FELIÇMENT, JO SOC UNA DONA, DE MARIA AURÈLIA CAPMANY (1969)
Feliçment, jo soc una dona és una obra literària de gran valor, no només perquè retrati i desafiï les normes del gènere femení, sinó perquè la seva genialitat resideix en la complexitat i en les seves contradiccions, que aconsegueixen oferir al lector una crítica social creïble, realista.
A través de la història de la Carola, Maria Aurèlia Capmany ens presenta situacions conflictives i ens genera aquesta sensació d’incomoditat constant. Aquesta sensació, tant a dins, tan perllongada en el temps, és el més proper a poder explicar el sentiment de ser dona, que és quelcom que no es pot expressar més que per un seguit de vivències i de tragèdies personals com les de la Carola.
Crec que és important analitzar com Capmany utilitza elements literaris com els personatges, els temes i el simbolisme per transmetre el seu missatge en matèria de gènere i classe i com la seva obra continua sent rellevant a la societat actual. A través d’aquesta anàlisi actualitzada, espero ser capaç de posar paraules al que m’ha fet sentir l’obra, a la vegada tan complex i contradictori com ella mateixa.
Per començar, com a part del bloc de conceptes previs, cal tractar la relació entre consentiment i desig, entenent, des de la meva perspectiva i el meu context, que el desig és implícit en l’acte de consentir i que el desig és allò que et permet ser-ne partícip, en comptes de deixar que alguna cosa et sigui feta com a element passiu. En segon terme, entenc que s’ha de superar l’estigma de la víctima de caràcter tímid, indefensa i sense recursos propis. Això és important a l’hora d’entendre com determinades experiències violentes marquen la Carola i com les gestiona, sense que per això deixin de poder-se considerar agressions sexuals. Al bell mig d’aquests dos punts hi trobem la qüestió de la prostitució, que és allò que la Carola permet que li sigui fet a canvi de diners, però sense desig. En el seu cas i, malauradament, en general, allò que permets que et sigui fet no es limita a l’àmbit sexual, sinó que també implica violència verbal, física i simbòlica.
El seu context històric i social determina la base del seu sistema de creences, de la seva ideologia. La Carola creu en el diner, és la seva meta vital. Això s’entén tenint en compte les condicions del seu naixement i la pèrdua d’innocència en aquells replans bruts de l’edifici del carrer Jaume Giralt que l’empenyen a sobreviure, el qual és suficient per entendre que potser no conscientment, però sí a través dels seus actes, ella defensa que el fi justifica els mitjans i això és el que li concedeix la llibertat per obrar sense preocupar-se pel valor ètic de les seves accions, que és el que a nosaltres, com a lectors, ens fa sentir desolats en determinats moments crítics de la narració.
En una lectura superficial, potser amb una perspectiva més tradicional, és possible que el lector entengui que el fenomen que determina la infància de la Carola és aquesta suposada ‘maduresa precoç’, que l’empaita com un fantasma i la condiciona. La desaparició de la mare, les pallisses de l’avi i les insinuacions als replans no són més que agents de la situació de vulnerabilitat de la Carola, que només és una nena. La manera en què aquesta situació es veu reflectida en ella té més a veure amb el seu desenvolupament cognitiu, amb la seva falta d’afecte, atenció i protecció. Així, la seva perspectiva es distorsiona, no segueix el seu corrent natural pel que fa a la maduresa. Aquesta és l’explicació real i constatada del que significa per a un infant haver d’adaptar-se a medis hostils, encara que s’hagi volgut fer passar per un seny desenvolupat. De fet, la Carola mai acaba d’assolir aquest grau de maduresa, sinó que es fa seu aquest caràcter infantil: es mou per instints, desitja l’atenció dels altres, pateix atacs de rebel·lia poc significatius, es tanca en ella mateixa si van mal dades…
🙶Però no hi havia res de dolorós en tot això, perquè jo ho vivia com un triomf, com formant part de la meva indumentària.🙷 (pàg. 296, després d’explicar el relat de les agressions sexuals de l’Esteve)
Aquesta manera tan seva de gestionar (o no) els efectes d’aquestes situacions marca profundament la seva visió del món i, potser, el fet de no permetre’s sanar i identificar les problemàtiques del que li ha passat és el que impedeix que quan decideix marxar d’un ambient, es fiqui en un altre de més podrit, de més fosc. Sorprèn, però, que els moments en els quals confessa que no pot suportar narrar en primera persona, són aquells que deixen una ferida emocional profunda, aquells on la Carola no es pot protegir amb el seu cos o el seu orgull. La mort del primer amor genuí i rebel i el període de postguerra la marquen profundament. A partir d’aquí, m’atreveixo a assegurar que si hagués conegut la història de la mort d’en Benito, si s’hauria decidit a narrar-la, ho hagués fet també en tercera persona.
