Visita a la Maternitat d’Elna

Dijous 6 de febrer vam anar a França per fer, segurament, la millor sortida que hem fet mai. Vam anar a conèixer, escoltar i interioritzar la història de tota aquella gent de la qual no se’n parla mai, els invisibles, els que no han tingut veu, els exiliats i les exiliades de la Guerra Civil Espanyola.

Abans de començar el viatge, vam recollir l’escriptora del llibre que ens havíem llegit i pel qual fèiem aquesta excursió. Ella seria la nostra guia.

La primera parada va ser la Maternitat d’Elna. Impressionant! Abans de visitar el que havia estat la salvació de 597 vides, l’escriptora (Assumpta Montellà) ens va fer una introducció de tota la història que contenia aquell lloc. Va ser molt emotiu i xocant conèixer tantes històries tràgiques i bèsties en tan poc temps. Crec que gairebé tothom, després d’escoltar les seves paraules, va quedar tocat d’alguna manera o altra. Era sorprenent l’eloqüència de l’Assumpta i la facilitat que tenia per atrapar tothom amb la història que ens explicava. Tots i totes estàvem pendents de cada una de les paraules que deia i quan va acabar de parlar, vam deixar anar l’aire que portàvem estona retenint i que no ens n’havíem ni adonat. Tot seguit, vam visitar el que ara és un museu d’història local, un lloc realment bonic.

Vam pujar de nou a l’autocar i vam anar fins a la platja d’Argelers. En totes les parades que fèiem, l’Assumpta ens feia una petita reflexió i ens donava informació del que havia passat i del que havien viscut tantes persones, per així ser més conscients d’on estàvem i què estàvem fent allà. Vam apropar-nos fins a quasi tocar l’aigua del mar i sincerament, caminar per aquella sorra (una gran part ara xafada per edificis i hotels turístics) transmetia una sensació que no sabria com explicar. Era estrany caminar per un lloc que sabies que, anys enrere, havia estat un camp de refugiats i refugiades, i que allà hi havia enterrades tantes ànimes.

La següent parada era Cotlliure, on visitaríem la tomba d’Antonio Machado, però abans d’això, vam fer una pausa per dinar. En acabar vam poder visitar lliurement el poble; un poble realment maco, amb els seus carrers, les parets de colors, el port, el mar…

Finalment, vam tornar a retrobar-nos tots i totes, i vam anar cap al cementiri. Abans, però, vam passar per l’hostal on Machado va viure els seus últims dies i vam travessar el seu carrer preferit, un carrer que ara porta el seu nom i que és preciós. A la tomba hi vam llegir un parell de poemes i l’Assumpta ens va explicar una mica sobre com ell havia anat a parar allà. Així vam acabar la nostra sortida i vam tornar cap al poble per agafar l’autocar i tornar a casa.

Crec que en menys de vint-i-quatre hores, la majoria de nosaltres va aprendre més coses que en una setmana d’escola. Tot el que l’Assumpta ens explicava era increïble, literalment parlant, perquè ningú podia creure que els veïns francesos s’haguessin portat tan malament amb totes aquelles persones i que quan es parlés d’aquell temps només es parlés de quatre persones del mig milió que van patir l’exili.

“Tots naixem, vivim i morim. L’única cosa que no mor és la paraula escrita, encara que sigui en una trista llibreta. Aquesta és la meva feina; recopilar les històries dels invisibles de la Guerra Civil Espanyola”, Assumpta Montellà.

Autora: Lola Monés