Les jugadores del Girona FC estan jugant la fase d’ascens per pujar de categoria. A més, fa pocs dies van jugar al camp de Montilivi, on juga l’equip masculí, per reivindicar que l’esport femení també és important. Parlem amb la Sònia, jugadora de l’equip.
Bona tarda, com estàs?
Estic molt bé, gràcies!
Veuràs el Barça-Madrid?
Sí, crec que sí, i espero que guanyi el Barça!
Però ets del Girona?
Sí, és clar.
Jugues amb el Girona de tota la vida?
No, aquest és el segon any que hi soc. I estic molt contenta amb el cos tècnic i les jugadores.
Fa uns dies vau jugar el vostre partit a Montilivi, pel dia de la Dona. T’agradaria jugar-hi sempre?
Home i tant! Tant de bo no només fos un dia sinó que es fes setmana rere setmana. Ja s’han fet passos pel femení però seria una alegria i un empoderament molt gran per a les dones. I més per Girona. Seria un somni jugar cada partit a Montilivi.
Què fas a part de jugar a futbol?
Estudio, i també soc entrenadora d’un equip del Girona. Tinc l’ajuda de l’equip tècnic del sènior. Em donen consells i em faciliten molt la feina i jo aprenc molt. També aprenc de les jugadores a qui estic ensenyant!
A quin altre equip t’agradaria jugar, a part del Girona?
Bona pregunta! Al Barça, però sé que és molt difícil… Si no, m’agradaria anar al Manchester City.
Has jugat mai contra un equip estranger?
Quan era més petita vaig jugar contra un equip americà i em va flipar molt. Era un partit amistós, va ser molt emocionant i molt maco perquè ens vam fer amb les jugadores de l’altre equip. Vam intercanviar paraules i va ser molt bonic.
Has pensat mai de deixar de jugar?
He tingut alguna vegada el pensament de deixar el futbol però dono gràcies de no haver-hi renunciat, almenys encara. He evolucionat molt, i és cert que he tingut lesions (fa poc he sortit d’una que m’ha tallat poder jugar tota la temporada), però al final tota lesió porta un aprenentatge i tot aprenentatge porta una millora. Per això, en comptes d’agafar-ho per la banda negativa, intento buscar-hi el costat positiu. A base de constància, esforç, lluita i molta mentalitat, me n’he sortit. He tingut moments de molta baixada però al final se superen i tires endavant. La lesió et dona la lliçó que no t’has de rendir i que has de continuar lluitant perquè tot té un sentit i si passa és per alguna cosa.
Sempre has volgut jugar a futbol?
Sí, de ben petita ja volia jugar al Barça.
Has tingut el suport de la teva família?
Tenia només en part el suport de la meva família. Em deien que no tenien el transport per portar-me als entrenaments i als partits. Sempre em deien el mateix però vaig anar insistint i insistint,
fins que un any vaig dir prou, deixo d’insistir. Però en aquell moment, va haver-hi una noia que em va dir que seguís lluitant. Vaig fer-ho i aquell mateix any van decidir posar-me en un equip de futbol.
Què canviaries de la normativa del futbol?
Ostres. Espera que pensi un moment. Bona pregunta, no me l’esperava, i crec que és molt bona perquè porta a reflexionar [pensa uns segons]. Canviaria alguna cosa en relació amb el comportament de l’arbitratge. No per ser àrbitre i tenir l’última paraula, tens dret a faltar el respecte a les persones o tallar-los l’oportunitat d’expressar-se. Si parles malament és una altra història però no sempre és així.
Ho fan tots els àrbitres?
No. N’hi ha que sí i n’hi ha que no.
Quina és la teva jugadora preferida?
L’Àlex Morgan. És una de les grans jugadores de tot el món. És americana.
Gràcies per l’entrevista.
Gràcies a tu.
Visca el Girona!
I tant, visca el Girona!
