Paraules de comiat als alumnes de 2n de Batxillerat

25 maig 2012
Antonio Delgado

Bona tarda: Anys enrere, en l’acte de comiat de promocions anteriors a la vostra, vam escollir certs autors clàssics com a font d’inspiració de la nostra reflexió. Els clàssics constitueixen sempre un valor segur per la profunditat dels seus plantejaments i l’actualitat de les seves idees. Així que ahir vaig decidir rellegir el llibre cinquè de la Política d’ Aristòtil per prendre algunes notes sobre el tema de l’educació i he de dir que, mentre llegia aquestes pàgines, em vaig trobar amb frases que bé podrien formar part de la capçalera de qualsevol diari dels nostres dies. A tal punt són vigents. Escriu el vell Aristòtil, en el segle IV abans de Crist, amb la seva habitual lucidesa que «allà on l’educació ha estat desatesa, l’Estat ha rebut un cop funest». I més a baix afegeix honestament: «Tot i així no tothom es posa d’acord sobre allò que els joves han d’estudiar per arribar a la virtut i a la vida perfecta. Ni tant sols hi ha acord sobre si s’ha de donar preferència a l’educació de la intel·ligència o a la del cor i els sentiments; o si s’ha de privilegiar l’estudi de qüestions teòriques o s’ha de dirigir tot l’esforç educatiu a les coses d’utilitat pràctica». 

 
Havia pensat comentar alguna d’aquestes idees quan un succés d’aquest matí ha vingut a trasbalsar per complet el pla que tenia previst, fins al punt d’haver-me vist obligat a reescriure aquestes notes per compartir amb vosaltres una conversa que acabo de mantenir fa unes hores amb una dona que m’ha sorprès pel seu vigor intel·lectual i la convicció amb què defensava les seves idees. 
 
Tot ha succeït així: a la quarta hora, Ernest Alcoba, el professor d’Història de l’Art de la casa, m’ha demanat si tenia uns minuts per rebre en el Departament a una escriptora jove que acabava de publicar el seu primer llibre i que estava interessada, pel tema que tractava, en parlar amb mi. Li he dit que disposava d’uns minuts i que, ja que havia fet l’esforç de pujar a l’ Institut, la rebria amb gust. 
 
Fetes les presentacions, Ernest s’ha disculpat i m’ha deixat amb la Cristina, que així es deia l’escriptora. M’ha semblat una dona d’uns vint i quatre anys, elegantment vestida, però amb una certa amargura en la mirada. Quan, per cortesia, m’ha somrigut, he vist que, lluny de ser espontani, el somriure resultava forçat, com si no acostumés a practicar-lo últimament. 
 
—Antonio, m’ha dit, acabo de publicar un llibre en què reivindico la dignitat de la dona. Creuràs que es tracta d’un llibre més dels molts que avui en dia es publiquen sobre el tema, però jo l’he ambientat en 1405, a les acaballes de l’Edat Mitjana, i li he donat la paraula a una dona culta d’aquest moment que defensa les virtuts de les dones davant del tracte injust de què foren objecte per la majoria d’intel·lectuals de l’època. Un maltractament que ve de lluny, com tu saps. 
 
La Cristina tenia raó. Amb notòries excepcions, els arguments misògins abunden fins i tot entre els autors que anomenem clàssics. I això és el pitjor: que els grans referents de la cultura occidental hagin caigut en el menyspreu de la dona, en la defensa de les diferents capacitats d’homes i dones perquè, sota aquesta diferència de capacitats, s’ha fonamentat la diferent educació que han de rebre, i aquesta diferent educació ha perpetuat la marginació de les dones. 
 
Aleshores la Cristina ha afegit una afirmació que m’ha deixat perplex: 
 
—L’Ernest m’ha comentat que, sovint, en acabar el curs, has pronunciat unes paraules de comiat a les promocions d’alumnes de 2n de Batx. d’aquesta casa, tot cercant la inspiració en Aristòtil, Quintilià, Plutarc o Sèneca. No ho critico, però trobo a faltar entre aquestes la veu d’una dona reflexionant sobre l’educació. 
 
Tornava a tenir raó. Jo m’he disculpar tot argumentant que quan les reflexions d’aquells autors no feien esment a les dones, jo universalitzava els seus plantejaments per donar-los legitimitat. També els clàssics paguen tribut al seu temps, li he dit. I el fet de no poder subscriure totes les pàgines d’ Aristòtil o Sèneca, perquè al costat de reflexions lúcides sobre la condició humana en llegim d’altres discriminatòries on es defensa la superioritat d’un sexe sobre l’altre, no ens ha de portar a l’oblit del seu pensament, sinó a una lectura crítica capaç de descobrir en mig d’allò inacceptable el que constitueix una aportació digna de ser valorada. La veritat, com els metalls, se’ns presenta barrejada d’impureses, i les vetes pures no abunden. Amb el temps, m’he tornat més tolerant amb els autors antics. I els jutjo més per les pàgines lúcides que ens han deixat, que no pas per aquelles plenes de falsedats i anacronismes, en les quals no m’aturo massa. 
 
