Seguint aquell cometa arriben els tres reis, que provinents de l’Àsia els du cap a l’oest; creuant la Septimània entren a l’Empordà, perquè sobre aquests aspres s’atura el cos celest.
Segons la profecia aquí hi ha el seu destí, en uns bancals de vinyes que ja s’han veremat i esglaonen muntanyes contornades de mar.
En un casup de pedra s’amaga el nostre Déu, infantat d’una verge i el pare, Sant Josep.
Els Mags li ofereixen tresors de l’Orient, presagis d’una vida d’or, mirra i encens, i a més els adverteixen d’un perill imminent: “marxeu amb el Messies i no us quedeu per aquí, que el rei de Galilea el busca per occir, sicaris de Judea el volen capturar i maten tots els nanos que poden empaitar”.
Recullen el que tenen omplint una samal i carreguen la burra que troben al portal les poques pertinences que a l’establia hi ha. S’hi encavalca la mare, que gronxa el bell nadó, embolcallats amb mantes pel vent i la fredor.
De nit fan el viatge cap a la llibertat, fugint del rei Herodes que els hi volia mal, el pare fa de guia per estrets viaranys; és millor que no els vegin i esquiva el camí ral. Amb una gran tristesa se’n van per mont enllà, seguint la cabellera de l’astre coruscant. No saben per què marxen, ni si mai tornaran, ni si del genocidi algú els protegirà.
Travessen Les Alberes. Fa un fred tramuntanal. Hi ha una bona celístia i un quart creixent ben blanc. Brotant d’unes feixes d’esquistos i pissarres, com fums entre les pedres, metall molt ben forjat. Són urpes de la terra els ceps d’aqueixos camps, als sarments de les vinyes ni un pàmpol ni un gravell; només la coloraina de fils del sant mantell, que quan hi passa la verge, queden enxarxats. El vent del nord ho fressa i ho deixa tot ben net. On és aquella ufana? En queda l’esquelet.
I mentre el ruc avança, se sent “carric carrac” pels camps de llicorella que la resplendor lunar ha tornat platejada com l’escuma del mar.
Potser va néixer Venus aquí al Cap de Creus, una nit molt ventosa que un mar enfurismat lluità contra les roques d’aquests penyassegats, bramant udols ferotges com de vidres trencats.
I enmig de tot l’estrèpit, que ens causa sobresalt, d’aquella nebulosa que sura per l’espai, sorgirà la bellesa del rostre de l’infant que ens mira amb complaença i augura un bon Nadal!
Narcís Coderch
2017
