El passat divendres 15 de març els alumnes de 5è i 6è vam anar al Parc de Sant Llorenç del Munt. Vam anar des del Coll d’Estenalles a la cova Simanya vorejant el Montcau. Al Coll d’Estella vam esmorzar.
Després el camí serpenteja sense pràcticament guanyar ni perdre alçada. A la nostra esquerra ens quedava el cim pelat del Montcau (que és això el que vol dir aquest topònim: “Mont Calb”) i s’hi veien algunes persones que s’hi enfilaven per un camí que segueix la carena.
Quan vam ser a Coll d’Eres vam aprofitar per a recordar com orientar un mapa i marcar-hi l’itinerari que havíem seguit fins allí i el que seguiríem fins a la cova Simanya gran.
També vam recordar com s’havien format aquelles pedres, les mateixes que havíem vist fa unes setmanes a Montserrat: els conglomerats. Còdols i sorres transportats per rius antics que desembocaven en un mar que va deixar d’existir fa més de 25 milions d’anys, que és quan Montserrat i St. Llorenç es van aixecar empesos per les forces de l’escorça terrestre.
Des de Coll d’Eres el camí baixa bruscament entre alzines i roures per un senderol que demana mirar bé on poses el peu. De cop arribes a un punt on surts del bosc i t’acostes a l’entrada de la cova. Al voltant es veu un paisatge impressionant amb un fort pendent a la nostra dreta que, a més d’un, feia una mica de vertigen.
L’entrada a la cova demana primer fer una grimpadeta d’uns 5 o 6 metres i et plantes a la boca que impressiona per la seva alçada -com podeu veure a les fotos.
Aquí vam deixar les motxilles i vam posar-nos els frontals perquè a partir d’ara la llum exterior aniria minvant fins a desaparèixer del tot. També vam començar a ajupir-nos cada cop més, esquivant alguns bassals i vigilant de no picar amb el cap al sostre.
Era com endinsar-se en el temps dels homes prehistòrics que, segur, degueren poblar aquests espais fa molts milers d’anys.
Caminats uns, aproximadament, 50 metres vam haver d’aturar-nos. Cada cop hi havia més aigua, no teníem per on esquivar-la i, a més, si volíem continuar ens hagués tocat posar-nos a quatre grapes. Així que ens vam asseure uns minuts, vam apagar les llanternes i vam deixar-nos endur per aquella sensació de la fosca total al nostre voltant.
El camí de tornada fins a l’entrada ens va demanar un altre cop una mica d’atenció. Un cop fora vam refer el camí -ara de pujada- fins a Coll d’Eres i allí vam dinar merescudament. I encara ens va sobrar una estoneta per jugar per aquells boscos d’alzines fins que vam retornar al Coll d’Estenalles on l’autocar ja ens esperava.
Un dia primaveral, fantàstic, en el que, a més, vam aprendre algunes coses que caldrà repassar a la classe.
Si voleu veure més fotos, cliqueu aquí.
Comentaris recents