Eren les 8 del matí, a l’estació de Vilanova, i estàvem perdent el tren cap a Sitges per culpa que jo havia arribat dos minuts tard. Després d’una odissea per comprar bitllets i pensar en quin tren podíem pujar per arribar a una hora decent al nostre destí, no ens en vam adonar que ja havíem arribat a l’estació sitgetana i sense gaire retard.
En arribar, els professors ens van fer una breu introducció al moviment literari que anàvem a estudiar: el modernisme (i no, no és del segle XXI). Tot seguit, mentre rèiem a l’haver trobat un carrer amb el mateix nom que el nostre professor, Eduard Maristany, ens van posar uns exemples de l’arquitectura modernista veient uns quants edificis.
Al baluard Vidal Quadras, la magnífica oradora Teresa va declamar un discurs de Santiago Rusiñol, l’autor que anàvem a estudiar. I per matar el temps, davant del museu Cau Ferrat, que visitaríem, ens van introduir una mica la història de l’edifici. Fent una passejada vam acabar al passeig de la Ribera, mirant l’estàtua del Greco (un artista a cavall dels segles XVI i XVII). Ens van explicar que aquella estàtua va ser construïda per subscripció popular. Abans d’anar a esmorzar també vam fer una parada al mateix passeig a contemplar les estàtues de Rusiñol i un artista amic seu, el cèlebre pintor Ramon Casas.
Després d’un esmorzar entre riures i crítiques a la cambrera peculiar, els nou alumnes ens vam reunir amb els professors davant del museu. A l’entrar va començar l’explicació important, primer al sector del museu Maricel i tot seguit al Cau Ferrat. Contemplant uns quadres ens parlaven de les processons de Festa Major i que els modernistes feien una cosa semblant en sacralitzar l’art. També dels avenços a Sitges després de l’arribada del tren i que l’escola pictòrica luminista trobava llum a Sitges, dit simbòlicament.
A l’entrar al Cau Ferrat vam entendre el perquè d’aquest nom, una sala d’exhibició plena d’art en ferro forjat, a part de diversos quadres i figures en vidre. Vam veure com tots els artistes bohemis anaven a París, ja que era la capital europea de l’art i la bohèmia, i ens van relatar l’obra de l’Auca del senyor Esteve, de Rusiñol amb la seva frase culminant “Jo soc escultor, però el pare pagava el marbre”.
Finalment, una servidora, vaig cantar una cançó de l’obra de Rusiñol que vam estudiar, L’alegria que passa, i tot seguit ens vam acomiadar de Sitges i vam tornar cap a Vilanova, rondinant perquè encara havíem de fer les dues últimes hores de classe.
(Mae Pascual, 2n Batxillerat B)
