«Què és, per a tu, molar?», pregunta el coreògraf i ballarí Quim Bigas, que acaba de sortir a l’escenari davant l’alumnat de 3r i 4t. L’escenari és la pista de l’institut, i la pregunta l’adreça a una alumna tot apropant-li un micro.
«I tu —pregunta a un altre— què prefereixes, molar tu, o que molin els altres?»
Amb aquestes preguntes, que repeteix dues o tres de vegades més a diverses persones, comença l’espectacle Molar, que després d’haver-se presentat en diversos teatres i festivals d’arts escèniques, ara fa una mini gira per centres educatius de la ciutat.
Molar és un solo de dansa que ens parla sobre la felicitat. Sobre la felicitat entesa com allò que representem i que té normes de comportament consensuades. Ens parla sobre la felicitat i sobre la seva personificació, sobre aquelles imatges estereotipades que relacionem directament amb estats d’eufòria i de benestar.
El micro queda arraconat a un lateral de la pista, i comença una successió de temes musicals, de moviments, de desplaçaments llargs de banda a banda i en diagonal, que dura una vintena de minuts. L’alumnat s’ha arrambat contra la xarxa que limita la pista, i s’ho mira des de la distància. Cares d’incredulitat, d’indiferència, de sorna… algun somriure, també.
La gestualitat del ballarí, que va entrant en calor i que més endavant es desprèn de la dessuadora amb un gest provocador, sembla un còctel de gestos de futbolistes o cantants, i d’escenes de ball de pel·lícules com Rocky, Sister Act, The full monty.
Potser ho fa que l’alumnat ha anat afluixant la tensió interna, però alguns d’ells comencen a descarar-se una mica més interaccionant i interpel·lant el ballarí. Ell ho escolta, ho busca, i ho recull. Persevera. Sap que té una tasca difícil entre mans.
A això hi succeeix una desfilada de cartells que, com una successió d’anuncis publicitaris, llencen als ulls de les espectadores missatges com «HAKUNA MATATA» (vive y sé feliz…), «MOLEM UN PILÓ», «STOP EMOTIONAL STANDARD».
Bigas, que per uns minuts ha passat de córrer a passejar, reprèn el ritme. De cop marxa corrents cap a l’altra punta del pati, i desapareix cap a l’interior de l’institut. A algú se li han encès les ganes de córrer i pretén sortir a perseguir-lo. El públic s’ha quedat sol, i pels altaveus se’ls demana de fer-li un passadís. La gent s’aixeca i s’hi posa, i quan finalment ell reapareix i el travessa, l’eufòria o el cachondeo es desferma.
I arriba el final. Després de la descàrrega, torna la calma. En un racó de la pista, Bigas canta a mitja veu una versió trista del Happy de Pharrel Williams, assegut a terra:
Clap along, if you feel like a room without a roof
Because I’m happy
Clap along, if you feel like happiness is the truth
Because I’m happy
Clap along, if you know what happiness is to you
Because I’m happy
L’hora pràcticament s’ha escolat, i a alguns els espera un examen. Dóna temps, però, encara, de cinc minuts de conversa entre l’alumnat i l’artista.
«Quina era la teva intenció, què volies dir? Perquè no ho entès gaire…»
«Com vas fer, aquest espectacle? Com vas començar?»
D’altres, que durant l’espectacle s’han apropat a algun professor per preguntar si l’artista cobrava per fer això o si havia demanat venir a provar alguna cosa; o que han reclamat qui els pagaria la teràpia que els suposaria aquest trauma… ara no gosen agafar el micro i dialogar amb ell.
Bigas ho remata: «Aquest espectacle l’hem fet a molts llocs, i davant de gent molt diferent. I vosaltres, sou el pitjor públic: el més difícil, el menys receptiu; molt més atent a les dinàmiques entre vosaltres que al que us he vingut a proposar.»
Es fa un silenci, i l’alumnat torna a les aules. Si els ha molat o no, caldrà preguntar-los-ho un per un.
