Avui publiquem el primer premi de prosa de 1r i 2n d’ESO. Correspon al treball “Un món millor”, d’Emma García Martínez (1r d’ESO B). Una narració inquietant però molt ben travada i molt ben escrita.
Un món millor
Tota la meva família havia mort, la ciutat on m’havia criat estava destruïda. Quin sentit tenia continuar vivint? No tenia ningú. Vivia al bosc, em refugiava sota els arbres. M’alimentava a base de coses que anava recollint de terra. Amb prou feines bevia aigua, perquè no n’hi havia. Trobava tolls, però no eren suficients. Si continuava així, no sobreviuria. Va haver-hi un dia en què em vaig rendir. No podia més. Em vaig estirar a terra, esperant que se m’emportés el vent.
Però de sobte alguna cosa va envair la pau que havia pogut construir. Ràpidament, vaig obrir els ulls, i el que em vaig trobar va ser un cop que em va deixar inconscient. Què dimonis acabava de passar?
***
Vaig obrir les parpelles intentant situar-me, el cap em donava voltes. On dimonis estava? Quan vaig aconseguir enfocar la vista vaig tractar d’aixecar-me, però tenia les mans i els peus lligats. Vaig tractar de situar-me buscant un punt de referència, però només veia caixes i prestatgeries buides. Hi havia molta humitat, estava tot molt buit. Vaig procurar deslligar-me fent força amb els canells i donant puntades de peu per alliberar-me d’aquella corda molesta, que ja començava a coure. El so de la porta obrint-se em va sobresaltar. Va entrar un home vestit amb una camisa de color blau clar ficada per dins d’uns pantalons texans una mica desgastats i uns botins marrons lluents. No era gaire més gran que jo, devia tenir uns vint-i-cinc, trenta com a molt.
Es va dirigir cap a mi mentre lentament anava traient un ganivet del seu cinturó. Quan el vaig tenir davant, vaig arrufar les celles i vaig abaixar el cap, esperant-me el pitjor, però l’única cosa que va fer va ser tallar les cordes. «Espera, no em mataran?», vaig pensar.
—Què…? —vaig aconseguir preguntar mentre l’home m’ajudava a aixecar-me—. Què…? —vaig repetir sense entendre absolutament res.
—Tranquil·la —la seva veu era suau, tranquil·litzadora—, no et passarà res.
—Què…? On soc? —vaig preguntar confusa.
—Ets a The Resources of the Land.
—C-c-com he arribat aquí?
—Et vam trobar enmig del bosc i et vam portar aquí.
—P-p-però per què?
Va encongir les espatlles mentre em guiava cap a la porta i sortíem a un passadís gris cendra amb portes a banda i banda. Vam caminar una bona estona fins que de sobte l’home es va aturar davant una de les portes de color lila. La va obrir lentament mentre em donava una lleu empenta perquè entrés. Es va asseure en un dels llits lliures que hi havia, els altres estaven plens de roba escampada pel damunt. En veure que em quedava dreta davant d’ell, em va indicar que havia d’asseure’m. Jo no acabava de refiar-me’n, però vaig acabar cedint i em vaig asseure al seu costat.
—Ja sé que això et pot semblar molt estrany —va començar a dir l’home—. Segurament et preguntaràs per què algú voldria que t’asseguessis en un llit després d’haver-te lligat a una cadira en una altra sala i haver-te fet recórrer mig edifici. Si et soc sincer, jo tampoc ho sé, a mi només m’han ordenat que et portés aquí. El que sí que m’han demanat que t’expliqui és el funcionament de la ciutat i que et faci una petita visita guiada per a ensenyar-te les coses més essencials, les altres ja les aniràs descobrint tu a poc a poc. —Vaig assentir poc convençuda—. S’esmorza a un quart de nou. Es dina a dos quarts de tres i es sopa a tres quarts de nou. Entesos?
—Entesos —vaig dir cabotejant.
—Oh, gairebé me n’oblidava. Com et dius?
—Leah.
