– Què és aquest botó? – Va preguntar-se Cleopatra. – El premeré.

…

– Shia, on has deixat el botó?

– L’he posat aquí, a la meva butxaca. – Es va ficar les mans a les butxaques dels pantalons. Quan es va adonar que el botó no hi era, va empal·lidir.

– No em diguis que l’has perdut? Et mataré.

– Podem anar a buscar-lo on se m’ha perdut.

– ¿Com vols que anem si no tenim l’únic botó amb el qual podem anar al futur? Estem acabats.

…

– ¿On estic? Això no sembla la meva piràmide. – Cleopatra, mirant al seu voltant, va veure què es trobava en una gran plaça, res semblant a la seva còmoda piràmide.

És clar que tothom l’estava mirant, cridava molt l’atenció entre la multitud de gent vestida “normal”.

– Què mireu? Agenolleu-vos davant meu! – Ningú no la va fer cas i la van mirar com si estigués boja.

Unes mans la van agafar pel canell i se la van emportar.

– Necessitem el botó! – Va dir mentre intentava treure’l de la seva mà.

– No us el donaré! – Van forcejar entre ells i sense voler van picar el botó.

Van arribar a Egipte, lloc on vivia Cleopatra. Aquesta es va despistar per un moment i va deixar anar el botó, donant-li a la Shia.

– No li diguis res d’això a ningú! – I sense més a dir, els tres amics van tornar a la seva època temporal, després d’aquesta petita aventura.

I.A.

El nostre protagonista és Isaac Einstein, el millor científic del món. I treballa en un petit
pis llogat amb un amic que és informàtic (Bill Zuckerberg) i amb la seva amiga (Marie
Curie), que no és científica, però sempre està amb ell.
Cada dia era divertit, però no treballaven seriosament. Fins que un dia, mentre en
Isaac estava al laboratori treballant, en Bill i la Maria se’n van anar a casa, així i tot, a mig
camí van sofrir un accident de tràfic i van morir atropellats per un camió. L’Isaac, al
assabentar-se, va caure una enorme depressió. Cada dia es quedava al laboratori sense
menjar o treballar. Però un dia, va tenir una brillant idea: crear una màquina del temps
per poder recuperar als seus amics. I així van passar dies, setmanes, mesos, anys… Fins
que per fi, la va crear. I va poder tornar al passat.
Quan va arribar, va evitar que en Bill i la Maria s’anessin dient que farien una festa com
excusa, i així va poder evitar que desapareguessin de la seva vida. O això pensava,
perquè l’endemà van morir un per una caiguda des de les escales i l’altre per un
incendi. L’Isaac en assabentar-se va intentar utilitzar la màquina del temps una altra
vegada, i ho va evitar per segona vegada. Però els seus amics seguien morint una i una
altra vegada. I després d’uns cent intents d’intentar recuperar als seus amics, es va
tornar insensible a les seves morts, i va pensar que el destí era el que feia que ells
morien sempre. Per això, es va rendir i va decidir seguir vivint normal.
Després de molts anys, en el laboratori, mentre observava i analitzava la màquina del
temps, ho va entendre tot: la màquina no viatjava al passat, sinó que el transportava a
una altra línia temporal paral·lela. I allò significava que encara hi havia possibilitat de
recuperar-los. I així es va omplir de determinació i va començar a fer servir de nou
aquella màquina.

D.Y.

La mayoría de personas creen que un superhéroe o superheroína es una persona con poderes extraordinarios, y no lo niego pero para mí es mucho más que eso.

Para mí un superhéroe es una persona que pese a las dificultades sigue adelante e intenta cambiar las cosas para hacerlas mucho mejor para él mismo y para el resto del mundo. 

Pese a tener muchos héroes y heroínas hoy me gustaría destacar a una en concreto, Olympe de Gouges. Para quien no lo sepa, esta mujer fue una pionera en el mundo del feminismo siendo la autora de la Declaración de los Derechos de la Mujer y de la Ciudadanía (1791)

En esa obra (en la que también se combatía la esclavitud) dijo citas como: “La mujer nace libre y permanece igual al hombre en derechos”; “ningún cuerpo, ningún individuo puede ejercer autoridad que no emane de ellos”; “el ejercicio de los derechos naturales de la mujer solo tiene por límites la tiranía perpetua que el hombre le opone, límites que deben ser corregidos por las leyes de la naturaleza y de la razón”.

