– Què és aquest botó? – Va preguntar-se Cleopatra. – El premeré.

…

– Shia, on has deixat el botó?

– L’he posat aquí, a la meva butxaca. – Es va ficar les mans a les butxaques dels pantalons. Quan es va adonar que el botó no hi era, va empal·lidir.

– No em diguis que l’has perdut? Et mataré.

– Podem anar a buscar-lo on se m’ha perdut.

– ¿Com vols que anem si no tenim l’únic botó amb el qual podem anar al futur? Estem acabats.

…

– ¿On estic? Això no sembla la meva piràmide. – Cleopatra, mirant al seu voltant, va veure què es trobava en una gran plaça, res semblant a la seva còmoda piràmide.

És clar que tothom l’estava mirant, cridava molt l’atenció entre la multitud de gent vestida “normal”.

– Què mireu? Agenolleu-vos davant meu! – Ningú no la va fer cas i la van mirar com si estigués boja.

Unes mans la van agafar pel canell i se la van emportar.

– Necessitem el botó! – Va dir mentre intentava treure’l de la seva mà.

– No us el donaré! – Van forcejar entre ells i sense voler van picar el botó.

Van arribar a Egipte, lloc on vivia Cleopatra. Aquesta es va despistar per un moment i va deixar anar el botó, donant-li a la Shia.

– No li diguis res d’això a ningú! – I sense més a dir, els tres amics van tornar a la seva època temporal, després d’aquesta petita aventura.

I.A.

El nostre protagonista és Isaac Einstein, el millor científic del món. I treballa en un petit
pis llogat amb un amic que és informàtic (Bill Zuckerberg) i amb la seva amiga (Marie
Curie), que no és científica, però sempre està amb ell.
Cada dia era divertit, però no treballaven seriosament. Fins que un dia, mentre en
Isaac estava al laboratori treballant, en Bill i la Maria se’n van anar a casa, així i tot, a mig
camí van sofrir un accident de tràfic i van morir atropellats per un camió. L’Isaac, al
assabentar-se, va caure una enorme depressió. Cada dia es quedava al laboratori sense
menjar o treballar. Però un dia, va tenir una brillant idea: crear una màquina del temps
per poder recuperar als seus amics. I així van passar dies, setmanes, mesos, anys… Fins
que per fi, la va crear. I va poder tornar al passat.
Quan va arribar, va evitar que en Bill i la Maria s’anessin dient que farien una festa com
excusa, i així va poder evitar que desapareguessin de la seva vida. O això pensava,
perquè l’endemà van morir un per una caiguda des de les escales i l’altre per un
incendi. L’Isaac en assabentar-se va intentar utilitzar la màquina del temps una altra
vegada, i ho va evitar per segona vegada. Però els seus amics seguien morint una i una
altra vegada. I després d’uns cent intents d’intentar recuperar als seus amics, es va
tornar insensible a les seves morts, i va pensar que el destí era el que feia que ells
morien sempre. Per això, es va rendir i va decidir seguir vivint normal.
Després de molts anys, en el laboratori, mentre observava i analitzava la màquina del
temps, ho va entendre tot: la màquina no viatjava al passat, sinó que el transportava a
una altra línia temporal paral·lela. I allò significava que encara hi havia possibilitat de
recuperar-los. I així es va omplir de determinació i va començar a fer servir de nou
aquella màquina.

D.Y.

Jaume, sé que estaràs buscant-me, i que ara que saps que estic morta et sentiràs culpable, però no ho vull que et sentis així.

Ara estic en una espècie de llitera d’hospital, i escric aquesta carta perquè sé qui són aquestes persones i el que fan a la gent. Si t’ho  preguntes, he robat  aquest paper i boli per poder-te escriure això.

Bé aquestes persones són del futur, aquí Jaume tot és molt diferent: les cases, els cotxes, el menjar, fins i tot les persones. El que els passa, és que hi ha una nova malaltia que afecta els òrgans vitals, i l’única cura és un trasplantament. Per aquest motiu venen a la nostra època per matar-nos i fer el trasplant i salvar a la seva població.

Jaume això és tot el que sé, cuidat molt t’estimo.

Petons la teva germana preferida

Aquesta carta ja fa un any que la vaig llegir, perquè ningú em va creure, tothom em prenia per un boig que havia perdut a la seva germana. 

No puc fer res contra tot això que està passant. I cada cop hi ha més i més persones mortes, potser estic desvariant pels efectes de l’alcohol, però m’atreviria a dir que és el fi de l’espècie humana.

Estimat diari virtual,

29 d’abril de 2021,un dia més, un dia que sembla ser normal. Sembla, ja que el meu cervell està formulant un pressentiment molt desenvolupat que mai havia sentit.Estic de camí cap a casa després d’un llarg i pesat dia de treball. Em poso el turbo, en 2 minuts passa el bus i encara no he arribat a la parada. 

Tinc tan mala sort i sóc tan maldestre, que acabo de caure dins d’un forat que hi ha al costat d’un arbre.Això és una demostració que les presses no són bones.Estic demanant auxili,ningú em sent ni m’ajuda.Ara mateix sento desesperació.Jo només volia arribar a casa i descansar.Tot és molt peculiar aquí sota.Sembla com si hagués baixat a una planta subterrània del món.Em sento com si estigués en una pel·lícula de comèdia.Qui s’ho creuria això?

Tot és gegant i veig coses que mai havia vist.Cotxes que van sols, trens que volen pel cel, persones d’estils molt estranys, gossos que parlen amb els seus amos, robots que es comuniquen…

Segueixo caminant  i veig un ascensor gegant, hiperlluminós.Acabo de pujar, vull veure si pot ser una sortida.Una veu comença a parlar-me, ve de dins de l’ascensor.Em diu que he sigut l’escollida.L’escollida per visitar el futur que ens donarà la vida.Ara t’he de deixar, estimat diari, gràcies per acompanyar-me en el passat, en el present i en el futur.

Continuaré explicant-te més tard…

E.A.