UMBERTO ECO
► Elpèndol de Foucault
Ed. Lumen (cast.)
Novembre 2016
Umberto Eco (1932-2016) és una de les figures intel·lectuals més atractives del panorama de les lletres europees dels últims quaranta anys. Filòsof, lingüista, semiòtic, expert en el tema de la comunicació, coneixedor de l’estètica, assagista perspicaç, crític literari, novel·lista d’èxit.., el seu nom evoca el perfil d’aquells autors que han sabut conciliar en les seves novel·les l’erudició històrica i el rigor acadèmic amb un estil literari captivador capaç d’atreure l’atenció d’un espectre molt ampli de lectors mitjançant una alquímia argumental en la qual la intriga i el misteri són ingredients recurrents entre molts altres recursos literaris la dissecció dels quals —en el seu cas—no ens lliurarà la clau de l’èxit de les seves obres.
Al seu assaig Opera aperta, Eco sostenia que les obres d’art tenen una estructura subjacent que suporta d’altres estructures tot possibilitant una pluralitat d’interpretacions i sentits que pugnen entre si davant de l’espectador per convertir-se en l’estructura dominant, és a dir, en aquella estructura subjacent que procurem expressar quan comencem la nostra intervenció tot dient: «En darrer terme, allònque l’obra planteja és…»
No és el nostre propòsit abordar en aquestes poques línies cap estudi de l’obra d’Eco en el sentit que apuntàvem anteriorment, però sí que voldríem suggerir que no anem desencaminats si ens acostem a la seva lectura a partir de la següent analogia: El pèndol de Foucault és a la literatura esotèrica allò mateix que el Quixot respecte dels llibres de cavalleries —dos estructures subjacents semblants que generen un mateix efecte sobre el lector, efecte que podríem qualificar de catàrtic. Malgrat la similitud dels plantejaments, una diferència rellevant s’aprecia entre el Quixot i El Pèndol: en el primer la bogeria tracta de realitzar un ideal de justícia en un món de rufians que es burla de les excentricitats del boig; en el segon, la bogeria es deslliga de tot ideal ètic i s’apropa al costat fosc i diabòlic de la naturalesa humana.
Quant a la trama argumental, l’obra, escrita en primera persona per Casaubon, narra el projecte editorial concebut per tres col·laboradors de l’editorial Garamond —el propi narrador, Jacopo Belbo i Diotallevi— que consisteix en la publicació d’una Història dels metalls en el curs de la qual els tres amics, un dels quals és una especialista en l’orde dels templers, comencen a divagar sobre la possibilitat que alguns membres d’aquell orde hagessin sobreviscut i ideat un pla conspirador de control del món mitjançant la manipulació de forces ocultes fruit d’un coneixement esotèric curosament ocultat. A partir d’aquest moment, la imaginació d’Umberto Eco, aliada amb la seva erudició, comença a desplegar un ventall de ramificacions d’aquell tronc conspirador que arriba a connectar els templers amb la càbala, els rosacreus, F. Bacon, la maçoneria, els Protocols dels savis de Sió i un llarg etcètera de manifestos i personatges que els tres amics comencen a lligar amb una lògica basada en l’analogia segons la qual tot es relaciona amb tot mitjançant misterioses versemblances a l’abast tan sols de les ments més subtils. I aquesta «lògica mística», que salta per damunt de les monòtones cadenes de la seqüencialitat deductiva i de l’exigència de provar tot allò que es va dient, s’acaba apoderant de la ment de tots tres a l’extrem d’allunyar-los totalment de la realitat portant-los a un món al·lucinatori regit per una idea fixa respecte de la qual tot serveix per confirmar-la. Seduïts per la combinatòria d’una lògica que no és pròpia de la raó sinó del deliri (la raó està equivocada) perdran de vista finalment el límit que separa la realitat de la ficció; i animats per certs personatges iniciats en el món esotèric —com l’enigmàtic Agliè— que aniran corroborant els encerts en les elucubracions dels tres protagonistes es crearan un estat de convicció en les seves fantasies que tindrà conseqüències funestes.
El Pèndol de Foucault no és simplement l’intent de desmitificar el món sectari de la tradició hermètica i ocultista amb la seva visió desvariada de la realitat, sinó que esdevé alhora —particularment en el seu darrer capítol— un exercici de lucidesa on la saviesa es reconeix tal en la mesura en què es despulla de tot sentit per descobrir que el seu misteri consisteix a no ser, com si la comprensió de tot arribés en el moment en què ja no queda res per comprendre. La gran revelació, aquella a la qual arriba Casaubon al final del text quan es troba a la sala del Conservatori de les Arts i el Oficis on està instal·lat el pèndol de Foucault, és doncs que no hi ha res a comprendre, que el pensament necessitat d’un sentit de l’existència oblida que trama aquesta idea necessària amb el teixit que extreu de si mateix com a forma d’amagar el secret de la pròpia bogeria (insuportable levitat de l’ésser). I sobre la manca de sentit, sobre el silenci i la pau final s’aixeca una certesa: que hi ha moments en què se’ns presenta una ocasió que justifica tota una vida, el nostre naixement i la nostra mort, i que aquesta ocasió potser forma ja part del nostre passat, tot i que no estem disposats a reconèixer-ho. I a vegades ni tan sols reconeixem quina ha estat aquesta ocasió, a l’aguait d’una altra, quan la vertadera ja l’hem tinguda.
[A.D.]
