Avui, 8 de març, vull adjuntar un petit vídeo de la gran Adela Cortina, dona, i filòsofa.
És realment significatiu aquest missatge tenint present el context espacial i temporal en el qual el presento, centre educatiu al llarg de la tarda del dia internacional de la dona.
S’aprofita aquest dia per a fer reclam d’uns drets, sent sorprenent que encara al S.XXI ens devem a reivindicar un dret tan bàsic com el de la igualtat, sí el de la igualtat entre homes i dones. És cert que si mirem enrere, les condicions eren pitjors, però com a humans ens devem a la millora i aquesta és encara una tasca pendent.
Adela Cortina ens recorda que el vincle d’unió necessari entre els ciutadans és el d’amistat cívica, una relació que tot i partint d’unes diferències lluita en comú per unes mateixes metes. Si a això afegim que la comunitat política es deu a la deliberació d’allò just-injust, convenient-inconvenient, és el dia adient per a fer publicitat de què seria just, ja que tant homes com dones gaudim d’un esplèndid ús de la raó i de la paraula, formem plegats una comunitat política, i podem per tant, fer reclam d’una igualtat de drets, salarials per exemple, entre d’altres. Però per a dur-se a terme aquest objectiu general, cal canviar lleis, però perquè puguin ser canviades cal abans que els nostres representants polítics es comprometin èticament, i per tant, interioritzin emotivament el valor de la igualtat en tot el seu sentit i el facin realitat.
https://twitter.com/institutmvm/status/971718962240217088
És significatiu que aquest desig el realitzi des d’un context educatiu, ja que és dels pocs àmbits on les condicions salarials són equiparables. Amb això vull dir dues coses:
-que hem de continuar educant en valors, necessaris per al desenvolupament humà i el conjunt de la ciutadania
-que l’horitzó és positiu, és esperançador, ja que els que eduquem ja gaudim d’aquests drets.
Cal, doncs, reinvertir els nostres drets gaudits com a llavor en els alumnes, en l’educació, perquè junts puguem convertir aquest propòsit en un fet extensible, en un bé comú.
Felicito a la meva mare especialment, i a totes aquelles dones que realitzen les diverses tasques amb intel·ligència, responsabilitat, eficàcia, dignitat i amor. Enhorabona per demostrar-nos el tresor realment valuós de cadascuna de vosaltres, dones. Gràcies per haver estat tan generoses.
La cita d’avui, evidentment d’Adela Cortina, en los Ciudadanos como protagonistas:
« Una educación moral universalista, a la que hoy no podemos renunciar, ha de tener en cuenta la doble dimensión de la persona: la de la comunidad real en la que aprende a comportarse a través del humus de las tradiciones, y la comunidad ideal de comunicación, a la que pertenece toda persona en cuanto tal, es decir, en cuanto interlocutora válida»
Des del meu punt de vista crec que els drets de la dona són una part fonamental en un Estat progressista. Hem declaro feminista convençut i considero que el Govern espanyol ha d'actuar i evitar que es produeixi qualsevol vulneració dels drets d'un individu independentment del seu sexe.
No obstant això, no vaig secundar la vaga del 8M. Per què?
Doncs ja que considero que s'ha de segregar d'una vegada per totes la relació del feminisme amb una ideologia política determinada. Trobo a faltar, que les manifestacions reivindicatives favorables a la igualtat estiguin dirigides per dones, és curiós i remarcable que una manifestació que reclama el feminisme, solament un dels sindicats propulsors d'aquesta, estigui dirigit per una dona i això hem fa arribar a la conclusió de què algunes concentracions feministes i en especial la que va tenir lloc a Barcelona no tenien com a finalitat la defensa dels drets de la dona sinó la promoció partidista de la seva pròpia corrent política.
Per últim, la defensa d'una societat progressista igualitària on cada persona tingui els mateixos drets i les mateixes obligacions ens correspon a tots, és una lluita que hem d'afrontar totes les dones i els homes junts per tal d'assolir la desitjada justícia social.