Fue una gran luchadora para una gran causa, pese a haber acabado guillotinada esa mujer inició una serie de acontecimientos revolucionarios que nos han llevado a nuestra situación de hoy en día que aunque sigamos luchando para que la sociedad nos dé los mismos derechos y el mismo respeto que a un hombre, hemos avanzado muchísimo más de lo que creemos. Ya somos libres de expresar nuestra opinión por muy controversial que sea, podemos hacer lo que realmente nos plazca (dentro de los límites de la legalidad) sin la necesidad de que un hombre nos dé permiso.

 Aunque ella no fuera la primera mujer feminista creo que ha sido una muy importante y por todo lo que hizo por nosotras es una superheroína.

E.Blanco

Sinceramente, creo que muchas personas de este mundo podrían ser considerados como mis superhéroes, como mi ejemplo a seguir. Pero hoy, quiero centrarme particularmente en mi hermano mayor.

Él tiene veintidós años, mis padres lo adoptaron con cuatro años desde Ucrania. Sus padres biológicos lo tuvieron que dar en adopción debido a que no podían mantener ni a él ni a todos sus hermanos. 

Nos llevamos siete años, por lo tanto, yo no nací hasta que pasaron unos cuantos años de su adopción pero aun así, siempre he sido muy curiosa sobre ello y he hecho millones de preguntas que me han llevado a saber todo lo que sé actualmente.

Su vida en el orfanato fue muy difícil. Las condiciones eran pésimas; no tenía ropa de su talla, comida, bebida, medicamentos ni buen lugar para descansar. Además, en Ucrania hacía muchísimo frío por lo que, los niños se enfermaban con mucha facilidad.

Gracias a mis padres, pudo crecer en un entorno mucho mejor, con cariño y con todo lo que un niño necesitaba para una buena infancia. Pero aun así, los cuatro primeros años de su vida en aquel lugar dejaron un vacío permanente en él.

Siempre ha sido un niño muy cariñoso y detallista; nunca he conocido a nadie igual a él.

Tiene un amor inexplicable hacia las personas, tanto, que ninguno de nosotros puede igualar. No estamos acostumbrados a personas como él, por lo que esto a veces, nos hace querer apartarnos.

De todas maneras, no es una persona fácil de tratar. Siempre ha sido muy rechazado en la sociedad por no ser como todos los demás. En el colegio, en las extraescolares, en las relaciones sociales… todo tenía un punto de dificultad más alto para él.

Sin duda, la sonrisa y el bienestar que se observa en él cada día de su vida, sin importar todo lo que le pase, es un ejemplo a seguir. 

Tantos baches y rechazos en su vida han hecho de él una persona más fuerte. Haciendo lo que le gusta sin importar cómo se ve haciéndolo, las burlas o los malos comentarios. Sabe hacer que todo eso reste importancia.

Tiene un corazón mucho más grande y una mente mucho más digna a la de todos nosotros. Y por ello, cuando tengo un bajón, me gusta pensar en lo que haría el en esa situación y esto me ayuda a darle la importancia justa que necesita aunque todavía me queda mucho por aprender.

En conclusión, todos tenemos un ejemplo a seguir y yo estoy muy orgullosa de que el mío sea tan cercano a mí. Con él, he aprendido a ponerme en el lugar de las personas aunque sean totalmente diferentes a mí y a no dejarme derribar por nada.

Aunque no se lo diga diariamente, le quiero y le aprecio como a nadie y realmente, espero que todas las personas de este mundo puedan cruzarse a alguien como él en su camino.

N.Barra

14/2/2022

Jaume, sé que estaràs buscant-me, i que ara que saps que estic morta et sentiràs culpable, però no ho vull que et sentis així.

Ara estic en una espècie de llitera d’hospital, i escric aquesta carta perquè sé qui són aquestes persones i el que fan a la gent. Si t’ho  preguntes, he robat  aquest paper i boli per poder-te escriure això.

