Em jubilo de la feina més bonica que jo podia triar.
Després de trenta set anys de professió ben segur trobaré a faltar moltíssimes coses, però ara tindré temps per descobrir-ne de noves, i espero conservar aquesta curiositat i alegria que s’encomana dels infants. La vida segueix.
És un comiat ben estrany, mai hagués pensat que aniria així. No ens podem trobar, parlar, abraçar… però tinc la necessitat, encara que sigui per escrit, de fer un tancament.
Dono les gràcies a l’Escola Pallerola, perquè m’ha omplert el cor d’afectes i records. Records de nens i nenes, de famílies, de companys i companyes i de tanta gent amb la que he coincidit i m’ha acompanyat en el meu procés vital durant la meitat de la meva vida. Crec que el passat el portem incorporat i soc qui soc, en part, gràcies a aquesta escola. Un agraïment enorme.
Ahir llegia una entrevista a la Marina Garcés (filòsofa). Deia una frase que vull reproduir: “Educar és aprendre a viure junts i aprendre junts a viure”.
M’acomiado, però no vull dir adeu, prefereixo un estem en contacte.
Molts petons
Cinta.
