Vermell: Com plora l’ànima de la vida quan la mort mulla els peus del món. La lluna tremola quan el seu interior s’omple d’exteriorismes, destruint el que no existeix d’ella mateixa. Quan una llàgrima cau, la irradiació de llum inversemblant és repulsiva. Des que el vent bufa des de l’horitzó que el vaixell de les emocions no torna. Crec que s’ha enfonsat. O ho he fet jo? Les fulles dels arbres ballen amb una coreografia moderna, i el guepard és caçat per la gasela.
Titelles: Titelles autònoms que fingeixen ser fred a través del foc. Una fulla que cau en plena primavera i vola pel cel fent siluetes d’ira. Un petó que dota el meu cos amb gemmes de diamants, i organismes bombardejats d’on surt un fum que cega els meus miratges.
Nirvana: Un núvol al turó de la muntanya impedeix gaudir de l’horitzó, allà on les paradoxes prenen sentit, on les antítesis es tornen pleonasmes, on el Nirvana resideix. Però, on soc ara, si no al cim de la Talaia? S’apodera del meu ésser la bogeria, i expulso el seny. Això em provoques, com estels caient al vent. Que bonica que és la nit, que maca que és l’Amor.
Inversemblança: Com quan els ocells canten, la brisa s’atura i col·lapsa les molècules d’aigua que lliscaven a través de l’aire per tornar a casa. Així com els pingüins ballen i neixen flors blanques que irradien un color inversemblant. Que lluny és l’aprop quan marxa a l’horitzó, i que proper és l’horitzó quan t’apropes.
Incandescent: S’obria un cel roig davant meu, deixant entreveure un àcid sentiment en una plàcida nit. Crema per dins el que per fora sembla gel, i congela per fora el que per dins sembla foc. Pluja de llamps que tronen pel meu cap, que generen un dolor incandescent. Fulla de tardor que balla en plena primavera quan cessa el vent d’hivern. Colpeja l’arbreda que fa tant temps havia estat refugi meu.
Impregnar: Quan l’essència del drac impregna la rosa, neix un sentiment contradictori com l’amor odia l’odi i l’odi estima l’amor. Quan la màgia impregna el nostre cor es forma una fal·làcia que difícilment podrem identificar, anomenada felicitat. Quan la sang frega el meu braç i arriba al terra, aquest s’impregna d’un aroma àcid i dolorós, i dolç i suau. La vie… diuen. La mort… dic jo.
Groc: Fou quan la lleugera brisa d’hivern passejà per la vora del meu rostre el moment en què l’ombra de l’esperança s’alçà enfront meu i deixà entreveure la càlida llum d’estiu. Va ser llavors quan els meus ulls s’obriren i de tanta il·luminació quedaren cegats. És que potser la bellesa de la vida ens mostra alhora la seva faceta fosca? La llum també és foscor, igual que la neu és foc i l’hivern és estiu.
Oriol Farré Paredes
3r d’ESO A
