27 MAIG 2011
M’agrada visitar sovint les llibreries de llibres antics i tenir entre mans textos que no han estat reeditats i que conserven l’aroma d’un temps passat, textos que et fan respirar una atmosfera que ja no hi és i que et fan viatjar en el temps a l’any de la seva edició. És una experiència apassionant obrir un llibre qualsevol —un manual, un assaig, unes memòries— de finals segle XIX i llegir al pròleg les expectatives, el reptes, les il·lusions del seu autor i constatar què hi ha de vigent, d’actual, fins i tot d’intemporal en les seves paraules i què resulta desfasat, ingenu i clarament superat d’allò que diu. El temps és un jutge implacable que condemna a l’oblit tota obra que no va més enllà de la seva època i no és capaç d’enunciar un missatge per totes les èpoques o, com diem en filosofia, el temps és cruel amb aquelles obres que no són capaces d’obrir-se a allò universal.
Hi ha una d’aquestes llibreries al carrer del Carme a Barcelona. Conec el seu propietari, l’Anselm, des de fa uns anys i en més d’una ocasió li he fet comandes. L’última ha estat la traducció que Carles Cardó va fer el 1924 del Tractat de la Providència de Sèneca per la col·lecció d’escriptors llatins de la Fundació Bernat Metge.
Quan marxava, l’Anselm, que coneix el meu interès per Sèneca, em va agafar pel braç i, baixant el to de veu, em va dir que tenia una cosa que em podia interessar; es tractava d’una carta que Sèneca va escriure a Lucili, però que no va incloure en el recull de cartes que ell mateix va editar. La versió d’Anselm és que d’aquesta carta es van fer poquíssimes còpies i una d’elles fou inclosa, per equivocació, en un còdex d’obres de Plini on ha restat oblidada al llarg dels segles i on s’identifica misteriosament com la cent vint-i-cinquena Carta. Sabeu que les Cartes a Lucili de Sèneca integren un total de 124 epístoles i que res no sabem del seu destinatari. Qui era en realitat Lucili esdevé, encara avui, un enigma no resolt. Fins i tot es dubta que existís com a personatge real.
Allò que Anselm m’oferia era una transcripció llatina d’aquesta Carta feta a partir d’una edició del segle XVII de la Història natural de Plini. Com havia arribat la Carta a les seves mans ho ignoro. El que si sabia era el preu que em demanava per la Carta: dos-cents euros. Com a bon venedor, me la va deixar llegir una estona i vaig comprovar que començava com les 124 cartes que ja coneixia: «SENECA LUCILIO SUO SALUTEM», «Sèneca saluda al seu Lucili». Em vaig decidir finalment a pagar el que em demanava Anselm i durant aquesta setmana l’he traduïda. La Carta diu així:
«Estimat Lucili: Avui has fet divuit anys i tot coincidint amb aquesta edat que posa fi a la teva adolescència m’has escrit una carta estranya. En ella renuncies a continuar mantenint la correspondència que m’ha fet sentir pare d’un jove a qui he estimat com a un fill en els darrers quatre anys d’una vida, la meva, que intueixo propera a la seva fi. Argumentes que has crescut, que ha arribat el moment d’experimentar, de posar en pràctica el que has après, d’allunyar-te dels mestres que has tingut, inclòs jo mateix. Dius que ara és moment de viure en el món dels adults, de jugar el seu joc, d’experimentar les seves passions i em demanes que, en una darrera carta, sintetitzi els consells que m’han estalviat de naufragar en aquest món. Què t’anima a pensar que he sortit il·lès i no pas greument ferit? Creus que apropar-se al poder com ho he fet jo no deixa cicatrius en el cos i en l’ànima? Altrament, quin crèdit pot tenir un vell que amb la seva vida fastuosa desmenteix la rigorosa austeritat que ha predicat en els seus escrits? Qui em coneix, no obstant, sap que tot i la fortuna personal que he atresorat com a conseller privat de l’emperador Neró, no he canviat la sobrietat dels meus hàbits ni la convicció, que dia a dia he tingut, que la veritable felicitat rau en la pràctica de la virtut, de la qual he procurat no allunyar-me malgrat viure envoltat de llops i de bojos. He aportat seny on no n’hi havia, he tractat d’educar amb principis morals un deixeble, Neró, l’ànima del qual es movia per les disbauxes de la luxúria i la crueltat i, he fracassat. Intueixo que, aviat, qui ha estat el meu deixeble imperial em demanarà que pagui amb la vida la meva desaprovació de les seves infàmies. I malgrat tot, em demanes a la teva carta que resumeixi els consells que m’han estalviat de sotsobrar en aquest món!
