Avui us presentem el primer premi de prosa de Batxillerat i Cicles Formatius. És obra de Júlia de Arias Tutusaus, de 1r de Batxillerat C i es titula “Mig concert”. Per als amants de la literatura, de la música, de les arts escèniques, de l’espectacle…
MIG CONCERT
El concert ha de començar. La Nàdia no sabia com treure’s allò del cap mentre caminava de pressa pels carrers de Barcelona. Anava amb un monyo alt i engominat, un vestit verd de seda que li arribava fins als turmells i uns talons negres que la feien veure més alta del que ja era. Com de costum, també portava el saxòfon penjat a l’esquena dins la seva funda negra i unes quantes partitures plegades a les butxaques exteriors d’aquesta, tot només per si es quedava en blanc al moment de la veritat. Avui era un dia important. Ni ella sabia com s’ho havia fet perquè la deixessin actuar en un teatre tan conegut com és el Gran Teatre del Liceu, estava convençuda que seria la primera saxofonista a fer-hi una exhibició completament en solitari, sense cap altre músic que l’acompanyés.
En arribar va veure com ja hi havia cua a l’entrada, i, intentant passar el màxim de desapercebuda, va aconseguir entrar-hi en qüestió de segons. Juraria que hauria d’haver accedit a l’edifici per una altra banda, però no tenia temps per pensar-s’ho massa. Ja quasi corrent va dirigir-se darrere la plataforma, s’hi va trobar amb els encarregats d’organitzar l’espectacle i d’ajudar-la en cas d’imprevist. No va trigar gens a disculpar-se: per variar, havia arribat deu minuts tard respecte a l’hora prevista. Els planificadors no semblaven del tot contents, però ho van deixar passar. Li van dir que anés al vestuari si necessitava retocar-se el maquillatge o la vestimenta, i que en cinc minuts anés a l’escenari, darrere el teló. I així ho va fer. Impulsivament va entrar a la primera habitació que va trobar i, sense pensar-s’ho dos cops, va col·locar-se davant el mirall. Allà estava ella, un tirabuixó de cabells castanys li tapava part de la cara, la gomina no havia perdurat massa. Va pitjar el botó de l’aixeta, i amb l’aigua que rajava, va mullar-se les mans. Tot seguit, amb només dos dits i un moviment que anava des del front fins al monyo que portava, va aconseguir fer que el floc de cabells quedés enganxat enrere just amb la resta. Va eixugar-se les mans amb la tovallola del costat i va tornar a la seva posició inicial, i es va mirar, ara sí, directament als ulls. Hi veia el reflex d’una Nàdia nerviosa, emocionada però decidida, d’una nena que ja feia temps era una dona, però que mantenia encara el mateix esperit de sempre. Desitjava entrar en acció i mostrar a tothom la interpretació de les partitures que feia tant de temps que practicava, i que, des de feia dos dies, també havia estat assajant al Liceu. Tot només per poder fer bé el que podria ser un dels concerts més importants que faria en molts anys. Es moria d’ànsies per fer una gran actuació, així seria capaç de compartir amb més gent l’única cosa que mai l’havia decebuda quan la necessitava: la música.
Va deixar la funda a terra i es va quedar únicament amb l’instrument entre les mans. Després, va anar cap a darrere el teló i allà es va trobar amb un individu d’uns quaranta anys que tenia cara de simpàtic. Era un dels organitzadors.
— Ja ets aquí, perfecte. Aviat començarem a deixar entrar al públic. Hi ha res que necessitis practicar ara que no vas poder assajar ahir? — va dir l’home ràpidament.
— N-No… — va respondre la Nàdia no gaire segura d’allò.
— Molt bé, doncs, recorda que aquest és el centre de l’escenari, però que pots moure’t lliurement, el teatre és teu. — l’home assenyalava a terra, just al mig d’aquella plataforma — ara queda’t al racó pel qual has entrat, i quan et fem un senyal, surts lentament. Després, tot ja és cosa teva. — va explicar l’home mentre somreia.
