Als mestres que comencen enguany, i als qui enceten el darrer any abans de jubilar-se. Als qui viuen amb angoixa tornar a les aules, perquè no són gaire populars i se senten sols, i al qui té moltes ganes de tornar a classe per intentar asseure’s al costat d’algú molt especial. Als que s’han traslladat i començaran en una escola nova on no coneixen ningú […] . Als conserges […] que ho arreglen tot, que estan a totes i fan que la cosa rutlli. A qui neteja les aules, en fosques matinades gèlides. A les vetlladores, monitors de menjador i d’extraescolars, que sempre estan educant.
Als nens que els costa tot massa i se senten desencoratjats, i als que tot els és massa avorrit perquè ho entenen a la primera. A tots els genolls pelats al pati, a tots els gargots vacil·lants, primer amb lletra de pal, després amb lletra lligada. A les professores de música, amb la seva eterna croada per l’escolta, l’atenció, el silenci, l’afinació. A la màgia d’aprendre a llegir. Als professors que són capaços d’entendre que els adolescents amaguen la poca autoestima sota capes de posat passiu, i la frustració sota insolència o agressivitat.
Al docent que és capaç de treure entusiasme de les brases del seu ànim, perquè ha de mantenir-los atents i vol que aquella activitat, aquella audició, aquell concepte, els quedi clar.
A les amistats que començaran aquest curs i que duraran tota la vida, a les colònies on potser els menuts s’enyoraran una mica de casa, a aquella olor densa de l’aula al final de la jornada, als encarregats d’esborrar la pissarra, de buidar la paperera i d’anar a buscar fotocòpies.
A l’orgue de grills de les flautes desafinades de música, a les roses de paper de seda i als punts de llibre de Sant Jordi, a les manualitats fetes amb bona fe que rodolaran per casa força temps, als volcans fets de plastilina, i als dibuixos de les flors amb les seves parts.
Als alumnes que editaran presentacions xules, i als que explicaran algun truc d’informàtica als companys (o als professors!) A les complicitats de la sala de professors. A la cantarella de les taules de multiplicar. Als equips directius que redactaran correus en cap de setmana i al personal de secretaria, que veu molt, i rep molt, i a vegades sembla que no hi siguin, però són tan necessaris.
Als talents descoberts en els jocs florals de l’escola, al mal de panxa el dia que hi ha un examen difícil […] Als professors d’història de l’art que aconseguiran que els alumnes s’emocionin amb una escultura, i als de ciències que faran copsar la màgia dels cristalls.
Al petit gran triomf de ser capaç de cordar-se la bata, als que van a escola en cadira de rodes, als que aprendran a nedar a la piscina, a les nenes que els vindrà la regla a classe, i a les companyes que les ajudaran. A la creativitat fantàstica de les mestres que aconsegueixen fer disfresses de carnestoltes amb quatre foteses, i a les hores extres que faran les d’infantil perquè tota la canalla tingui disfressa.
[…]
A les inevitables frustracions, que ensenyen tant: sigui en l’esport, sigui en una qualificació que no trobaran justa, sigui en una amistat que els decebrà, sigui en el que sigui que hagin de gestionar. A totes les íntimes alegries que tindran els que comencen el curs: una convidada a una festa infantil, un gol bonic, la primera novel·la que els enganxa, que els triïn per fer un treball en equip…
Als alumnes que patiran la mort d’algú estimat o el divorci dels pares, i als mestres i companys que els ajudaran a gestionar els seus dols. A la capacitat immensa d’empatia i amor de qui es dedica a la docència amb vocació i esperit de servei. A les nits en blanc de qui estima els alumnes.
En resum, dedico aquest escrit a tot això que hi ha en els ambients on s’ensenya. A la gent que s’implica en l’aprenentatge de la canalla, i a les energies que es mouen en els ambients en què la gent aprèn.
Que tinguem, tots plegats, un bon curs.
A l’Escola de Maria Escalas, text extret de Catorze.cat.
