MNAC

El 21 d’abril, els alumnes de 2n i 1r de Batxillerat vam visitar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i vam poder comprendre, amb l’ajuda d’unes explicacions molt acurades per part dels nostres guies, com ha canviat l’art al llarg de la història.

Vam començar el recorregut a l’edat mitjana, sota la imponent mirada del famós Pantocràtor que es trobava originalment a l’absis central de Sant Climent de Taüll. Aquesta forma d’art ens ho diu tot, ens imposa un pensament i ens amenaça amb el càstig en cas d’ignorar el seu missatge. Parla a una societat teocèntrica, jeràrquica, majoritàriament analfabeta i convençuda d’un destí preestablert. Un Déu totpoderós, que tot ho veu i tot ho jutja i amenaça amb el càstig etern.

Van continuar amb una altra obra propagandística que juga una mica més amb el tema, però manté el mateix missatge: dos Cristos crucificats mostren les dues facetes de Jesús, la humana i la divina. D’una banda, se’ns mostra un Jesús vestit, poderós, que ha aconseguit vèncer la mort; de l’altra, un Jesús nu, prim, penjat i defallit (si no mort), un Jesús humà que ens desperta l’empatia i la pena.

El nostre recorregut va continuar amb un canvi d’època. Al segle XIX, la burgesia agafa el rumb de l’art per atorgar-li un sentit diferent i, especialment, un missatge propi: fer ostentació de la riquesa que es posseeix.

Contemplant La vicaria de Marià Fortuny vam comprovar com l’art manté un missatge clar que no convida a aprofundir perquè té bàsicament una funció decorativa i és una mostra d’estatus.

Aquest tipus d’art comença a flaquejar quan arribem a l’estàtua Els primers freds: un home gran arraulit amb una nena, completament nus i asseguts sobre un banc. Miquel Blay busca amb aquesta obra convidar a la reflexió. L’obra pot representar la tristesa, el dolor, la pobresa, el fred (literal, o simbòlic si ens arrisquem)… En tot cas, no hi ha respostes incorrectes. Tota interpretació és vàlida i aquesta és la intenció de l’autor. Per això els representa nus, perquè no es puguin contextualitzar temporalment ni social. Estan nus i l’espectador els ha de vestir.

Per a acabar, Pablo Gargallo trenca amb tots els esquemes que la burgesia havia imposat amb la Gran ballarina. Una escultura que representa la destresa, la lleugeresa, el ritme… i ho fa, paradoxalment, sobre una base de metall. L’oposició entre tema i material no és més que el principi; Gargallo crea una obra abstracta que pot veure’s des de qualsevol punt i que ens transmet, en algunes de les seves parts, sensació de buit. Un buit creat a propòsit que ens convida a omplir-lo. L’artista comença l’obra, però els ulls que l’observen l’acaben.

Després de la visita, com passa habitualment amb els grans descobriments, alguna cosa canvia i ens esglaia; l’art som nosaltres, ho hem estat sempre, fins i tot als ulls d’un Déu castigador o als peus d’una ballarina de metall tan plena com buida.

Text: Ainoa Gil
Fotografies: Daisy León

L’acció està subvencionada pel PMOE (Pla de Millora d’Oportunitats Educatives), un programa d’orientació i reforç per a la millora i suport en l’educació, finançat a través del Fons Social Europeu i gestionat, a l’Estat espanyol, pel Ministeri d’Educació i Formació Professional.