Bé aquestes persones són del futur, aquí Jaume tot és molt diferent: les cases, els cotxes, el menjar, fins i tot les persones. El que els passa, és que hi ha una nova malaltia que afecta els òrgans vitals, i l’única cura és un trasplantament. Per aquest motiu venen a la nostra època per matar-nos i fer el trasplant i salvar a la seva població.

Jaume això és tot el que sé, cuidat molt t’estimo.

Petons la teva germana preferida

Aquesta carta ja fa un any que la vaig llegir, perquè ningú em va creure, tothom em prenia per un boig que havia perdut a la seva germana. 

No puc fer res contra tot això que està passant. I cada cop hi ha més i més persones mortes, potser estic desvariant pels efectes de l’alcohol, però m’atreviria a dir que és el fi de l’espècie humana.

Estimat diari virtual,

29 d’abril de 2021,un dia més, un dia que sembla ser normal. Sembla, ja que el meu cervell està formulant un pressentiment molt desenvolupat que mai havia sentit.Estic de camí cap a casa després d’un llarg i pesat dia de treball. Em poso el turbo, en 2 minuts passa el bus i encara no he arribat a la parada. 

Tinc tan mala sort i sóc tan maldestre, que acabo de caure dins d’un forat que hi ha al costat d’un arbre.Això és una demostració que les presses no són bones.Estic demanant auxili,ningú em sent ni m’ajuda.Ara mateix sento desesperació.Jo només volia arribar a casa i descansar.Tot és molt peculiar aquí sota.Sembla com si hagués baixat a una planta subterrània del món.Em sento com si estigués en una pel·lícula de comèdia.Qui s’ho creuria això?

Tot és gegant i veig coses que mai havia vist.Cotxes que van sols, trens que volen pel cel, persones d’estils molt estranys, gossos que parlen amb els seus amos, robots que es comuniquen…

Segueixo caminant  i veig un ascensor gegant, hiperlluminós.Acabo de pujar, vull veure si pot ser una sortida.Una veu comença a parlar-me, ve de dins de l’ascensor.Em diu que he sigut l’escollida.L’escollida per visitar el futur que ens donarà la vida.Ara t’he de deixar, estimat diari, gràcies per acompanyar-me en el passat, en el present i en el futur.

Continuaré explicant-te més tard…

E.A.

Segons el model cineticocorpuscular tota la matèria està formada per partícules en moviment. Si les partícules tenen més temperatura, el seu moviment augmenta, llavors això fa que la força d’atracció disminueixi i que la cohesió també disminueixi. Això seria l’exemple d’un gas.

En aquest cas es tracta d’una bombona de butà. La bombona de butà pesa molt i sona com si hi hagués un líquid perquè dins d’ella hi ha moltes partícules comprimides que és per això que sona com un líquid, però quan l’obrim es converteix en gas. La seva força d’atracció no existeix i el seu moviment és poc perquè estan tan comprimides que una part sembla líquid, però  tornant a la pregunta “per què quan obrim una bombona de butà sona molt?” és degut al fet que les partícules estan comprimides i en obrir la bombona surten moltes partícules de cop, la seva força d’atracció segueix sense existir i sona molt perquè surten moltes partícules de cop.

I. Corcobado

Alguna vegada en la nostra vida hem fet alguna maionesa, i segurament ens podem fer preguntes com:  Com és que agafa aquesta consistència? Es veuen les partícules en un microscopi?

La maionesa es fa amb ingredients molt fàcils d’aconseguir  com: l’ou, l’oli, all, sal i li pots donar un toc afegint vinagre.

Però com agafa aquesta consistència? 

L’ou emulsiona en afegir un greix, l’oli en aquest cas.  L’emulsió es talla convertint-se en una barreja líquida i grumosa amb boletes de greix. Això dona lloc a un col·loide (mescla heterogènia), ja que les partícules no es mesclen partícula en partícula i es pot veure perfectament en un microscopi que les partícules no estan ben ajuntades sinó que formen uns grumolls anomenats micel·les.

A.Laalej                                                                   

24/1/2022