— D’acord, gràcies — va dir la Nàdia, i, sense saber què més respondre, va fer mitja volta i va dirigir-se a la cantonada des d’on havia de sortir.
L’home se’n va anar. Ara la Nàdia es trobava sola, només comptava amb la companyia del seu saxòfon i això la feia pensar massa. A poc a poc va començar a sentir un dolor a l’estómac, estava realment intranquil·la. Era al Liceu, no s’ho creia. No va passar més d’un minut i escoltava passes, el públic ja entrava. Ara una sabata la molestava, sentia un dels turmells escanyat. També notava com se li clavava un clip al cap i les mans mullades per la suor que relliscaven sobre el saxo. I, de cop i volta, va deixar de sentir-ho tot en adonar-se que el teló s’obria. Algú va donar-li delicadament dos cops en una espatlla.
— Nàdia, quan tu vulguis.
La Nàdia, en sentir-ho, va tancar els ulls, va inspirar i expirar una sola, però llarga, vegada i va tornar a obrir les parpelles. Finalment, va dirigir-se al centre de l’escenari. Sense fixar-se en qui tenia davant, després d’empassar saliva, es va apropar el bec del saxòfon als llavis i va començar a tocar. Una nota, dues, tres, ara tot era més fàcil. Havia deixat de pensar com continuava la partitura, però no va parar de moure els dits, anaven sols. En canvi, ella, ella ballava amb el cos al ritme del compàs, es movia tant com podia per donar més èmfasi al que tocava. Com més llarga i potent era la nota, més s’inclinava cap enrere. I, en un instant, ja havia acabat la primera partitura. Ningú va aplaudir, tots esperaven abans escoltar la resta de melodies que li faltaven per tocar. Així que, sense decebre’ls, la Nàdia va continuar amb el concert. Notava els batecs del cor, la ruixada d’aire que li acaronava la cara com si es tractés de brisa, la llum dels focus que l’ajudaven a brillar, el sentiment de silenci i el so de la calma. Tota ella com si fos una amb el saxòfon va continuar tocant, tocant i tocant fins que, en definitiva, va acabar amb tot el que aquell dia havia de mostrar. Va allunyar-se l’instrument de la boca i, amb l’altre braç tapant-se el ventre, va fer una reverència. Cinc segons li van fer falta per aixecar la vista i mirar al públic. Per fi, van començar a aplaudir. Molts s’aixecaven per fer-ho i se’ls veia emocionats, la Nàdia va poder distingir llàgrimes en les galtes d’alguns dels que s’asseien a primera fila. Estava commoguda. Quan tenia la impressió que els aplaudiments havien d’afluixar encara perduraven amb la mateixa força que al principi. Ara era ella qui plorava, quan, de sobte, els llums s’apaguen. Semblava que alguna cosa no anava bé.
Foscor.
La Nàdia es trobava en una habitació blanca estirada sobre un llit.
— Sembla que ha obert els ulls. Ho reconeix! Reconeix la melodia!— cridava una dona de mitjana edat mentre abraçava a qui semblava la seva filla.
A la seva dreta s’estaven dues persones assegudes i esverades, que s’abraçaven. Una d’elles tenia un radiocasset a la falda. En canvi, a l’esquerra només hi havia aixecada una
dona vestida de blanc. Del dispositiu sonava una melodia, era familiar, la Nàdia llegia cada nota que sentia sense necessitat de veure res, i és que s’ho sabia de memòria.
— Mama, això sí que ho recordes?— li va dir la mateixa dona que feia uns segons estava cridant mentre la mirava fixament.
La Nàdia no entenia res, estava confosa. Un pressentiment li va fer dubtar del temps que havia passat des d’aquell concert. Tenia buits en la memòria i una infinitat de dubtes, però només les forces justes per formular-ne un.
— On és el meu saxòfon?
Júlia de Arias Tutusaus (1r Batxillerat C)
