A la primera sessió del club de lectura del curs 22/23 hem debatut sobre la novel·la més coneguda i impactant de Tatiana Tîbuleac, L’estiu en el que la mare va tenir els ulls verds. Per a molts lectors no és fàcil empatitzar i comprendre les maneres de pensar i els sentiments que són diferents als nostres. La novel·la de Tatiana Tîbuleac ens reafirma en aquesta primera sensació de rebuig i de distanciament d’un relat que ens incomoda des del seu inici. La narració, explicada en primera persona, manté una intriga constant, plena de girs inesperats i d’esdeveniments que giren al voltant d’uns sentiments contradictoris, cruels per una banda, però que ens van emocionant i amb els que acabes comprenent els temes que realment importen i han marcat el personatge principal de la novel·la.
Aquesta és una història del retrobament inesperat d’un adolescent amb la seva mare, fins llavors desconeguda i indiferent, i d’unes vacances que no eren les que el protagonista havia planificat amb els seus amics. De sobte, es troba arrossegat per unes circumstàncies que el portaran a un viatge interior que el mantindrà atrapat durant molts anys, aturant el temps i l’espai, que ve marcat per les vivència i el record. Qui s’animi a llegir-ho viurà crueltat, rencor, tristesa, ràbia, conflictes vitals, però també reconciliació, coneixement, amor, perdó i compassió.
