Club de lectura

STEFAN ZWEIG
Ardiente secreto (Ed. Acantilado)
THOMAS MANN
L’enganyada
(Ed. Viena)
* * *
Novembre 2018

Thomas Mann (1875-1955) va escriure L’enganyada, la seva darrera obra, l’any 1953. Aquest relat curt esdevé un compendi de les virtuts literàries que exhibí a les seves grans obres, on excel·lí per aquella sofisticació estilística que ell atribuïa més a l’infatigable esforç de revisió del text que no pas a brillants intuïcions fruit d’un talent que negava posseir. L’escriptor capaç d’escriure frases de més de vint línies on la forma literària arriba a cotes de perfecció difícilment superables; l’autor que demostrà una erudició científica desacostumada i va ser capaç d’escriure allò complex d’una forma senzilla; l’home, en fi, que convertí certs capítols de les seves novel·les en profundes especulacions sobre la creació artística, la bellesa, o les relacions entre malaltia i esperit, T. Mann, avorria els genis desequilibrats, les actituds excèntriques i estrafolàries que exhibien alguns escriptors, tota forma de bogeria que desviés romànticament l’atenció del sacrifici i la tenacitat de l’ofici d’escriptor.

Si L’enganyada glosa, com dèiem abans, les virtuts literàries de l’escriptor de Lübeck és perquè ens hi tornem a trobar amb l’escriptor d’idees més que no pas de personatges i històries, amb la prosa descriptiva que enlluerna més que emociona, amb la ploma d’un narrador que veu moltes coses i li calen llargues frases per aprofundir i matisar tots el detalls de la situació descrita per aconseguir una comunicació perfecta de la idea que tracta de reflectir tot defugint la temptació de provocar emocions immediates en el lector.

Aquesta serà, com esmentarem més endavant, una diferència important entre l’autor alemany i l’escriptor austríac i una de les raons per les quals proposem la lectura alhora de L’enganyada i Ardent secret: confrontar dos estils narratius davant una història que presenta similituds per tal de copsar l’efecte diferent que provoquen en el lector aquestes dues experiències literàries.

Quant a l’argument de L’enganyada, narra la història d’una vídua, Rosalie von Tümmler, apassionada admiradora de la naturalesa, que als cinquanta anys s’enamorà del professor d’anglès del seu fill, un home molt més jove que ella que despertà un desig adormit quan el seu cos, encara esvelt, començava a manifestar els signes del pas del temps.

Dos són els personatges als quals dóna veu T. Mann en aquesta novel·la: per un cantó trobem la figura de Rosalie, entusiasta amant de la naturalesa d’ingènua vivacitat, capaç d’emocionar-se amb la fragància de les flors a la primavera, estació en la qual va néixer; esperit espontani que valora més els afectes i sentiments que ens connecten amb aquella força vital que no pas una racionalitat desenvolupada d’esquenes a ella. Per altra banda trobem la figura de la seva filla, Anna, dona de trenta anys d’esperit crític, intel·ligent, i tarannà oposat al de la mare, que actuarà en les seves intervencions de contrapunt a les opinions maternes. Bé podríem dir que T. Mann aprofundeix a través dels dos personatges centrals de l’obra en la dialèctica entre la raó i la passió, tot apostant en el balanç general del text per afeblir aquella en relació a aquesta sota la forma d’una sublim exaltació de la natura.

Rosalie, que pateix el dolç turment d’un desig cap a un home més jove i reviu sentiments quan ja no esperava cap regal de la naturalesa tot prenent consciència del miracle d’experimentar una primavera a l’ànima quan s’ha iniciat la tardor del cos, no és conscient que als ulls lúcids i freds de la filla s’ha convertit en un ésser submís i humil cap a l’objecte del seu amor, generant en Anna un efecte penós que aquesta procura amagar-li. Tot i així, T. Mann es cuida molt de ridiculitzar la figura de Rosalie, que surt enaltida al final de la novel·la en un dels desenllaços més bells de les seves obres.

Pel que fa a l’obra de S. Zweig (1881-1942), Ardent secret, escrita l’any 1911, es tracta d’un relat breu construït amb aquella tensió argumentativa creixent amb la qual S. Zweig captava l’atenció del lector tot provocant-li els mateixos sentiments que experimentaven els seus protagonistes. Pocs autors han aconseguit amb tanta eficàcia el prodigi narratiu de suprimir la distància entre l’emoció literària, fictícia, i la viscuda pel lector, sacsejat per sentiments d’idèntica

intensitat als experimentats pels personatges de les seves obres. Aquesta és una de les claus del seu estil. Per aconseguir-ho, s’ha d’anar més enllà de la penetració psicològica que exhibí T. Mann: s’ha d’excitar una reacció empàtica en el lector que l’escriptor alemany, amb la creació d’un llenguatge culte, virtuós, elegantment fred, en comptades ocasions aconsegueix.

Bé podríem dir que si en el cas de T. Mann és la raó qui, segura de si mateixa, contempla l’abisme on es troben uns instints que mai no constitueixen una amenaça real al seu imperi, en el cas de S. Zweig la raó perd la seva seguretat davant d’una força irracional que amenaça amb segrestar-la, tot usurpant el seu control sobre la voluntat. La literatura de S. Zweig, com la d’altres autors del període d’entreguerres de l’antic Imperi austrohongarès, no es pot entendre sense valorar en la seva justa mesura l’impacte que S. Freu exercí sobre tots ells en situar en l’àmbit de l’inconscient les veritables claus de la conducta humana.

Ardent secret és la història d’una seducció: la que un jove baró pretén assolir sobre una dona casada i amb un fill que estiueja a un hotel de muntanya. En l’inici, S. Zweig es recrea en els pensaments del baró, tot descrivint-lo com a «caçador de dones». El seu perfil és el d’aquell jove atractiu sempre en tensió davant la possibilitat d’una aventura, d’una oportunitat eròtica, que capta a cada dóna des del punt de vista sensual i calcula l’estratègia per a reeixir en el seu objectiu. Per ell, l’experiència sensual és la font eterna que nodreix i estimula la seva vida.

La dóna casada, que en «el purpuri crepuscle de la seva bellesa» percep les intencions del baró, es debat entre l’elecció d’un doble destí: el maternal, que es viscut com a resignada acceptació del destí dels fills com a destí propi, i el femení que la impulsa a gaudir d’una de les darreres experiències eròtiques que se li presenten. Al baró, perspicaç davant d’aquestes qüestions, no li passa desapercebuda aquesta perillosa vacil·lació que experimenta la dona entre la passió de viure i el sacrifici.

No sentiu llunyà el cant d’una parella de cignes negres que neden malenconiosos i nostàlgics per les aigües d’un estanc?

[A. Delgado]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>