El dilluns 17 de desembre els alumnes de 1r d’ESO de l’aula d’acollida van fer cagar el tió. I déu n’hi do, si va cagar! Ens va portar jocs per l’aula. Us deixem amb una mica d’història per a qui no la conegui.
El tió de Nadal (també dit simplement tió, tronc(a) de Nadal, soca o xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i aragonesa i una tradició molt arrelada a Catalunya, Aragó i Andorra. La tradició consisteix a aplegar un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal, normalment el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció se’l col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i on se l’alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures o ous i tot se li ofrena cru. També se li dóna aigua.
Es tracta d’una tradició amb segles d’història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern. El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.
També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix. La paraula té l’origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: “Caga, tió,/ ametlles i torró”.
El tió es fa cagar per la Nit de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l’àpat familiar.
Per fer-lo cagar, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o plegats al ritme de la cançó o vers. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all, una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars on és qui obsequia a la mainada o a tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals.
En diferents indrets de Catalunya s’ha incorporat a les celebracions nadalenques l’Oncle Buscall, un personatge que viu als boscos i que amb els seus cosins acompanya l’arribada del tió. L’Oncle Buscall té cura dels tions que es desperten als arbres, d’on els despenja i els lliura a la canalla perquè els facin cagar.
Segueix-nos!