Menys les pensions, per culpa d’un govern de poca-soltes, la resta de les esperances dels nostres avis i àvies no paren de créixer. I és que mentre el nivell de vida retarda l’emancipació dels joves, els avis –aquests pous inesgotables de saviesa i d’experiència que hi ha a les cases- cada vegada se’n van abans. Cap al gimnàs, cap als diferents tallers, d’excursió pel territori o per exemple a classes de com fer anar un mòbil que els faci sentir menys immòbils. Ja ho diu la dita. L’important és morir jove quan més tard millor. Mantenir l’esperit jovenívol, optimista i no perdre mai les ganes de fer i d’aprendre sempre coses noves. Encara que es tinguin 101 anys i mentre el cap i el cos rutllin.
El darrer carnestoltes va produir un veritable dilema a l’escola Marquès de la Pobla de Capellades, on es van formar els meus pares i on ara es formen els meus fills. Tenint en compte que l’eix transversal d’aquest curs 2017-2018 porta per nom “Persones grans, grans persones” i està dedicat als més savis de cada casa, es va proposar a bona part dels alumnes que es disfressessin d’avis i d’àvies, com si tots envellissin d’un dia per l’altre. Però no els va ser fàcil. Perquè un cop a casa dels pares dels pares, quan molts van demanar roba de la tercera edat, a l’estil de doña Rogelia, el mític ninot de la Maria Carmen, no van saber on trobar aquesta mena de roba. Posem un exemple. – Àvia, tens roba d’àvia com ara enagos?, cobreespatlles de ganxet?, faldilles negres amples?, alguna mantellina?, o una ret o un mocador negre per cobrir-me el pentinat?. –No, nena, si vols et deixo les malles de gimnàstica, el xandall que em poso per anar a ioga, la samarreta que tinc amb la Shakira estampada entre els pits i el melic o el buf de les caminades… –I per al cap, no tens res?. – Si vols el gorro de natació… Com que no se’n sortia aleshores la néta va demanar roba de l’avi. –I de l’avi, què em pots deixar, àvia? No té pas espardenyes de set vetes?. -No, si vols les seves sabatilles de ciclista… Allò es va convertir en “Problemes grans, grans problemes” perquè la festa de carnestoltes era el dia següent i avui per avui els avis s’han rejovenit tant d’aspecte que ja no sembla gran ni la castanyera. Com a mínim no tenen aquella imatge sinistra de mitjans del segle passat. Per sort per ells i per a tots, tot el contrari. Sigui per les mentalitats molt més obertes sigui per les maneres de vestir, molt més modernes i acolorides, més que sovint i quan els més petits surten de l’escola, mires els que els han vingut a buscar i et costa déu i ajuda distingir entre pares i avis. Per això, el dia que els més menuts es van disfressar d’avis van tirar molts anys enrere, amb vestits passats de moda, bastons pretèrits i ulleres de cul d’ampolla que no recomanaria ni el pitjor dels oculistes actuals.
Hi va haver un temps –quan les gallines tenien dents- que els avis explicaven contes a la vora del foc mentre les àvies feien mitja també a la voreta de les brases. Avui l’avi va a córrer pel bosc d’on es treia fa anys i panys la llenya i l’àvia, quan torna de la sessió d’spinning al gimnàs de sota casa dalt d’una bicicleta que a diferència d’ella, sí que és estàtica, sent un desig que també té a veure amb la mitja. Córrer la mitja marató de la capital del país. Veure’ls així ens regala una enorme alegria. I per molts anys!
Joan Pinyol
