Les alumnes Esther Botella, Nube García i Carla Caballero entrevistaven la professora d’anglès Núria Esparraguera. Gràcies a la seva feina podem conèixer-la amb més profunditat.
Esther, Carla, Nube: Quants anys portes fent classe? I en aquest institut?
Núria: Fent classe, 33 anys i, en aquest institut, 23.
Estàs agust en aquest centre?
Sí, hi estic molt a gust, la veritat. És l’únic institut en què he estat, a més d’escoles de primària i EGB, i no tinc pas ganes de canviar.
Com ho fas, per tenir tan bona relació amb els alumnes?
Doncs no sé si hi tinc bona relació, però em sento molt còmoda amb ells i, sobretot, crec que hi ha un denominador comú que és tractar-los i entendre’ls com a persones que s’estan formant. Són molt jovenets i, sobretot, sempre els dic: “si no us estimo, no us puc ensenyar”. I ells no ho acaben d’entendre, però crec que s’ha d’entendre la nostra feina.
T’agrada el teu treball?
M’encanta.
Has passat vergonya alguna vegada mentre estaves fent classe?
No. Algun cop, fa uns anys, van canviar el llibre de text, i no estava gaire còmoda. Em vaig posar un pèl nerviosa, em va caure el llibre al terra, em vaig quedar amb un full del llibre a la mà. Aleshores sí que vaig passar una mica de vergonya… i van riure tots.
Et va bé l’horari de l’institut, per a la teva vida personal?
Què vols que et digui. Sortosament, o malaurada, no tinc gaire ningú per cuidar. No tinc fills, i és fantàstic plegar a les tres de la tarda. D’una altra banda, no em va bé, perquè dino cada dia cap a les quatre. Crec que hem trencat una dinàmica molt important, que era poder dinar al migdia, com fèiem sempre al nostre país, entre la una i les dues. Per altra part, crec que els alumnes acaben molt cansats fent sis hores de classe amb 30 minuts de pati. Crec que és un horari molt atapeït. Hi podria haver dos patis, o fer un horari més relaxat. Als alumnes els hem trencat la dinàmica de l’educació nutritiva. Això és una bestiesa que s’ha fet en aquest país per estalviar diners.
El teu primer dia de feina estaves nerviosa?
Molt, a més tenia uns nens de cinquè que no oblidaré pas, i de fet encara en recordo alguns noms. Era una classe molt dura. Recordo que em van dir: “Duraràs una setmana”. I al final hi vaig estar tres anys.
Has fet classes que no siguin d’anglès?
Sí, he ensenyat una mica de tot, perquè vaig estudiar per ser mestra d’EGB. He fet Socials, Física i Química, Matemàtiques, Dibuix, Català, Castellà… Tecnologia no.
Et sentiràs trista el dia que et jubilis?
Suposo que em farà pena la dinàmica que porto des de fa tants anys, perquè des dels tres anys que vaig al “cole”, tant com a alumna com a mestre, per tant tinc un horari… Em sabrà greu perdre aquesta marxa que et donen els alumnes, l’alegria, encara que a vegades has de compartir alguna tristesa o pena de les seves vivències. Però l’energia dels alumnes segur que la trobaré molt a faltar.
De petita volies ser professora?
Sempre he volgut ser professora. Des dels 10 anys que ensenyava els veïns.
Has sentit alguna cosa per algun professor, alguna vegada?
A nivell sentimental no. Moltes vegades he fet molt bons amics professors, però mai he sentit res per cap.
Has tingut alguna discussió forta amb algun company/a de feina?
Sí, a la llarga sí que n’he tingut. Sempre he estat al costat dels alumnes.
Alguna vegada has aprovat un alumne/a per simpatia o per pena?
Sí, perquè crec que a vegades has de donar un cop de mà. No tothom aprèn tan fàcilment i, per molt que s’esforcin, els has d’ajudar perquè no arriben al 5.
T’importa si algun alumne t’insulta?
Sí que m’importa, perquè jo no insulto mai ningú, sóc molt respectuosa. Em fa mal al cor.
