MNAC

El divendres dia 12 de gener, l’alumnat de 2n de batxillerat va fer la visita a l’itinerari d’art medieval i modern de selectivitat al MNAC, a Barcelona. Volem donar les gràcies al MNAC, que ens va becar el transport i ens va facilitar l’accés a les instal·lacions.

Vam començar el recorregut a l’Edat Mitjana, sota la imponent mirada del famós Pantocràtor que es trobava originalment a l’absis central de Sant Climent de Taüll. Aquesta forma d’art ens ho diu tot, ens imposa un pensament i ens amenaça amb el càstig en cas d’ignorar el seu missatge. Parla a una societat teocèntrica, jeràrquica, majoritàriament analfabeta i convençuda d’un destí preestablert. Un Déu totpoderós, que tot ho veu i tot ho jutja i amenaça amb el càstig etern.

Vam continuar amb una altra obra propagandística que juga una mica més amb el tema, però manté el mateix missatge: dos Cristos crucificats mostren les dues facetes de Jesús, la humana i la divina. D’una banda, se’ns mostra un Jesús vestit, poderós, que ha aconseguit vèncer la mort; de l’altra, un Jesús nu, prim, penjat i defallit (si no mort), un Jesús humà que ens desperta l’empatia i la pena.

El nostre recorregut va continuar amb un canvi d’època. Al segle XIX, la burgesia agafa el rumb de l’art per atorgar-li un sentit diferent i, especialment, un missatge propi: fer ostentació de la riquesa que es posseeix.

Contemplant La vicaria de Marià Fortuny vam comprovar com l’art manté un missatge clar que no convida a aprofundir perquè té bàsicament una funció decorativa i és una mostra d’estatus.

Aquest tipus d’art comença a flaquejar quan arribem a l’estàtua Els primers freds: un home gran arraulit amb una nena, completament nus i asseguts sobre un banc. Miquel Blay busca amb aquesta obra convidar a la reflexió. L’obra pot representar la tristesa, el dolor, la pobresa, el fred (literal, o simbòlic si ens arrisquem)… En tot cas, no hi ha respostes incorrectes. Tota interpretació és vàlida i aquesta és la intenció de l’autor. Per això els representa nus, perquè no es puguin contextualitzar temporalment ni social. Estan nus i l’espectador els ha de vestir.

Per acabar, Pablo Gargallo trenca amb tots els esquemes que la burgesia havia imposat amb la Gran ballarina. Una escultura que representa la destresa, la lleugeresa, el ritme… i ho fa, paradoxalment, sobre una base de metall. L’oposició entre tema i material no és més que el principi; Gargallo crea una obra abstracta que pot veure’s des de qualsevol punt i que ens transmet, en algunes de les seves parts, sensació de buit. Un buit creat a propòsit que ens convida a omplir-lo. L’artista comença l’obra, però els ulls que l’observen l’acaben.

Després de la visita, com passa habitualment amb els grans descobriments, alguna cosa canvia i ens esglaia; l’art som nosaltres, ho hem estat sempre, fins i tot als ulls d’un Déu castigador o als peus d’una ballarina de metall tan plena com buida.