Oh Lucili! Si et digués que les més de cent cartes que t’he escrit constitueixen la meva veritable fortuna i que en la teva educació moral m’he apropat al «jo» que volia ser i no al «jo» que he estat, te n’adonaries que cap tasca ha estat tan important a la meva vida com la de fer-te arribar la saviesa que he acumulat per estalviar-te els meus errors. I ara em demanes que m’acomiadi de tu, que et digui adéu.
Doncs bé, has de saber que de la possibilitat de perdre els bens materials, i amb ells la felicitat, he sabut defensar-me. En algun lloc he escrit que si visqués en la casa més opulenta, on abundés l’or i la plata, no mostraria admiració per aquest bens, que, tot i que adornessin les estances, estarien fora de mi. Tot allò que el destí posa en les meves mans ho considero aliè. I perdre el que m’és aliè no em dol. Però perdre el que considero una part meva, un tros de la meva vida, renunciar a la teva educació és quelcom tan dolorós que no he sabut descobrir l’antídot enmig de les meves reflexions. He après a moderar les meves alegries, però no he après a reprimir aquest dolor. Saps per què em costa tant de posar fi a la relació epistolar que he mantingut puntualment amb tu? Imagines la raó d’aquest dol? T’ho diré. No em demanaves consells en la teva carta de comiat? Aprèn aquest: Quan eduquem a un altre, ens eduquem a nosaltres mateixos. Tu, Lucili, has estat l’ocasió per continuar educant-me a mi mateix i no trobo cap destí més elevat en la vida de l’ésser humà que fer progressos en la seva educació, un repte que no acaba mai i del qual ens examinem cada dia. Entens això? T’ho diré amb altres paraules. He reflexionat molt sobre l’educació. I tot i que en certs aspectes les meves conclusions són provisionals, en molts d’altres he arribat a conclusions definitives. Una d’aquestes conclusions és que l’educació se’ns presenta com un assumpte difícil mentre vulguem educar els nostres fills o els nostres alumnes sense haver-nos educat a nosaltres mateixos. Ara bé, si entenem que només podem educar als altres educant-nos alhora a nosaltres mateixos, el problema de l’educació desapareix i només queda el problema de la vida. La pregunta ja no és «Com he d’educar?», sinó «Com he de viure jo com educador?» No conec cap capítol de l’educació dels joves que no impliqui la nostra pròpia educació.
Aviat, Lucili, seràs adult i formaràs una família. Vindran els fills i amb ells aquestes preguntes: ¿Com inculcar-los bons hàbits? ¿Com ensenyar-los a distingir allò que és important del que no ho és? I et contesto: amb el teu exemple. Quan et vegi sacrificar el teu temps d’oci, la teva hora de descans, per ajudar-lo a aprendre una petita lliçó, el teu fill aprendrà el valor i la importància d’aquest esforç, i ho aprendrà no per allò que tu li hagis dit, sinó per allò al qual tu has estat disposat a renunciar per ell. Com defraudar als qui sacrifiquen els seus somnis per ajudar-nos a nosaltres? Aquesta és la primera lliçó: les coses cobraran importància als ulls del teu fill en funció del que tu com a pare estiguis disposat a sacrificar per ell. I quan deixis d’anar a aquells espectacles abominables que tenen lloc als amfiteatres, en contra dels quals m’has sentir parlar en més d’una ocasió, i ho facis en ares de la seva educació, t’estaràs educant tu mateix en prioritzar la cura d’ell per damunt de l’excitació violenta i les baixes passions que volies gaudir en contemplar aquelles lluites.
