar en un lloc oblidat pel món, un assentament humà en una zona desèrtica i àrida, la Hamada, res a veure amb les idíl·liques imatges del desert de Lawrence d’Aràbia. Carrers sense retorn, piles de sorra i pedres, cotxes abandonats, cables que arriben a les cases sense soterrar, residus plàstics per tot arreu, etc. Ens vam allotjar en una casa sahrauí, amb gent molt hospitalària que et rep amb un somriure i amb ganes de saber coses.
El segon dia va ser més protocol·lari, és l’hora d’anar a l’Argub, un campament a 150 km del primer, una hora i mitja per una carretera que creua un desert que canvia de colors, de més clar a més fosc. Tot és sorra, pedres, roques i algunes acàcies que guarneixen un paisatge àrid.
La Delegació la rep el Governador al Consell del Poble, un nen i una nena ens donen la benvinguda oferint llet de camella i dàtils. L’alcalde de Sabadell, Juli Fernández, i l’alcaldessa de la daira, Najma Alamin signen l’acord d’agermanament i fem una xerrada amb les dones del lloc.
Visitem l’escola bressol i l’escola de primària, ara hi ha pocs alumnes perquè ja ha acabat el curs escolar. Les instal·lacions són senzilles, el pati és el mateix desert; sota una calor cada cop més asfixiant ens acompanyen a l’ambulatori equipat amb una sala de parts i una de nutrició. Pel camí campen unes quantes cabres a la vora dels corrals i les deixalles. Dinem en una haima, un pinxo de carn de camell i cuscús, prèviament ens ofereixen un te preparat amb el ritual sahrauí.
Tornem a Bojdor, més desert i més calor. Visitem l’Escola de Nacional de Belles Arts, una infraestructura molt ben equipada on els joves poden fer ceràmica, escultura, etc. Un lloc ideal per implementar el projecte de cooperació.
Tornem als cotxes fent ruta cap a l’Hospital de Bol·la, fent una aturada per veure una “granja” de camells. L’hospital va ser creat per Metges sense Fronteres i està ben rehabilitat. Anteriorment era un hospital militar. Cada any, una comissió mèdica del Parc Taulí realitza intervencions quirúrgiques al llarg de 15 dies des de l’any 2007. Aquest hospital està al mig del desert, no hi ha res a la vora, resta tancant quan marxa la comissió mèdica. No hi ha recursos humans ni materials per mantenir-lo obert tot l’any.
Acabem la jornada fent un sopar a la haima de la senyora Embarca Bujamarota, la dona que va signar el primer acord amb l’ajuntament de Sabadell l’any 1989. Ens trobem tota la delegació, els Ministres de la RASD de Joventut, Cultura i Sanitat i els reporters de la TV del campament. Un sopar entranyable, d’hospitalitat absoluta, de comiat.
Marxem amb ganes de tornar, són 42 anys de campaments, d’oblit polític internacional. Esperem que aquest agermanament promogui tasques de cooperació que apoderin al poble sahrauí per evitar la dependència eterna.
Segueix-nos!