Escrit per: Ernest Ortega i Escalas
La Melissa acabava de deixar la Nezha sola a l’entrada de l’insti i tornava a estar sola al passat. Sí que és veritat que aquell cop era de dia i l’espai semblava molt més segur que no pas la nit anterior. Podria anar a menjar a algun restaurant i buscar un lloc on dormir. De fet, ara que ho pensava, el seu jo del passat acabava d’entrar a l’insti, així que tenia via lliure per anar a casa seva. Allà es podia canviar de roba (per fi) i pensar en alguna manera d’aturar l’explosió del Baix a Mar, com li havia dit que fes aquella silueta misteriosa a la Nezha. Però, com s’atura una explosió que no en saps la causa?
La Melissa va arribar al portal de casa seva i va fer girar la clau al pany amb precaució. Pany que, aquest cop, es va obrir. Va apartar la porta fixant-se en el fet que no hi hagués ningú a casa i va repassar amb la vista tots els racons de la casa. En estar segura va entrar amb un sospir, alleugerida, i va deixar la seva motxilla a la seva habitació, per fi. Portava quasi un dia carregant-la i les espatlles li pesaven dolorosament.
Va obrir la porta del bany per anar a dutxar-se i, al mateix moment, es va obrir la porta de l’habitació de l’Evangelina. Oh no! No havia pensat en la seva germana.
La Melissa va girar la cara lentament i es va trobar el rostre acabat de llevar de la seva germana gran mirant-la fixament amb una expressió més neutra del que li hagués agradat veure a la jove.
- Qué hacés aquí? – Va parlar la gran, i en sentir-la, la Melissa es va tirar als seus braços amb els ulls plens de llàgrimes.
No feia tant que no parlava amb algú de la seva família, però a ella se li havien fet com anys, i aquella escena extremadament quotidiana li havia fet emocionar més fàcilment del que pensava que podia fer-ho.
- Ya entiendo – va continuar la gran. – Un día duro.
- No se lo digas a los papás. – va dir la Melissa, amb un somriure de felicitat gravat a la cara.
Per primer cop des que ho havia fet, la noia estava feliç d’estar al passat. Perquè estava bé amb la seva germana i als seus braços tot semblava més fàcil.
- Querés hablar de ello? – Li va dir l’Eva i ella va fer sí amb el cap, tot i que sabia que no podria dir-li massa coses.
Les dues germanes van seure al sofà del saló i van començar a parlar.
La Melissa li va explicar a la seva germana que no havia tingut un dia fàcil. Que li havia passat una cosa que no sabia que li podia passar, però que tampoc podia dir-li que era. Se sentia molt perduda tot i que la situació li era molt familiar, i que ara havia caigut un pes sobre seu molt més important del que pensaria. I a més, no s’havia entès amb l’única persona que la podia ajudar.
- Yo me dejaría ayudar, Melissa. – Va respondre l’Eva en acabar d’escoltar l’explicació de la seva germana. – Por esa chica que decís que te podé ayudar. Sea cuál sea el problema es más fácil resolverlo con otra persona. Y si no me lo podés contar a mi.
La Melissa no es podia imaginar que allò ho hagués dit la seva germana. Ella MAI no s’havia deixat ajudar per ningú. Sempre havia anat per lliure, de manera un poc egoista, arribant a enfadar-se amb els seus pares si no la deixaven fer el que volia. Però, semblava no adonar-se del seu propi comportament i al capdavall tenia raó.
- Tenés razón, Eva – li va dir la petita. – Gracias por ayudarme.
- En lo que necesités. – L’Evangelina es va aixecar i va agafar una capseta embolicada amb paper de regal. – Te lo compré volviendo del concierto de hace unos días, però no pensé en dártelo hasta ahora. No se si te gustará, es un poco cursi…
Mentre l’Eva parlava, la Melissa va obrir la capseta i es va trobar un d’aquells collarets de “Best Friends Forever”, que era la meitat d’un cor.
- No había uno de “Best Sisters”… – va continuar l’Eva i li va ensenyar que ella portava penjada l’altra part del mateix collaret. La meitat del cor que completava la de la seva germana. – Sé que és un poco típico…
- No, no. Me encanta. – La va interrompre la Melissa i es va posar el collaret. – Y cómo es que me lo compraste a mi?
- ¿Cómo qué por qué? Porque te quiero mucho Mel. Y, aunque las dos lo sepamos bien, no va nada mal tener algo que nos lo recuerde.
La Melissa va somriure a la seva germana i es va guardar el collaret amb cura per dins de la camisa, i després va fer una darrera abraçada a la seva germana. Ja no recordava que tenia una faceta tan afectuosa i, tot i tenir les seves coses, era una bona germana gran. L’havia trobat molt a faltar.
- Y ahora al cole, va.
La petita va fer que sí amb el cap, però abans es volia dutxar.