Però la Cristina no estava disposada a assumir aquesta actitud benvolent amb l’error. I amb un cert ressentiment m’ha dit: 
 
—Si haguessis patit com jo la burla dels teòlegs de la Universitat de la Sorbona de París… 
 
Aquesta frase inacabada m’ha sorprès, perquè fa molts anys que la Sorbona no té una Facultat de Teologia. De fet la Sorbona es va convertir a l’Edat Moderna en un fre del pensament científic, i va censurar Descartes, el naturalista Buffon i el mateix Rousseau, fins que va ser clausurada durant la Revolució Francesa, i el 1808 Napoleó va donar els seus edificis a la Universitat de Paris, posant punt i final al seu vincle amb el pensament escolàstic. Per aquesta raó m’ha estranyat molt que la Cristina es lamentés d’haver estat objecte de burles per part dels teòlegs de la Sorbona. 
 
Així doncs li he preguntat sobre aquests teòlegs i els arguments que feien servir. Però la Cristina, amb la mirada perduda, no ha sentit les meves paraules, i ha continuat dient: 
 
—Estic tan dolguda amb ells que la meva obra, La ciutat de les dames, l’he escrita per combatre’ls. A ells i a tots els qui neguen que Déu hagi concedit a la dona una ment capaç de comprendre, conèixer i retenir totes les coses de les més diverses disciplines. L’he escrita per criticar els que neguen la nostra capacitat de jutjar de forma raonada, quan, en realitat, aquesta capacitat és un do que la naturalesa atorga d’idèntica forma a homes i dones, però en un grau que varia d’un individu a un altre, sense que la seva condició d’home o dona tingui res a veure. I afirmo, per èpoques més magnànimes que la nostra, que tot allò que és possible fer i aprendre es troba a l’abast de les dones, en qualsevol camp, material i intel·lectual, requereixi força física, intel·ligència o qualsevol altra facultat. 
 
—Naturalment, Cristina, ¿com negar el que estàs dient? Forma part dels valors que tots defensen —vaig afegir. 
 
Però la Cristina ja no escoltava cap veu que no fos la pròpia: 
 
—Torno a dir —ha continuat—, que si el costum fos enviar les noies a l’escola i ensenyar-los les ciències amb mètode com es fa amb els nois, aprendrien i entendrien les dificultats i subtileses de totes les arts i ciències tan bé com ells, ja que tenen la ment més lliure i aguda. Que tantes dones visquin en la postració intel·lectual es deu exclusivament a la manca d’estudis i oportunitats d’accedir a la cultura. Tot i així, el seu enginy i la seva sagacitat les ha portat a descobrir grans invents de tot tipus. 
 
A aquestes alçades de la conversa jo havia perdut l’esperança de mantenir un diàleg amb la Cristina. Semblava com si, sortida d’una altra època, no tingués ulls per l’actual. ¿A tal extrem l’havia portat el viatge literari cap aquell temps que no sabia ja tornar a l’època contemporània? ¿Tan afectada havia quedat per la immersió en el segle XV que la seva ànima restà apressada sis cents anys enrere en mig d’un combat amb els teòlegs de la Sorbona? 
 
Pobre Cristina, he pensat. 
 
Més calmada ha continuat el seu monòleg. 
 
—La meva obra tracta d’una ciutat habitada per dones i construïda sobre els pilars de la Raó, la Rectitud i la Justícia. De fet, personifico la Raó, la Rectitud i la Justícia com a tres dames que es presenten en el meu estudi per ajudar-me a construir sobre bases sòlides aquesta ciutat ideal, tot començant aquesta tasca netejant, en primer lloc, el terreny de quantes crítiques infundades circulen sobre les dones. La raó m’ha il·luminat en aquest fi. Més tard, la rectitud m’ensenyà el material amb el qual s’han de construir els edificis, un material que no es altre que la virtut. I la justícia, finalment, em va recordar que ella ha d’imperar per tot arreu, perquè sense ella cap projecte comú resulta viable. 
 
—Em sembla un projecte molt avançat per 1405 —li he comentat—. La teva protagonista és una dona envejable, però em costa representar-me-la a les acaballes de l’Edat Mitjana. No puc evitar percebre un clar anacronisme entre les idees que defensa i el moment en què ho fa. 
 
—¿I saps quan la veig més avançada al seu temps? —m’ha preguntat—. Doncs quan li retreu a un teòleg que Déu va crear l’ànima humana idèntica en el cos d’una dona i en el d’un home; que les diferències corpòries i sexuals no ens identifiquen, car les ànimes es diferencien únicament pel grau d’intel·ligència. 
 
No he pogut evitar de pensar en el vell Plató, quan defensava que les nostres ànimes no tenen sexe i que en successives reencarnacions han quedat tancades en els cossos d’homes i de dones, sense que els déus hagin volgut que recordéssim els cossos que hem estat. Pocs pensadors han defensat l’ igualitarisme entre homes i dones amb tanta contundència com ho fa Plató, que creu que l’ànima del governant perfecte pot caure tancada en el cos d’un noi o en el d’una noia, sense que el cos resti mèrits a uns o als altres, ja que no governem amb el cos, sinó amb la prudència, i aquesta és una virtut anímica. 
 
