Com a lectora mai he estat una apassionada de les novel·les juvenils. Atribueixo això al salt prematur que vaig fer cap a la literatura clàssica i, d’alguna manera, també pot atribuir-se a una adolescència perduda. Des de llavors no he tornat a obrir una sola novel·la juvenil i fins i tot vaig arribar a considerar-les innecessàries i de poca qualitat-com si jo hi entengués, d’això. Per capritxos de la vida, un dia em vaig creuar amb un senyor d’aparença pintoresca, que s’esperava en la mateixa estació de tren que jo. Casualment, era un docent del meu mateix centre, i avui, conseqüència de la casualitat, o potser d’un possible destí, estic intentant buscar les paraules adequades per definir la seva última obra. Com d’estranya és la vida… I com de dolça i generosa, pot ser a vegades.
Ha estat inevitable per mi acollir amb afecte aquest llibre, deixar a un costat els meus prejudicis i sentir per partida doble la il·lusió amb la qual Jordi Folck l’ha portat al món. Sé de primera mà que quan coneixes algú amb els ulls carregats de lluentor i amor per la vida saps que res del que faci pot deixar-te un gust amarg; aquesta no ha estat l’excepció.
Llegir La maledicció dels bruixes és com fer un viatge al passat. És l’acostament a una infància ja molt llunyana que a poc a poc s’escapa de la nostra memòria. És, en definitiva, una tornada a casa. Sembla que Jordi Folck tenia la intenció de connectar-nos amb el nostre nen interior, amb el nostre propi passat i, alhora, amb el passat que tots hem heretat: el passat d’una Catalunya fosca; una etapa de la història tèrbola, intencionadament oblidada. “El que passava abans” expressa Folck en la seva obra, “és que aquelles dones sàvies, en un món d’homes, feien por i la manera de treure’s la por és rient d’allò que un no entén”. La ignorància ha comportat incomprensió, rebuig i, sobretot, oblit. I l’oblit, com tots sabem, és la pitjor de totes les morts.
Jordi Folck, amb la seva obra ha contribuït a la recuperació de velles i oblidades memòries; des de les divertides novel·les de la nostra infància fins a la crua història de dones que van sofrir el pes de la ignorància. Ens ha convidat a anar més enllà de la mirada encara que no tinguem ulls per a veure-hi: “La dona cega asseguda en una cadira de rodes em mirava sense veure’m, clavant-me les conques buides”, perquè pitjor és el que els té i no sap usar-los. En Jordi ens ha fet connectar amb els nens que vam ser i, amb cada obra que llança al món, dignifica la novel·la juvenil com a base per al progrés literari: sense joves lectors la literatura també cauria en l’oblit. Desapareixeria l’element més important: la imaginació. Es podria dir, d’alguna manera, que en Jordi no ha deixat morir el passat que ens permet la vida. I això és, sens dubte, el que més podem agrair-li.
Saps que un escriptor és bo en el seu ofici quan et convida a la reflexió i quan, sobretot, qüestiona el teu pensament i el sotmet a un dubte renovador. Deia Picasso que va necessitar anys per pintar com els pintors del Renaixement, però va necessitar tota una vida aprendre a dibuixar com un nen. En Jordi ha aconseguit que vegi les novel·les juvenils amb els ulls amb les quals les veu un nen -perquè no poden mirar-se d’una altra forma-, que són els mateixos ulls que decoren la seva entusiasta mirada. Com bé diu Albertus Harker, protagonista -o més aviat antagonista- de l’obra, “un escriptor ha d’estar sempre observant. Un escriptor ha de llegir, de primer” perquè “a un escriptor res no l’atura”.
No vull acabar sense esmentar abans una petita part del discurs de Maria Joaneta en la pàgina 116 que reflecteix perfectament el caràcter reivindicatiu de l’obra: “Per un llibre com el seu, van morir executades milers de dones. Per un llibre com el Malleus Maleficarum, la caça de bruixes es va estendre com la pesta negra durant segles. Per un llibre que defensa la superioritat de la raça ària, van morir en camps d’extermini sis milions de jueus. Pel llibre vermell de Mao, el dictador, hi va haver a Xina una revolució cultural amb milers de desapareguts. El seu llibre Caça de bruixes, en lloc d’esdevenir un document que recuperi el nostre passat més terrible i l’apropi a les noves generacions, acaba sent una enganyifa, una ofensa. Senyor, vós no sembleu fill de dona ni el vostre cos no sembla humà”.
Agraeixo a en Jordi la capacitat de fer aquest món una mica més humà, una mica més conscient i una mica més valent. Agraeixo, per sobre de tot, que t’hagis atrevit a parlar en nom de totes les que no van poder fer-ho. L’oblit no té un lloc reservat per a tu, no mentre viatgem al mateix tren.
Ainoa Gil, 2n de batxillerat
Segueix-nos!