Club de lectura

HERMANN HESSE

El joc de les granisses

Edicions 62 (cat.) Al. Editorial (cast.)

* * *

Juny 2018

Hermann Hesse (1877-1962) publicà El joc de les granisses l’any 1943. Per molts crítics aquest text esdevé el seu “Hauptwerk”, l’obra culminant d’una llarga trajectòria literària i la raó per la qual li va ser concedit el Premi Nobel l’any 1946.

Ambientada en un futur sense ubicació espacial recognoscible, aquesta novel·la, gens fàcil d’interpretar però de lectura imprescindible (sens dubte, una de les grans obres literàries del segle passat), esdevé un text premonitori que trasllada el lector a un avenir on els temes que anticipa aquesta posteritat imaginada són alhora un compendi dels arguments que l’autor havia desenvolupat en obres anteriors com ara Sidhharta, Narziss i Goldmund, Demian o Peter Camenzind entre d’altres.

Potser la millor definició del text que comentem sigui la d’un testament literari, una glosa de l’univers eidètic de l’autor, una metàfora del destí de tota cultura que aposta per una forta espiritualitat conscient dels enemics d’un món que a certes èpoques dona l’esquena a l’esperit seduït per la barbàrie. No pensem que aquest testament idealitza des d’una perspectiva humanista ingènua la força de les facultats superiors de l’ésser humà enfront els enemics que procuren el seu declivi —en aquest sentit costaria decidir-se a l’hora d’etiquetar el text com a utòpic o distòpic. Més aviat, la proposta de l’autor és la de subratllar que aquesta sublimació és un esforç sempre amenaçat per tendències contràries que provenen d’un món sovint disposat a traslladar el seu centre de gravetat al terreny de la vulgarització i la banalització de la cultura humana. És mèrit de Hermann Hesse haver situat al bell mig de la seva obra el tema cabdal de la lluita entre espiritualitat —simbolitzada per la vida a Castàlia al voltant del joc de les granisses— i mundanitat.

Més endavant veurem que aquests dos pols en eterna tensió —espiritualitat i mundanitat— troben la seva encarnació literària en els personatges de Josef Knecht i Plini Designori respectivament.

La història que relata El joc de les granisses és la biografia apòcrifa precisament de J. Knecht, un nen d’elevades qualitats intel·lectuals descobert per les autoritats acadèmiques de Castàlia i seleccionat per incorporar-se a les escoles superiors d’aquesta província on es cultiven totes les arts en el seu més alt nivell. Trobat pel Magister Musicae, la màxima autoritat acadèmica de Castàlia en aquesta matèria en el curs d’una visita a les escoles primàries de la província, Knecht demostrà aviat un perfil idoni per ascendir als més alts nivells de responsabilitat en aquest selecte món de l’esperit que esdevé la província pedagògica de Castàlia i aviat destacà en el joc de les granisses, una mena d’exercici de memòria i improvisació on l’enginy dels concursants havia de trobar analogies entre un tema musical, una fórmula matemàtica, una teoria astronòmica, un raonament lògic… des de la premissa de la interconnexió de tots els sabers com a ideal del coneixement.

El text recorre els anys de formació de Knecht amb un doble objectiu: explicar l’adaptació del protagonista a l’exigència disciplinària de l’Ordre Castàlia (renuncia a la seva personalitat, als bens materials, a l’ambició de poder, als llaços familiars, als honors, a les comoditats del món exterior a la recerca d’una perfecció de l’esperit), i destacar alhora la forta personalitat de certs individus amb els quals es va creuar al llarg de la seva formació tot determinant-la. I aquest doble objectiu no és contradictori car planteja la tensió dialèctica, recurrent a les obres de l’autor, entre subjecte i institució, entre personalitat i jerarquia, entre individu i ordre. H. Hesse no resol la tensió en favor de cap dels dos pols; més aviat tracta d’harmonitzar-los sense sacrificar allò que de valuós roman en cadascun d’ells.

Un dels personatges que major petjada exercí sobre l’ànima del protagonista va ser el Magister Musicae, amb el qual establí una comunió espiritual a través de la música i en qui veié reflectida aquella saviesa que no precisa paraules per manifestar-se. Recorda la figura del Magister Musicae al final de la seva vida a aquella altra de Vasudeva, el barquer que va ajudar a Siddharta a creuar el riu i amb el qual compartí els últims anys de la seva existència. La saviesa de tots dos personatges és fa palesa gairebé amb els mateixos signes: una inefable alegria interior, la irradiació d’una intangible pau i el menyspreu de les paraules per expressar el sentit profund de les coses.

Al costat de l’ermità que va introduir Knecht a la cultura xinesa i el va ajudar a “despertar”, cal fer esment de la figura del Pater Jacobus, aquell benedictí que va conèixer el jove Knecht durant la seva estada al monestir de Mariafels i que li va retreure que li mancava sentit històric, que analitzava la cultura sense la perspectiva de la temporalitat, encara més, que el joc de les granisses s’assemblava més a un joc regit per fórmules matemàtiques que no pas a una aproximació seriosa a la veritable substància de la història. L’acusació, que no va deixar indiferent a Knecht i el forçà a acceptar el punt de vista del monjo benedictí, era contundent: una intel·ligència ensinistrada en la recerca de relacions per construir un sistema que integri totes les ciències és deficient si oblida que l’esser humà és història i la seva essència, historicitat.