—Un nom bonic —va dir, obligant-me a somriure, mentre apuntava alguna cosa que no vaig arribar a veure en una llibreta.
***
L’home que m’havia explicat el funcionament d’aquella ciutat ja feia una estona que havia marxat. M’havia explicat que tindria companyes d’habitació, però ara mateix no hi eren, i m’havia dit que, mentre elles no arribessin, fes un cop d’ull a l’habitació. Li vaig fer cas, quina altra cosa podria fer? Al cap d’un quart d’hora, ja havia examinat tota l’estança; tampoc era gran cosa, així que vaig poder fer-ho ràpidament. Després vaig agafar un llibre i vaig començar a llegir. Feia temps que no podia fer-ho. Ho havia trobat a faltar.
***
Vaig aixecar el cap del llibre que estava llegint quan vaig sentir el so de la porta obrint-se. Van entrar tres noies, que vaig suposar que eren les meves noves companyes d’habitació. Em van saludar amb molt d’entusiasme.
—Ens vam il·lusionar molt quan ens van dir que tindríem una nova companya —va dir una d’elles, que em mirava amb un gran somriure—. Jo soc l’Olívia —va afegir allargant-me la mà perquè la hi estrenyés—. Ella és l’Isa —va indicar assenyalant-me una noia rossa, més o menys de la meva edat, que em va saludar amb un somriure tímid—, i ella és la Grace.
—Molt de gust, jo soc…
—La Leah —va dir l’Olívia abans que pogués acabar la frase—, ja ho sabem.
Llavors va mirar distretament un rellotge que portava al canell dret, va fer un bot i va començar a endreçar l’habitació.
—Què passa? —vaig preguntar confosa.
—Són les dues i deu. —En veure la meva cara, l’Olívia va sospirar i va deixar de fer el que estava fent—. Suposo que no t’ho han explicat… A un quart de tres, sempre passa un inspector per a comprovar si les nostres habitacions estan netes abans d’anar a dinar.
—I això per què? —vaig replicar tancant el llibre i apartant-lo cap a un costat.
—Ni idea —va contestar l’Olívia—. Sé que, si l’inspector passa i tens l’habitació desendreçada, et quedes sense menjar durant la resta del dia. Suposo que, en haver-hi tan poc menjar, fan qualsevol cosa per a estalviar-lo.
***
Anàvem cap al menjador, on menjaven tots els habitants de la ciutat. Estava ple a vessar, faltaven taules. Hi havia molta gent asseguda a terra, n’hi havia uns altres que s’asseien damunt les taules per a menjar. Les meves noves «amigues» —no sé si oficialment podia anomenar-les així, perquè acabava de conèixer-les, però estava bé poder parlar amb algú de tant en tant— em van explicar que allà sempre menjaven carn. Només hi havia altres coses en ocasions especials, però res gaire sofisticat. Em van explicar que per Nadal havien menjat amanida. Que potser abans ningú se la menjava, però que després d’estar menjant carn tot l’any, la van devorar. Tampoc és que la carn que ens van servir fos especialment bona; això no obstant, era molt millor que el que jo menjava abans.
Quan vam acabar, ens vam dirigir novament cap a la nostra habitació. Un cop allà, vam començar a parlar de com era la nostra vida abans, on vivíem…
Mentre xerràvem, em van entrar ganes d’anar al lavabo, així que els vaig preguntar on era. Elles em van indicar que al fons del passadís, a la dreta. Anava caminant en direcció al bany quan de sobte vaig sentir un crit provinent d’una de les habitacions. Em vaig desviar del meu camí, per a poder anar a veure què estava passant. La porta de l’estança estava entreoberta. Vaig treure una mica el cap intentant veure una cosa del que estava passant. Vaig aconseguir col·locar-me en una posició en la qual jo podia veure-hi perfectament i les persones que eren dins l’habitació no podien veure’m, ja que estaven d’esquena. La sala no era com les altres que jo havia pogut veure. Aquesta estava buida, amb tan sols una taula metàl·lica al mig i una noia estirada damunt i lligada de mans i peus. Li estaven tapant el nas i la boca amb un drap amb el que, vaig deduir, era cloroform. En qüestió de segons, la noia va quedar inconscient. Un dels homes, que anaven vestits de metges, va agafar llavors un ganivet i li va clavar directament al pit. La noia va començar a sagnar, mentre ells intentaven que no caigués ni una gota de sang a terra. Tot seguit, els altres homes van agafar un parell de serres i van començar a tallar-li les extremitats.