De les emocions m’has sentit parlar en altres ocasions. Sovint les he qualificat com malalties de l’ànima i t’he exhortat a allunyar-te d’elles, a curar-te dels seus excessos, a no prendre decisions sota el seu imperi. Sempre les he temudes. Ara m’he traslladat a viure a un altre barri de Roma. Has de saber que als baixos s’instal·len cada matí uns mercaders que anuncien vociferant les seves mercaderies, generant un soroll que em dificulta la concentració. Però aquests crits acaben cap al mig dia, i al vespre, per la finestra del meu estudi, només hi arriba una brisa fresca que em permet treballar. Ara bé, quan una passió rugeix en la meva ànima no conec la forma de silenciar-la, i no només no em deixa pensar durant el dia, sinó que, en arribar la nit, em turmenta obsessivament sense trobar la forma de silenciar aquest soroll. Tot i així, vell com sóc, he de reconèixer que en algunes emocions viscudes he descobert el sabor de la vida i en comptes de condemnar-les totes, ara et recomano de viure-les amb moderació.
Hem parlat sovint de la importància de mostrar valor davant l’adversitat, de no renegar de la Providència quan ens envia les desgràcies. Recordes? Un dia em vas preguntar per què la Providència, que ho regeix tot, és a vegades tan cruel amb els homes i les dones que han estat justos. I vaig contestar-te que has de prendre tota adversitat, per dura que sigui, com una prova per superar-te a tu mateix, tot creient que la virtut es marceix quan no té adversari, i es fa palesa quan demostra el que és capaç de resistir. Considera tota adversitat com una oportunitat per demostrar el teu valor. Sigues exigent, molt exigent amb tu mateix, i condescendent amb els altres. I no oblidis mai que ningú no et treu la dignitat; no tinguis por que cap insult, cap humiliació, cap infàmia et facin perdre-la; la dignitat només la pots perdre tu mateix amb els teus actes.
I acabo. Fóra ingrat com a mestre, Lucili, si amagués la meva gratitud per totes les preguntes que m’has fet, per tots els reptes que m’has plantejat. He vist canviar la teva lletra amb els anys: infantil, insegura al principi; ferma, enèrgica i audaç al final. Acompanyar-te ha estat una recompensa; escriure’t, una raó per viure. Ignoro si he aconseguit l’objectiu d’educar-te; però si sé que has estat la millor ocasió per educar-me jo.
Viu en pau, estimat Lucili, i que la teva amistat sigui el meu pagament.»
Així acabava la cent vint-i-cinquena carta. Deia al principi que el temps és un jutge implacable que condemna a l’oblit tota obra que no és capaç d’enunciar un missatge per totes les èpoques. Deixo a criteri de cadascú de vosaltres la determinació del grau d’universalitat de les propostes de Sèneca. El que sí crec que compartirem és la sinceritat de l’afecte des del qual estan escrites. Quedeu-vos com a promoció que acaba el Batxillerat amb la sinceritat del nostre afecte com a professors que hem compartit amb vosaltres aquests darrers anys. I si no sempre l’hem sabut expressar, ens heu de disculpar: no és fàcil expressar-se com Sèneca.
Finalment, us he de demanar un favor. La Carta cent vint-i-cinquena és una trobada filològica valuosa. La penso publicar amb una introducció; però tinc un problema: l’he perduda. Crec que ha d’estar traspaperada entre els exàmens que us he repartit. Si us plau. Mireu a casa, i si la trobeu, deixeu-la al Departament o a la meva gaveta. Si no, hauré perdut dos-cents euros i l’oportunitat de millorar el meu currículum.
Gràcies.
Antonio Delgado
