El passat 31 d’agost, el dia del seu sant, va morir el Mn. Ramon Cabana pujant al Canigó. La notícia ens va omplir de tristesa. Va treballar força cursos al nostre institut com a professor de religió i vam compartir molt bones estones. Entre elles, un sopar improvisat quan Pinochet va ser detingut a Londres, l’octubre del 98, on vam cantar cançons i vam llegir textos de Víctor Jara, amb l’esperança que els tribunals fessin finalment una mica de justícia. En aquell sopar ens acompanyaven els professors i amics Pere Fontdevila i Lluís Viladrich que també ens han deixat i a qui no oblidarem per anys que passin.
Al funeral del Ramon es va dir que estava molt interessat en la literatura castellana dels Segles d’Or, que estudiava Baltasar Gracián i que, en el seu darrer sermó, havia parlat justament de l’omnipresència de la mort en les pintures del Barroc: “Et in Arcàdia ego”. La mort és present també en els llocs més idíl•lics. Morir al Canigó per a un muntanyenc, catalanista i mossèn com el Ramon és morir a l’Arcàdia. I renéixer.
En el seu darrer llibre, Crònica pastoral 1975-2015, el Ramon parla també de la seva tasca com a docent. Sabem que portava els instituts on havia treballat al cor. Gràcies, Ramon.