Va obrir l’aixeta amb l’aigua molt calenta i es va posar a plorar un altre cop, ara d’alegria. Tenia les emocions a flor de pell. I va pensar en tot el que li havia passat les darreres hores. S’havia barallat amb la seva germana i amb l’Àlex Martínez; havia viatjat en el temps sobtadament; havia fugit del seu pare i passejat pels carrers de nit buscant una noia amb la qual no parlava des de l’escola. Havia dormit al carrer i ara semblava que s’havia reconciliat amb la seva germana, però en aquell moment del temps encara ni s’havien barallat.
La noia va sortir de la dutxa i va obrir el calaix on guardaven les tovalloles netes. En va agafar una de color blanc i va veure que a sota hi havia una nina que li semblava extremadament familiar. I de cop li va venir al cap: aquella era la nina que havia fet servir la viatgera del temps com a màquina per a enviar-la al passat!
Sí. N’estava segura; aquella nina era una màquina del temps. Però com havia arribat fins allà? Com funcionava? Era perillosa?
La Melissa es va vestir a tota velocitat, va agafar la nina i va sortir corrents de casa. Havia de trobar la Nezha.
***
I, no gaire lluny d’allà, la Nezha era a casa del Jordi parlant dels viatges en el temps. S’havien d’explicar moltes coses.
- Com sabies que vindria? – Va preguntar la Nezha intrigada.
- A veure com començo… – El Jordi s’ho va pensar una bona estona. Havia d’ordenar bé les seves idees. – Tot va començar deu fer una setmana, quan em vaig trobar l’Àlex, l’Àlex Martínez, pel carrer. – Parlava amb un to calmat, intentant no deixar-se res – Estava ferit i mullat, com si li haguessin tirat un cubell d’aigua per sobre i li vaig oferir la meva ajuda. La meva mare li va curar la ferida i, al cotxe, portant-lo a l’hospital, va perdre la consciència.
La Nezha escoltava el Jordi atentament sense saber on volia anar a parar. Esperant el moment en què la història fes un gir inesperat.
- L’Àlex va fugir de l’hospital molt desorientat i el vam seguir una estona, però li vam perdre la pista. Així que, quan ja va ser molta nit, vam deixar de buscar suposant que havia tornat a casa i que ja l’ajudarien els seus pares.
>> Però l’endemà, quan vaig anar a preguntar l’Àlex com estava, el vaig notar diferent. Actuava de forma violenta i no volia parlar amb mi, com sempre vaja, però aquest cop parlava com si tot el que hagués passat la nit anterior no hagués passat. I el que més em va sorprendre era que no tenia ni rastre del trau que s’havia fet la nit anterior.
>> Tot plegat em va semblar molt estrany, així que vaig seguir a l’Àlex a casa seva. Volia veure que li passava, però al portal de l’edifici em va parar el conserge, que estava acabant de reparar la instal·lació elèctrica, preguntant-me qui era.
>> Jo em vaig quedar una mica en blanc i em vaig inventar dir que era repartidor d’Amazon a mitja jornada i que venia a deixar un paquet per l’Àlex. No sabia si colaria, però el senyor em va creure i em va dir que deixés el paquet al seu despatxet i que ell ja el donaria als Martínez.
>> Vaig entrar al despatxet pensant que ja havia begut oli i vaig treure l’escaire i el cartabó de la motxilla. Els vaig embolicar amb un tros de cartó que hi havia a un racó i el vaig segellar amb una mica de zel. No era el més convincent que havia vist, però serviria prou. Així que, quan anava a sortir pensant en què no seguiria a ningú mai més, vaig veure que la càmera de seguretat del portal estava oberta.
>> Em picava una mica la curiositat sobre que havia passat la nit anterior allà i vaig buscar gravacions del dia anterior. Vaig entrar a un dels fitxers i, després d’una estona buscant l’hora exacta, vaig veure a l’Àlex entrant a casa amb el trau al cap. Però portava a algú a l’esquena. Algú que s’aguantava molt malament de peu i que semblava que era… l’Àlex un altre cop? No podia ser! S’estava portant en braços a ell mateix?
>> Vaig avançar la gravació i, poc després, l’Àlex amb el trau tornava a passar corrents. Fugint de les espurnes d’un munt de llums fonent-se entre espetecs darrere seu. Vaig veure una llum explotant just sobre seu i, quan això passava ell desapareixia. La següent gravació ja era de feia pocs minuts, quan el conserge havia acabat d’arreglar l’electricitat.
>> Vaig gravar aquelles imatges amb el mòbil i me les vaig emportar a casa per a seguir analitzant-les. I després vaig trobar que, el segon abans que l’Àlex desaparegués de la imatge, apareixia per un moment una figura amb una mena de vestit de cos sencer. A part d’això, no vaig veure res més.
>> Va ser uns dos dies més tard, quan vaig arribar a casa i hi vaig descobrir una senyora d’uns cinquanta anys en cadira de rodes. Tenia la meitat de la cara amb cicatrius, com si s’hagués cremat i mirava al mar per la finestra.
>> Li vaig preguntar qui era, com havia entrat a casa meva i ella va girar la seva cadira amb tota la calma del món, i va treure de la butxaca les meves claus de casa. Li vaig preguntar d’on les havia tret i ella em va somriure i em va dir que les hi havia donat jo, però no l’actual, sino el del futur.
