Benedict Wells a Del Final de la soledat ens ha fet arribar una bona fotografia, una aproximació vivaç a la vida de tres germans que, desapareguts els pares, hauran d’afrontar unes vides que s’anticipen ben complexes i gens abellidores.

I com ens explicaran els nostres companys de viatge, el camí es pot fer encara que sigui dur. Perquè podem construir-nos o (re)construir-nos.

Aquest fragment de la novel·la sintetitza força encertadament aquesta idea, tal com va compartir la Bàrbara a la sessió del darrer club de lectura: “-Doncs que venim al món i ens marca el nostre ambient, els pares, els cops del destí, l’educació i les experiències casuals. En algun moment diem, com si fos una cosa òbvia: <<Jo soc així i aixà>>. Però ens referim només a la superfície, al nostre primer jo. -Es va asseure a la meva taula-. Per trobar el jo autèntic cal posar en dubte tot allò que ens hem trobat en néixer. I perdre’n fins i tot una part, perquè sovint descobrim només a través del dolor allò que realment forma part de nosaltres… És en els trencaments on ens reconeixem.”

Un llibre traduït magníficament de l’alemany per en Ramon Farrés; que us convidem a llegir si voleu viure una història gens complaent. Una commovedora novel·la sobre la superació de la pèrdua i la soledat, i sobre la qüestió d’allò que és immutable en l’ésser humà. Però, sobretot i també, una gran història d’amor.

L’amor, sempre l’amor.