Tots els camins duen a Roma

Agustí Calvet, conegut amb el pseudònim literari de Gaziel, va néixer a Sant Feliu de Guíxols l’any 1887 i va morir a Barcelona el 1964. És conegut pels seus articles periodístics, pels seus llibres de viatges i pels seus assaigs sobre la mentalitat col·lectiva dels pobles de la península Ibèrica. Avui, però, us vull glossar una obra seva del gènere memorialístic, és a dir, autobiogràfic. Concretament, es tracta de Tots els camins duen a Roma (editat per primera vegada el 1958), un llibre que abraça la seva vida entre 1893 i 1914, és a dir, la seva infantesa, la seva adolescència i la seva joventut, ben mirat els vint anys clau en la formació de la seva personalitat adulta.

El llibre recull els records familiars, escolars i de fets històrics que va viure l’autor. Hi podeu descobrir, de fer confirmar, que sovint la personalitat d’un mateix es forma en tensió amb la dels adults que l’envolten. Hi podeu descobrir que les institucions escolars i universitàries de l’època deixaven molt a desitjar, tant que ens queixem, alumnat i professorat, de les actuals! Però també podeu valorar que hi havia iniciatives molt lloables, com ara l’Institut d’Estudis Catalans d’Enric Prat de la Riba, a Barcelona, o la Institución Libre de Enseñanza de Francisco Giner de los Ríos, a Madrid.

Ara una recomanació especial per a l’alumnat que cursa Història a Batxillerat. Llegint aquest llibre assistireu a fets que Gaziel va viure de primera mà, com ara l’atemptat contra Martínez Campos, les bombes del Liceu, la guerra de la independència de Cuba, la Setmana Tràgica, la Primera Guerra Mundial… I per als interessats en la literatura catalana: viureu de primera mà l’enterrament de Jacint Verdaguer, i veureu en acció escriptors del pes específic de Joan Maragall o Eugeni d’Ors. I encara per a l’alumnat de Batxibac: descobrireu la centralitat, gairebé obsessiva, que París té en la vida del jove Gaziel…

Un altre aspecte molt interessant d’aquesta obra és com Gaziel s’orienta en el pla acadèmic i en el personal. L’Agustí és un noi obligat a cursar estudis de Dret perquè pertany a una família enriquida en el negoci de la indústria surera empordanesa, que fabricava taps de suro a partir de l’escorça de les alzines sureres –la que actualment utilitzem per fer les muntanyes dels pessebres nadalencs–, una empresa que pot semblar poc important però que produïa grans rendiments. El noi, naturalment, preferia les Lletres al Dret i, concretament, perdia el cap per la Filosofia. El que no sabia és que tenia fusta d’un autèntic periodista, d’aquells que avui en dia ens farien tanta falta, no us sembla? Ja veieu, doncs, si sempre ha estat difícil orientar-se quan tothom pressiona en un sentit o un altre, quan el prestigi no es troba precisament on un té el cor, etc.

I a tots aquests interessos que trobo en aquest llibre per a l’alumnat de Batxillerat (i, per què no dir-ho, per al professorat), encara n’hi puc afegir un altre: la llengua i l’estil de Gaziel bé mereixen que hi prestem atenció i que ens n’enriquim llegint-lo. Bona lectura, doncs, estudiants i lectors en general!

Eduard Juanmartí

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>