En aquest moment la Cristina ha esbossat un lleu somriure: 
 
—¿M’hauré de creure llavors la doctrina de la reencarnació? No m’importa, si defensa aquesta identitat asexuada dels éssers intel·ligents. No vull robar-te més temps, Antonio. He d’agrair-te els minuts que m’has dedicat. Algun dia, en unes paraules de comiat als alumnes de 2n de Batx., dóna-li la veu a una dona i sentiràs el ressò de la raó, la rectitud i la justícia. 
 
—Així ho faré —li vaig prometre. 
 
A través d’un missatger la Cristina m’ha fet arribar un llibre, el seu llibre. A la portada diu: LA CIUTAT DE LES DAMES, per Cristina de Pisan. I a la contraportada es pot llegir: L’escriptora Cristina de Pisan va néixer a Venècia l’any 1364 i va morir a França, la pàtria adoptiva d’aquesta poetessa medieval, l’any 1430. Filla d’un físic bolonès al servei del rei Carles V de França, va rebre del pare l’estímul per la cultura i va ser educada en l’amor per l’estudi. Assolí una cultura tan estesa que es va enfrontar als clergues i teòlegs de la Sorbona en defensa de la dona, tot denunciant la misogínia de molts clàssics. Als vint-i-quatre anys va perdre al seu marit i va haver d’educar als seus tres fills tot inculcant-los el respecte a la dignitat de tot ésser humà… 
 
La ressenya biogràfica continuava amb una relació dels seus escrits. 
 
Perplex i sense recuperar-me encara de la lectura d’aquestes línies, no em trec del cap la imatge de la dona que, amb una certa amargura en la mirada, m’ha vingut a veure aquest matí. S’ha presentat com Cristina, i ha dit que havia escrit una obra titulada La ciutat de les dames, però això és impossible perquè l’autora d’aquest text, Cristina de Pisan, va morir l’any 1430. També deia que se sentia dolguda per la crítica dels teòlegs de la Sorbona, donant a entendre que ella era la vertadera Cristina de Pisan, quan fa més de dos-cents anys que no resten teòlegs a la Sorbona. 
 
No puc aclarir aquest misteri. 
 
Únicament em resta confiar que l’Ernest em doni alguna pista sobre una dona de somriure forçat que ha vingut a veure’m aquest matí. Sigui qui sigui aquesta Cristina, ha aconseguit despertar en mi l’admiració per una dona que al 1405 va començar el seu llibre dient: 
 
«Asseguda un dia en el meu estudi, envoltada tota la meva persona dels llibres més dispars, segons és el meu costum, ja que l’estudi és un hàbit que regeix la meva vida, em trobava fatigada i decidí abandonar els llibres més difícils per entretenir-me amb la lectura dels poetes» 
 
Bé. Siguin aquestes paraules de comiat un homenatge a la figura de Cristina de Pisan, les idees de la qual es van avançar molts segles al seu temps. Les paraules del diàleg que l’altra Cristina ha mantingut amb mi corresponen paraula a paraula, coma a coma, a paràgrafs del text de Cristina de Pisan 
 
Gràcies. 
 
Enmig de les pàgines del llibre d’aquesta autora he trobat aquesta carta manuscrita adreçada a Xavier Pietx, director de l’ Institut de Corbera. 
 
Carta a Xavier Pietx, director de l’Institut de Corbera 
 
Estimat Xavier: Aquest adjectiu, “estimat”, adreçat a un home, té un valor redoblat venint de mi. Però tinc raons per fer servir tan elogiós epítet en el teu cas, perquè les tres dames que m’han guiat en la construcció de la meva ciutat ideal —la Raó, la Rectitud i la Justícia— no han abandonat el teu despatx d’ençà que el vas ocupar. Elles m’han ponderat generosament la teva figura; tant ho han fet que, ara que estem construint una escola a la meva ciutat ideal, havia pensat en tu per dirigir-la. Únicament poso una condició: que portis amb tu a Teresa Canals, Imma Ribé, Marta Pàmies i Judit Centelles, perquè tenen reservat un lloc d’honor a la meva ciutat. Confesso la meva enveja: jo no puc comptar amb elles aquí, però allà on són han contribuït a fer realitat el meu somni, i és per això que les admiro, car no imagino unes ànimes més valuoses. 
 
Xavier, els plans de l’escola encara no estan fets, però no et necessito com arquitecte d’espais, sinó com a constructor d’ànimes dignes. Emporta’t el compàs de la paciència i la regla de la tolerància, que tan bé saps fer servir, i ajuda’m a fer realitat La ciutat de les dames, que, com pots imaginar, no exclou els homes íntegres. 
 
Aprofito l’ocasió per demanar-te consell, com a cap de personal, sobre certs professors del claustre per incorporar-los al meu projecte. El que més dubtes m’ofereix és l’Antonio Delgado. ¿És de fiar un filòsof? Espero la teva resposta. 
 
Atentament, 
Cristina de Pisan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>