Finalitzo amb una frase d'Aristóteles "Considero més valent a qui conquesta els seus desitjos que al que conquesta als seus enemics, ja que la victòria més dura és la victòria contra un mateix" amb aquesta esmena vull dir-vos que l'obtenció d'una victòria que garanteixi d'un cop per totes la igualtat serà quan el conjunt de les dones guanyin la batalla contra elles mateixes és a dir, s'agrupin massivament i donin inici a un vertader moviment feminista. Defensa'n els seus drets en les societats més desenvolupades i en els països més antidemocràtics i no exclusivament un cop a l'any col·locant-se un llacet morat a la samarreta.
Marc Luque Piñana
Concordo amb gran part de la teva opinió i també crec que el sexe oprimit deuria lliderar aquest moviment, però també crec que per assolir la igualtat entre homes i dones ambdós sexes s'hauràn de reivindicar en conjunt. També espero que amb temps, esforç i educació s'aconseguirà dita igualtat, doncs:
“Durante todo el período de progreso, la historia demuestra que la condición de la mujer ha ido siempre aproximándose a igualarse con la del hombre´´
-John Stuart Mill
Estic d'acord amb tu que aquesta lluita no es pot dur a terme tan sols un dia a l'any sinó que ha de produir-se cada dia i que ha d'estar liderada per dones, ja que són les principals afectades. Però no comprenc la crítica a la manifestació del 8 de març, a altres llocs de l'estat no sé com va anar però a Barcelona es va demanar que a la capçalera i en les primeres files tan sols anessin dones, als homes i a tots els partits polítics i organitzacions sindicals se'ls va demanar que ocupessin la cua de la manifestació. Això va ser una gran idea que assenyala que si l'han de liderar elles però que tots els que creiem en la igualtat hem d'estar recolzant. Si tothom surt al carrer a manifestar-se i ocupa la posició que li pertoca es farà més força que quedant-se a casa, només amb una gran demostració pacífica secundada per tothom com van ser les manifestacions que van tenir lloc a tot l'estat espanyol el passat 8 de març els governs decidiran actuar d'una vegada per totes.
Cesc Soriano
La huelga del 8-M buscaba representar a todo el sexo femenino, sin embargo dejó muchas "olvidadas".
Las reclamaciones que más trascendieron fueron la de eliminar la brecha salarial, la despatriarcalización de los puestos directivos y la lucha contra la violencia de género.
Respecto a la violencia de género hay poco que decir, pues todos y todas estamos de acuerdo en la lacra que supone y en la necesidad de su fin.
Sin embargo, las otras dos grandes reclamaciones no responden a la realidad de todas las mujeres, sino a las de las clases medias-altas. La brecha salarial ocurre sobre todo (y no en gran medida) en las mujeres con empleos estables, en altos cargos y con un buen salario. Por supuesto, el acceso femenino a los puestos directivos (el famoso "techo de cristal") solo afecta, de nuevo, a las mujeres de más elevada condición social. De este modo, la huelga ha tenido como principales destinatarias las mujeres que menos sufren el machismo.
El machismo se encuentra enraizado en la sociedad y lo sufren todas las mujeres, pero las más afectadas son las de las clases bajas. Las de este estamento son las que sufren los mayores niveles de violencia machista, son las que menos posibilidades tienen de acceder al mercado laboral, son las principales víctimas de la feminización de la pobreza (lo que genera un bucle en el que desaparece la movilidad social) y las más presentes en la esfera productiva (ya sea en sus propios hogares, o en los de familias de clases medias-altas).
Asimismo, las manifestaciones pecaron de eurocentrismo, ya que se olvidaron de hacer algunas mención a aquellas mujeres del Tercer Mundo en el que reclamar derechos que aquí se alcanzaron hace mucho, es jugarse la vida.
Por otra parte, opino que ningún partido político debe liderar la causa feminista, pues es una lucha que todos debemos emprender y no se puede interpretar como una lucha ideológica, sino como una reclamación de justicia y dignidad.
Por último, me gustaría hacer mención a un icono del feminismo español, tal y como lo fue Clara Campoamor, citando su famosa frase:
"El feminismo es una protesta valerosa de todo un sexo contra la positiva disminución de su personalidad".