Benvolgut vent,
T’escric perquè últimament et trobo fred amb tothom, i cada cop que sento la teva presència un calfred recorre la meva espinada, quasi com si amb tu portessis una bèstia que s’ho empassa tot. He tractat d’ignorar aquesta sensació, però les paraules de desesperació que portes arreu del món ressonen, no solament al meu cap, sinó al de tothom. Ajuda’ns, vent, a tornar els crits d’exasperació en uns de celebració!
Portes missatges a tothom, d’una punta a l’altra del planeta. Portes el pol·len de la primavera, guies les orenetes a l’estiu, fas caure les fulles de la tardor i ens regales els flocs de neu de l’hivern. Dones i també t’emportes, fent voltes a una roda invisible que solament tu saps cap a on va. Gràcies a tu, el nostre dia a dia no és sempre el mateix. És per tu que podem veure les gavines fent acrobàcies sobre els vaixells amb els quals els nostres avantpassats van poder solcar els mars. I també és gràcies a tu que de tant en tant ens arriba una glopada d’aire fresc. Vas ser present al naixement de la nostra espècie, ens has vist créixer, cometre errors imperdonables i fer grans sacrificis per intentar esmenar aquestes errades. Durant tot aquest temps has estat al nostre voltant, però, jo, vent, voldria que aquest cop estiguessis al nostre costat.
Per culpa del nostre egocentrisme, per l’avarícia extrema dels nostres líders i per la passivitat de la població mundial davant d’aquests tipus d’actituds, estem destruint tot el que toquem. Tot i que hem evolucionat per adaptar l’espai on vivim per a la nostra comoditat, això no significa que hàgim d’arrasar-lo, només perquè és més l’opció més fàcil. T’escullo com a testimoni, tu que has vist que la humanitat és capaç d’alguna cosa més que la violència i el vessament de sang, que no tots tenim un cor de pedra, que s’aïlla del patiment dels altres. L’únic que necessitem és una mica d’ajuda teva, una petita empenta.
És vital, no només per a la nostra supervivència, sinó per a la de la resta de criatures que no tenen la culpa de res del que hem fet els humans, que ens bufis a la cara per despertar-nos del malson de la nostra creació i comencem a posar-hi remei. Bufa, bufa per tot el món, vent, i emporta’t els fums de la frustració i l’odi, allibera als habitants de la Terra de la boira provocada per les desgràcies que ens assetgen contínuament, perquè puguem evitar una catàstrofe mediambiental i les guerres puguin ser evitades amb la diplomàcia i el raonament. Ajuda’ns a posar fi al monstre que hem creat amb les amenaces, les bombes i les guerres, abans que ell ens devori, juntament amb la resta del món, i ja no puguis xiuxiuejar a l’orella a ningú més.
Per últim, m’agradaria que també col·laboressis a controlar els desastres naturals provocats per l’escalfament global: si us plau, allunya els núvols de pluja d’allà on hi hagi inundacions i porta’ls on les plantes s’estiguin assecant; fes la feina dels bombers una mica menys laboriosa i allunya’t del foc, i alimenta els nostres molins i mou els núvols que deixen les plaques solars en la foscor perquè puguem tenir una electricitat neta i segura. Potser et preguntes per què hauries de fer tot això. L’objectiu de tot això no és només salvar el planeta, sinó a tu mateix. No vull que estiguis contaminat pels gasos bruts dels cotxes i les fàbriques; vull que siguis pur i puguis portar aquest aire net a tot arreu.
En resum, el que et proposo és que treballem junts per arreglar el mal que hem fet a la nostra llar i als nostres veïns, per fer un món que vagi vent en popa per a tothom i on els calfreds no siguin provocats per por, sinó per una ventada freda d’hivern.
Escrit per Emilio Armando Mora Íñigo
[Cliqueu damunt de la imatge per mirar el guanyador del concurs llegint la carta]
Enhorabona, Emilio, forma i missatge excel·lents. Per molt que en els anys futurs t’endinsis en el món de la ciència, no deixis d’expressar-te amb poesia.