– Què és aquest botó? – Va preguntar-se Cleopatra. – El premeré.
…
– Shia, on has deixat el botó?
– L’he posat aquí, a la meva butxaca. – Es va ficar les mans a les butxaques dels pantalons. Quan es va adonar que el botó no hi era, va empal·lidir.
– No em diguis que l’has perdut? Et mataré.
– Podem anar a buscar-lo on se m’ha perdut.
– ¿Com vols que anem si no tenim l’únic botó amb el qual podem anar al futur? Estem acabats.
…
– ¿On estic? Això no sembla la meva piràmide. – Cleopatra, mirant al seu voltant, va veure què es trobava en una gran plaça, res semblant a la seva còmoda piràmide.
És clar que tothom l’estava mirant, cridava molt l’atenció entre la multitud de gent vestida “normal”.
– Què mireu? Agenolleu-vos davant meu! – Ningú no la va fer cas i la van mirar com si estigués boja.
Unes mans la van agafar pel canell i se la van emportar.
– Necessitem el botó! – Va dir mentre intentava treure’l de la seva mà.
– No us el donaré! – Van forcejar entre ells i sense voler van picar el botó.
Van arribar a Egipte, lloc on vivia Cleopatra. Aquesta es va despistar per un moment i va deixar anar el botó, donant-li a la Shia.
– No li diguis res d’això a ningú! – I sense més a dir, els tres amics van tornar a la seva època temporal, després d’aquesta petita aventura.
I.A.
