El nostre protagonista és Isaac Einstein, el millor científic del món. I treballa en un petit
pis llogat amb un amic que és informàtic (Bill Zuckerberg) i amb la seva amiga (Marie
Curie), que no és científica, però sempre està amb ell.
Cada dia era divertit, però no treballaven seriosament. Fins que un dia, mentre en
Isaac estava al laboratori treballant, en Bill i la Maria se’n van anar a casa, així i tot, a mig
camí van sofrir un accident de tràfic i van morir atropellats per un camió. L’Isaac, al
assabentar-se, va caure una enorme depressió. Cada dia es quedava al laboratori sense
menjar o treballar. Però un dia, va tenir una brillant idea: crear una màquina del temps
per poder recuperar als seus amics. I així van passar dies, setmanes, mesos, anys… Fins
que per fi, la va crear. I va poder tornar al passat.
Quan va arribar, va evitar que en Bill i la Maria s’anessin dient que farien una festa com
excusa, i així va poder evitar que desapareguessin de la seva vida. O això pensava,
perquè l’endemà van morir un per una caiguda des de les escales i l’altre per un
incendi. L’Isaac en assabentar-se va intentar utilitzar la màquina del temps una altra
vegada, i ho va evitar per segona vegada. Però els seus amics seguien morint una i una
altra vegada. I després d’uns cent intents d’intentar recuperar als seus amics, es va
tornar insensible a les seves morts, i va pensar que el destí era el que feia que ells
morien sempre. Per això, es va rendir i va decidir seguir vivint normal.
Després de molts anys, en el laboratori, mentre observava i analitzava la màquina del
temps, ho va entendre tot: la màquina no viatjava al passat, sinó que el transportava a
una altra línia temporal paral·lela. I allò significava que encara hi havia possibilitat de
recuperar-los. I així es va omplir de determinació i va començar a fer servir de nou
aquella màquina.
D.Y.