—Merda, John. No podies haver aconseguit una altra persona? Amb això no ens arriba ni per a la meitat de la gent —va dir un dels homes.
—Està bé, en buscaré un altre a temps —va contestar l’altre paio—, tu ocupa’t d’aquesta.
L’home va començar a treure’s la bata que portava posada. Em vaig adonar que es disposava a sortir, així que em vaig dirigir cap al bany sigil·losament.
***
Vaig tancar la porta de l’habitació. Les meves companyes continuaven xerrant, agitades. En veure la meva cara, van deixar de parlar a l’instant.
—Què et passa? —va preguntar la Grace alarmada.
—J-j-jo… És que… —vaig murmurar asseient-me al meu llit.
—Ei… Tranquil·la. Vinga, explica’ns què t’ha passat.
—J-jo anava cap al bany… —vaig empassar saliva amb un nus a la gola— i de sobte vaig sentir un soroll. Em vaig acostar a veure què passava… I em vaig trobar a uns homes esquarterant una noia —vaig dir amb un fil de veu.
—Q-q-què? —va tartamudejar l’Isa.
—I vaig sentir que deien —vaig deixar anar un petit sanglot— que amb una persona no n’hi hauria prou per a alimentar-nos a tots…
—Un moment… Estàs insinuant que…?
Vaig assentir amb el cap cot.
—Per això falten tantes persones… —va assenyalar la Grace.
—Què vols dir? —vaig preguntar novament amb un nus a la gola.
—Fa temps que la gent desapareix d’un dia per l’altre. Ens deien que marxaven de la ciutat, però jo no m’ho acabava de creure. Encara que tampoc m’esperava això…
—Hem de fer alguna cosa.
—No podem deixar que continuïn fent això —va concordar l’Isa.
—En qualsevol moment podríem ser les següents —va afegir la Grace.
***
Vam entrar sigil·losament al despatx del president. Un cop a dins, l’Olívia va activar el micròfon, per on es transmetia tota la informació. L’Olívia es va acostar al micro i va començar a parlar:
—Hola, se’m sent?… Soc l’Olívia Gilbert, i volia informar-vos que en el menú d’aquesta nit se servirà carn humana, habitants d’aquesta ciutat. Les meves amigues i jo marxem ara mateix cap al nord. Als que estigueu decidits a fugir d’aquí esperem trobar-vos. Ara sí: correu!
Entre totes havíem acordat anar cap al nord, allà no havien caigut tantes bombes, així que gran part del terreny era fèrtil.
***
Unes setmanes més tard
Sospiro mentre em trec la suor del front. Estem intentant reconstruir una antiga ciutat abandonada que vàrem trobar. Tot va succeir com esperàvem, la majoria de la gent va aconseguir sortir d’allà i entre tots estem intentant que tot sigui com abans.
Procurem que tot sigui el més normal possible. Òbviament, no ens mengem a ningú. La nostra suposició va ser bona i en qüestió de dies ja havien brotat moltes plantes, perquè en aquesta zona plou sovint. No ho havíem planejat, però ens va ser de gran ajuda.
Seguim treballant per a construir un món millor. Encara que sembli que aquesta història s’ha acabat, de fet, acaba de començar. Continuarem lluitant contra les coses que no estan bé. Continuarem fent el millor per a nosaltres i la nostra gent. Continuarem fent-ho perquè tenim l’esperança que encara no està tot perdut.
Emma García Martínez (1r ESO B)
