Interfícies cervell-ordinador: l’única solució per poder aprendre’s els pronoms febles d’una vegada
Els cervells no estan gens malament. És a dir, són bastant útils, però si ens pregunten t’agrada el teu cervell? les respostes no solen ser positives. Tots trauríem una llarga llista de qualitats que ens agradaria arreglar immediatament. Potser voldríem ser més llestos o tenir millor memòria. Com us semblaria eliminar els sentiments negatius, també? I de pas, no es podrien gravar els somnis?
En principi, totes aquestes qüestions són factibles. Sabem que podem ser més llestos perquè coneixem gent que ho és, i sabem que podríem tenir millor memòria perquè sabem que hi ha gent que la té. Tot el que hi ha a la nostra ment, des del mapa mental de la nostra casa fins al que sentim en veure una posta de sol, es troba gravat físicament al nostre cervell, similar a un ordinador. Llavors, podem “programar” el nostre cervell com una computadora?
Anant per parts, hi ha bones raons per comparar el cervell amb un ordinador. O més aviat, per pensar que un ordinador sí que podria actuar com un cervell. Una de les principals virtuts d’aquests aparells és que és fàcil canviar-los. Els científics ja coneixen mètodes per canviar directament el nostre cervell també. Aquest fet no és només increïble, sinó que podria ser molt important. Hi ha gent que no es pot comunicar o moure’s perquè els seus cossos no cooperen amb el seu cervell. Hi ha persones amb patrons de pensament que no voldrien tenir. I alguns altres voldríem obtenir coneixement de forma instantània i sense esforç.
Els mètodes de la interfície cervell-ordinador estan millorant a tota velocitat. Gràcies a circuits microelèctrics i potents algoritmes podem arribar a llegir ments, retornar la mobilitat a paralítics, restaurar la memòria dels ancians i proporcionar a persones sanes capacitats més enllà de les que hagi tingut cap humà.
Un dels avenços que millor progressa és tractar d’aconseguir llegir ments. Això implica investigar preguntes com quines paraules està imaginant aquesta pe
rsona? o com se sent? o està movent el peu dret?. Malgrat això, per als científics, treballar amb un cervell és bastant complicat. No és com si tinguéssim precisament un cable USB per connectar.
Per tant, els experts es dediquen a observar els senyals elèctrics i metabòlics de l’òrgan. Això vol dir que cada vegada que una persona fa una acció, s’analitza la zona del cervell amb les neurones estimulades i, d’aquesta manera, es poden veure quines zones s’activen segons certs moviments o pensaments.
La imatge mostra un exemple d’interfície que ajuda a la recuperació del moviment
El problema més evident de tot això probablement és la tecnologia emprada. Avui dia per assolir informació sobre el cervell hem de plantejar-nos escollir entre invasivitat o qualitat. Com més invasivitat (literalment s’arriben a fer forats al crani per implementar petits elèctrodes per a la monitoratge neuronal) millor qualitat i viceversa.
Per una altra banda, podríem millorar el cervell? Al cap i a la fi, el cervell no és tampoc la gran cosa. Us recordeu d’allò tan vergonyós que us va succeir a l’institut? Us recordeu? I per què tampoc som capaços de memoritzar les tres lleis de la termodinàmica? Us he enxampat, són quatre.
D’acord, potser encara no hem arribat fins al punt de millorar el CI o la memòria, però sí que és veritat que avui dia s’apliquen solucions per mitigar problemes cerebrals greus.
Una de les tecnologies més reconegudes es l’estimulació cerebral profunda. Podem imaginar-la com una espècie de teràpia més focalitzada d’electroxocs. Els sistemes habituals consten d’elèctrodes connectats al cervell sota la pell amb una bateria incorporada. Aquests, en l’activar-se proporcionen una dosi contínua d’electricitat que (malgrat que encara no se sap ben bé perquè) ajuda a pacients amb epilèpsia, per exemple, a disminuir les convulsions.
Ara bé, es podria millorar un cervell sa? La resposta seria “potser”. El doctor Eric Leuthardt, neurocirurgià a més a més de neurocientífic, opina que les tecnologies d’agudització cerebral seguiran un camí semblant a la cirurgia cosmètica les quals, una vegada van rebre l’acceptació pública, van passar a millorar, a més de reparar.
I per als que no els emociona la idea d’implantar-se elèctrodes al cap, ja hi ha altres investigacions que proven un nou mètode menys invasiu: l’estimulació magnètica transcranial. S’assembla a l’estimulació profunda que, malgrat que utilitza camps magnètics, no necessita perforar el cap de ningú (i això està molt bé). De manera similar, hi ha estudis molt recents que demostren que aquesta nova estimulació és capaç de millorar l’aprenentatge.
Potser no valdrà la pena instaurar-se un elèctrode al cap només per recordar el camí a l’institut, però dels resultats es desprèn que podria arribar a valer la pena emprar l’electricitat per millorar l’aprenentatge.
Malgrat tot, no avancem massa. Abans de tot això, a curt termini aquesta tecnologia es farà servir per reparar problemes, més que per millorar cervells. Encara que imaginem un futur amb ordinadors telepàtics, el principal ús immediat que li donaran a aquests dispositius serà terapèutic. La part bona és que per reparar, primer hem de comprendre i aquest serà el coneixement que ens portarà a la millora. I qui sap quines coses es podran arribar a fer en el futur: teràpies avançades, neuroconnexió cibernètica… Ves a saber que ens portarà una de les ciències més imprevisibles del món: les interfícies cervell-ordinador.
Rebeca Torrecilla és alumna de 2n de batxillerat. El seu interès per la inteligència artificial l’ha portat a indagar sobre les interfícies cervell-ordinador.