🙶On s’explica la vida de la Carola durant els anys que ella anomenaria els anys de la por. S’hi explica la tornada a Barcelona, l’espera inútil i per fi l’acceptació de la derrota, amb la humiliació i el menyspreu de si mateixa. Carola preferiria no parlar d’aquests anys i per això en parlarà en tercera persona.🙷 (pàg. 327)
La protagonista es defensa amb el cos. És la seva eina, és la seva manera de comprendre el món i de viure. Quan estima, ho fa amb el cos. Quan guanya diners, és gràcies al seu cos. Quan emmalalteix, troba a faltar la vitalitat i la llibertat de moviment. Quan pateix, i ha patit molt, el seu cos ho sap, la seva pell ho absorbeix, tot i que ella no vulgui fer-se’n càrrec emocionalment.
🙶– La noia es pensa que ell l’ha violada, i ell no l’ha tocada tan sols. Jo no m’ho crec. Tot el que passa en el teu cos, tant si et fan mal com si et fan una carícia, no t’ho han d’enviar a dir. Ho saps. Queda en el teu cos encara que l’altra gent no ho noti. I tu ets el teu cos.🙷 (pàgs. 250-251)
L’amor és, per a la Carola, cos i rebel·lió. I amb molt tacte tractaré d’explicar-ho sense caure en els estereotips del feminisme liberal: hi ha un component romàntic en entregar-se completament a l’altre i la Carola és capaç de fer-ho amb dignitat alhora que s’empodera i es rebel·la. Enamorar-se de revolucionaris suposa entregar-se no només a ells, sinó a les seves causes també. En aquest cas està clar que es tracta d’un gest polític, transcendent. Aquest gest, molt encaixat en el context de la primera meitat del s.XX, em transmet una mena de sentiment d’universalitat: quan una dona s’entrega a un home, amb els riscos que això pot comportar per a ella, no només s’està decidint a estimar-lo amb cos i ànima, sinó que s’està comprometent amb la seva causa i decideix ser-ne partícip. És una concepció de l’amor molt personal, potser anacrònica, idealista, però coherent i sentida.
🙶Hi havia en la més ignorada profunditat de mi mateixa el buit que mai no havia ocupat la presència d’un home respectable. Havia conegut sempre un món de dones astutes, tramposes, amb una força secreta i despietada, i no havia conegut mai la viva seguretat que pot inspirar un pare, per obeir-lo o per odiar-lo, i amb avidesa acceptava l’autoritat legítima de la valentia i la generositat.🙷 (pàg. 318-319)
En Feliu Tobies i en Benito Garrido només són dos exemples de com la Capmany introdueix els personatges en la novel·la per a comunicar la seva visió del món. Als personatges se’ls pot agrupar per les temàtiques generals que retraten: els orígens i la classe obrera (l’avi, la mare, en Feliu), el convent, la prostitució, la burgesia (la senyora Reinal, els Plans), la maduresa i la cerca de llibertat (Benito, Adrien), i així podria seguir. Individualment, cada personatge concreta una qüestió particular. Podem parlar dels antecedents de la violència que viurà més endavant en la vida i mencionar les pallisses de l’avi, profundament frustrat per la decepció que han suposat les dones a la seva vida i discutir com la Carola creix condicionada pels actes de vàries generacions de dones anteriors a ella, i sobre com l’avi no és capaç d’entendre o perdonar, més aviat al contrari, castiga.
🙶[…] tota una determinada ascendència femenina tenia el poder de perpetuar la mena d’animal viciós que jo era.🙷 (pàg. 103)
Podem parlar de la mare, que no se’n fa càrrec, i com la Carola ho accepta i ho repeteix anys més tard amb la seva pròpia filla. La Capmany realment introdueix molt aviat un debat sovint ignorat que a hores d’ara encara queda molt lluny de l’ull de l’opinió pública, perquè s’entén que no queda bé visibilitzar que les dones poden no estimar els seus fills per la gràcia de la natura, tot i que s’està tractant de reivindicar i visibilitzar les dones que han passat per una depressió postpart o que simplement no tenen cap mena de connexió emocional, pel motiu que sigui.
