En aquest apartat us presentaré uns dels aparells que més acostumem a utilitzar a la meva empresa on realitzo les pràctiques, aquest s’anomena espectrofotòmetre de flama, la seva marca és Corning i el model FP 410. L’equip permet la realització d’anàlisi de continguts en sodi, potassi i liti en mostres aquoses i en mostres sòlides. L’equip té un límit inferior de detecció de 20 ppb de sodi i potassi i la seva sensibilitat de lectura és de 100 unitats.
L’espectroscòpia d’emissió amb flama és un mètode analític basat en la mesura de l’energia radiant emesa per àtoms (o ions o molècules) d’un element que es troba en estat de vapor.
A temperatura ambient, tots els àtoms d’una mostra es troben essencialment en l’estat fonamental. Els àtoms són elevats a un estat electrònic excitat tèrmicament, és a dir, a través de col·lisions amb els gasos cremats en la flama. El temps de vida d’un àtom en l’estat excitat és breu i la seva volta a l’estat fonamental va acompanyat de l’emissió electromagnètica i la longitud d’ona d’aquesta radiació està en correspondència amb la diferència d’energia entre tots dos estats. Mitjançant un sistema monocromador o de filtre s’aïlla la zona de l’espectre d’interès i la intensitat del senyal emès es mesura amb un sistema fotomètric adequat. La correlació entre la intensitat del senyal i la concentració de l’element emissor en una solució permet la utilització d’aquest fenomen amb finalitats quantitatives. Si l’emissió es produeix per la transició des del primer estat excitat al fonamental s’obtenen les anomenades línies de ressonància que són les més intenses i les que s’utilitzen generalment en aquest mètode.
Els processos que condueixen a l’emissió s’aconsegueixen mitjançant la introducció de la mostra en el si de la flama. La mostra es nebulitza transformant la dissolució en un aerosol o “spray” de líquid que queda suspès en el gas que viatja al cremador o encenedor. A causa de la seva simplicitat i sensibilitat la fotometria de flama és molt útil per a certes anàlisis de rutina, especialment quan s’analitzen metalls alcalins, alcalinoterris, que són els més fàcilment excitables i la determinació dels quals per altres mètodes és en general més complicada. La major dificultat que ofereix aquest mètode està originada pel gran nombre de variables que influeixen en la intensitat de la radiació, exigint, per tant, un control acurat de les mateixes per aconseguir una bona reproducibilitat i obligant a l’ocupació de solucions patrons de l’element a determinar. Per aquesta raó no es considera un mètode d’anàlisi absoluta.
