El tió de Nadal és un dels elements de la tradició catalana per les festes que s’apropen. És un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal. Pels volts del dia 8 de desembre, es comença a donar menjar cada dia al tió, i se’l tapa amb una manta perquè no passi fred. Al tió li agraden les fruites, verdures, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua.
El tió generalment es fa cagar el 24 de desembre al vespre o el 25 abans del dinar familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d’estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no s’encén.
Per fer-lo cagar, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.
La tradició del Tió de Nadal expressa reciprocitat d’afectes, la mainada té cura del Tió, l’alimenta i l’abriga, i el Tió, en correspondència, ens regala escalfor per suportar el fred de l’hivern i llum per veure a les fosques.