En aquesta línia, la senyora Reinal és per a la Carola una segona mare, tot i que la relació entre ambdues està profundament marcada per les relacions de poder i per les necessitats individuals. D’una banda, la Carola desitja la posició de la mestressa i rep atenció constant, la consent, i això li agrada, com a qualsevol noia que hagi sigut deixada de banda per la seva família. Per a la senyora Reinal, la Carola és la criatura, indefensa, necessitada, mal·leable. La Capmany es serveix d’aquest personatge per a retratar el feminisme burgès de primers del segle XX, tan pudorós, tan paternalista, prepotent, poc desenvolupat. Personalment, hi trobo una impressió implícita de l’autora, que des de les línies de diàleg tan prudents i assenyades de la senyora Reinal, ens adverteix que un feminisme sense perspectiva de classe és un feminisme insípid, insubstancial.
🙶Que fàcil era mentir. Com m’abandonava a les mans de la senyora Reinal que modelaven una dona nova. Com un animalet ensinistrat jo endevinava sempre. […] Era fàcil per a mi perquè, de fet, jo volia oblidar totes les hores viscudes, i fer-me neta del tot, sense rastre que pogués tornar enrere. 🙷 (pàg. 156)
Finalment, cal tractar el bloc de personatges relacionats amb la violència de gènere que pateix la Carola durant la seva joventut i maduresa, d’ençà que s’introdueix en el món de la prostitució, arrossegada pels referents familiars i per la necessitat pròpia de la seva classe social, fins a la fugida a París. L’Esteve Plans, possessiu, rancorós, malaltís, exerceix constantment violència sexual, física i econòmica sobre la Carola. La seva relació exemplifica a la perfecció el que és una relació abusiva i desigual des de dins.
🙶Potser no he sabut mai ben bé com era l’Esteve Plans. Quan tens molt a prop una persona durant tants anys se t’esborra la imatge per culpa de la proximitat. El mal que et pot fer és un mal que tu portes a dintre, i l’altre potser no hi té art ni part.🙷 (pàg. 269)
En Pere Subietas, astut i manipulador, que amb els seus discursos i la seva falsa modèstia ensarrona la Carola i que és un clar exemple del que representa la violència simbòlica, l’opinió generalitzada de les classes benestants en aquell determinat període respecte a les dones.
🙶 –Un moment, un moment –li deia jo–. A veure si l’entenc. Vosté vol dir que l’obligació d’una dona és ser bonica. I que l’home pot ser lleig, que tant se val.
–Exacte. Perquè l’home és esperit, esperit diferenciat, que vol dir persona.
–I la dona no és una persona?
–No! Per això accepta l’amor de qualsevol home, sense distingir. El desig que desperta en l’home la fa sentir plenament satisfeta.🙷 (pàg. 253)
Per acabar, la Rossy, que és la filla engendrada fruit de les violacions de l’Esteve, una realitat molt invisibilitzada fins al punt de passar desapercebuda durant la lectura de l’obra. N’ha de responsabilitzar-se, la Carola? Com a lectors, hem d’esperar que accepti el rol de mare? Crec que la nostra protagonista ja s’enfronta a les situacions amb prou dignitat per a esperar, des de l’òptica actual, que emprengui una lluita contra les forces socials que la condicionen. Tot i això, és important posar nom i no deixar passar l’oportunitat per explicar la realitat d’allò que ha estat molt temps a l’ombra, i identificar-ho en el nostre dia a dia.
🙶Durant l’embaràs havia imaginat que seria un noi, però quan vaig saber que era una noia em vaig tranquil·litzar. A una noia li és molt més fàcil agafar qualsevol drecera i començar a viure. Vaig pensar que a la meva família, les dones havien engendrat dones i després havien desaparegut. Jo no desapareixeria per a la Rosa, però amb el temps aquella coseta arrupida, com un conill escorxat, tan meva, seria una dona, que jo no podria estimar.🙷 (pàg. 277)
La Capmany, com la resta de dones que hem llegit aquest curs, ja siguin de perfils tan diferents entre elles com Mercè Rodoreda o Maria-Mercè Marçal, no és més que una altra de les dones que viuen l’experiència femenina i que senten la necessitat d’expressar-la, d’agafar les vivències traumàtiques i fosques que les han marcat i que les han fet dones per tal de convertir-les en una nova experiència, més elevada, més bonica, més perenne, a través de la literatura.
Immediatament després de la lectura, en calent, pot semblar-nos una obra descarada, irreverent, ‘políticament incorrecta’ si és que algú pot dictar allò que és correcte o incorrecte. Quan la deixem reposar, però, allò que semblava ofensiu s’esvaeix i la podem a mirar amb uns altres ulls. Quan la Capmany diu feliçment, jo soc una dona, no pretén restar valor a la reivindicació sobre la dificultat i els perills de ser dona, sinó que la redimensiona: ser dona no és fàcil, jo soc una dona, em fa feliç ser-ho, em fa forta, em fa rebel, ho reivindico.
Anna Roset Ruiz (2n Batxillerat D)