Finalment, cal esmentar un darrer personatge important a la novel·la, Plini Designori —el jove mundà que Knecht va conèixer a la seva joventut i amb qui tornà a trobar-se passat el temps— que tot defensant la naturalitat del món aliè a Castàlia i qualificant com a aberracions les pràctiques d’aquesta província pedagògica, va fer dubtar el jove Knecht sobre les seves conviccions i el va fer reflexionar sobre el seu l’aïllament elitista. H. Hesse certament troba en Plini el representant de la mundanitat, però d’una mundanitat que es reconeix insuficient i en comptes de tancar-se en si mateixa i menysprear l’espiritualitat de Castàlia enyora aquest món del qual va tenir coneixement un dia. Designori, que va entrar en contacte amb Knecht a la seva joventut i es va iniciar en el joc de les granisses tot experimentant en el curs d’aquesta iniciació el sentit d’una vida dedicada a l’estudi i al perfeccionament de l’esperit, malgrat que es va burlar d’ell en un primer moment, el marcà profundament a l’extrem de fer-lo sentir-se un castali exiliat en el seu propi món. I és que la serietat amb la qual conegué la recerca d’aquell perfeccionament a Castàlia el va fer sentir el caràcter venerable d’aquest indret, tot proporcionant-li un sentit per la seva vida que no va aconseguir trobar enlloc més. És amb aquesta confessió mai no feta a si mateix que P. Designori retorna a Castàlia a la recerca de Knecht, que als seus ulls representa l’encarnació d’aquest ideal i l’assoliment d’una beatitud desconeguda.

Al seu torn, Knecht, que es va sentir interpel·lat per la mundanitat reivindicada pel seu amic, paulatinament desenvolupà la convicció que el seu destí com a Magister ludi, càrrec que finalment assolí, no havia de ser el de perpetuar aquella tradició elitista tancada en si mateixa que representava la província pedagògica de Castàlia, sinó que passava més aviat per apropar-se a l’altre pol, a la mundanitat, per impregnar-la a través de l’educació dels més petits, del nens, de l’espiritualitat que ell havia conegut. Aquest és el missatge de Hesse: reconciliar les tradicions oposades, denunciar la parcialitat de tota perspectiva, integrar en unitat els pols divergents.

És per això que Knecht, que havia estat Magister ludi i havia arribat al cim de la jerarquia acadèmica de Castàlia, abandonà finalment la seva elevada responsabilitat i acceptà fer-se càrrec de l’educació d’un jove, el fill de Plini Designori, en un gest que dignifica el valor de l’educació de l’individu a un nivell sublim.

Un darrer apunt. En acomiadar-se de Castàlia tot presentant la seva dimissió com a Magister ludi, Knecht deixà per escrit una reflexió de la qual extraiem certes paraules on, paradoxalment, considera que el món de Castàlia està en declivi:

«Estem en decadència, en una decadència que podria per ventura perllongar-se per molt temps encara; però, en tot cas, ja no podem esperar que ens caiguin en sort belleses majors, més altes o més de desitjar que les que hem posseït; el camí presenta un declivi. Històricament, crec, estem madurs per a la desaparició, i aquesta arribarà sense remei, no avui, no demà, però sí demà passat. Després, sens dubte, prendrà impuls una ideologia bel·licista, embolicarà sobretot a la joventut i conduirà una altra vegada a una concepció del món basada en tòpics i frases fetes, segons la qual, savis i saviesa, llatí i matemàtiques, cultura i atencions de l’esperit, només tindran dret a viure en funció dels serveis que prestin per a finalitats guerreres. L’onatge comença a avançar; un dia ens atropellarà. Potser sigui just i necessari que així succeeixi.

El nostre únic deure ha de ser oposar-nos i salvar la veritat —és a dir l’aspiració a la veritat—, equivalent als nostres suprems dogmes de fe. L’home de ciència que, com a orador, escriptor o mestre, diu a gratcient una falsedat, no només obra contra lleis orgàniques fonamentals, sinó que, a més, malgrat totes les aparences d’actualitat, no fa cap bé al seu poble; és més, li infereix un greu dany, li corromp l’aire i la terra, l’aliment i la beguda, li enverina el pensament i el dret, en fi, ajuda a tot quant de dolent i hostil gravita sobre els pobles amenaçant-los de destrucció.

L’home de Castàlia, doncs, no ha de convertir-se en polític; deu, sí, en cas de força major, sacrificar la seva persona, però mai la fidelitat a l’esperit. L’esperit és noble només dins de l’obediència a la veritat; si la traeix, si li perd el respecte, si es torna condescendent o es ven, deixa de ser esperit i es transforma en quelcom demoníac en potència, molt pitjor que la bestialitat animal i instintiva, ja que aquesta, malgrat tot, conserva sempre un residu de la innocència natural».

Testament literari, certament.

[A. Delgado]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>