Maria Zambrano Alarcón té dedicada l´aula de 2n de Batxillerat D i també de 2n de Batxillerat de Nocturn.
Nasqué a la ciutat andalusa de Vélez – Màlaga el 22 d’abril de 1904, població on romangué fins als quatre anys. Després d’una breu estada a Madrid, la família es traslladà a Segòvia, on transcorregué la seva adolescència. Uns anys en els quals coincidí amb la gran amistat del seu pare, Blas Zambrano, amb el poeta Antonio Machado, que va ser fonamental en la seva vida. L’any 1927 assistí a les classes de José Ortega y Gasset i Xavier Zubiri a la Universitat Central de Madrid. El 1931 aconseguí ser professora auxiliar de la Càtedra de metafísica a la Universitat Central, càrrec que ocupà fins a l’any 1936 alternant aquest treball amb la redacció de la seva tesi doctoral La salvació de l’individu en Spinoza.
El 14 de setembre de 1936 María contreu matrimoni amb l’historiador Alfonso Rodríguez Aldave; marxa poc després a Xile on aquest havia estat nomenat secretari de l’Ambaixada de la República.
Fins al dia de la seva sortida camí de l’exili, María Zambrano residí successivament a València i Barcelona. El seu marit s’incorpora a l’exèrcit, i col·laborarà en defensa de la República com a conseller de Propaganda i conseller nacional de la Infància Evacuada. El 28 de gener de 1939 María creua la frontera francesa, camí de l’exili i en companyia de la seva mare, Araceli Alarcón, la seva germana Araceli i el marit d’aquesta. Després es dirigeix a L’Havana, on retroba Lezama Lima i és convidada com a professora de la universitat i de l’Instituto de Altos Estudios e Investigaciones Científicas. De L’Havana es dirigí a Mèxic, on és nomenada també professora a la Universitat San Nicolás de Hidalgo de Morelia.
Al setembre de 1946 viatja des de l’Havana a París amb motiu de la defunció de la seva mare, i roman en aquesta ciutat durant els durs anys de postguerra fins a l’1 de gener de 1949. Des d’aquesta data es trasllada a L’Havana, on viurà fins al 1953, impartint conferències, cursos i classes particulars.
Amb l’article de José Luis López Arangueren Los sueños de María Zambrano (Revista de Occidente, febrer de 1966), s’inicia un lent reconeixement a Espanya de la seva obra. La deterioració de la seva salut física és constant quan el 1978 es trasllada a Ferney – Voltaire, on roman dos anys, fins que el 1980 es trasllada a Ginebra.
L’any 1981, és recompensada amb el Premi Príncpe d’Astúries de comunicació i humanitats en la seva primera convocatòria, i al seu torn l’Ajuntament del seu poble la nomena filla predilecta. El 20 de novembre de 1984, María Zambrano retorna a Espanya i s’instal·la a Madrid; surt en comptades ocasions de casa seva. En aquesta última etapa l’activitat intel·lectual serà incansable. És nomenada filla predilecta d’Andalusia el 28 de febrer de 1985, el 1987, es constituïx a Vélez-Màlaga la fundació que duu el seu nom, i el 1988 se li concedeix el prestigiós Premi Cervantes. Finalment el 6 de febrer de 1991, María mor a Madrid, per a després ser enterrada al seu poble natal.
Algunes de les obres mes importants son: Horizontes del liberalismo (1930) Hacia un saber del alma (1934) Filosofía y poesía (1939) Hacia un saber sobre el alma (1950) El hombre y lo divino (1953) Delirio y destino (escrit el 1953 i publicat el 1989) Los sueños y el tiempo (reeditada el 1998)
Isabel Contador, Fiona Garrido i Yann Pascual 4t ESO A
