Vam escollir un magnífic dia clar, de sol sense núvols. Tan sols esborronava el blau del cel les petites tempestes que es formaven sobre els caps de l’alumnat menys avesat a passar temps a la natura. Així que el camí es feia costerut, els núvols negres amagaven per moments l’astre rei. Ja ho sabíem d’altres anys. Quan el destí es mostra a 650 metres de desnivell, el professorat passa a ser el gran enemic que s’ha conjurat per a perpetrar allò que ells anomenen cohesió de grup i que en realitat és una extensa i dura carta de visita al nou curs.
Per primera vegada vam anar en autocar ja que la vaga dels maquinistes de la Renfe ens augurava problemes. La nostra gran Amàlia va contractar-nos un transport amb tots els ets i uts de la comoditat. Com a mínim semblàvem un equip de la segona divisió de la Lliga espanyola de futbol. Dos pisos, seients còmodes; i alguns amb taules per a jugar a l’UNO o posar el cap i fer el mort.
Ens vam enfadar una mica ja que l’autocar estava pensat per a tot el 3r i comptabilitzàvem, amb la suma del professorat acompanyant, unes 88 persones. N’érem 56. A la tutoria del dimecres parlaríem sobre l’obligatorietat de les sortides i bla, bla, bla.
De seguida vam arribar a El Figaró i vam enfilar les escales fins a la placeta de l’estrella a terra, calcada a la que tenim al pati de l’institut que assenyala els vents. Allà el Jordi els va explicar la feina que havien de fer en E.F i després el Jaume va aprofitar per a explicar la seva de català.
Amb gran cridòria de gossos que no ens esperaven vam passar del carrer de les cases modernistes a la pista de terra que mena cap al Tagamanent. Mentre avancem anem xerrant i fem uns riures. Arribem fins a la font i els recordem que cal avituallar-se d’aigua. Esmorzem, els fem saber la importància de deixar-ho tot net i seguim l’ascensió.
A mida que avancem comencen les primeres tempestes en forma de queixes sobre la necessitat de caminar cap amunt. Fem aturades prescriptives per a reunir tot el personal i seguim amunt, amunt. Cadascú al seu ritme, arribem a dalt i trepitgem la gespa escarbotada pels senglars. Ens omplim de vistes i dinem tots plegats. Fem un joc de recerca de l’hamburguesa perduda i passem una bona estona veient com la gent motivada persegueix el seu objectiu. No la trobem; feia dos anys que el Jordi la va deixar allà amagada i, malgrat seguir el mapa del tresor: dotze passes des del muret, no aconseguim descobrir la seva posició. Felicitem l’alumnat i comencem a baixar cap a Sant Martí de Centelles. Entre converses i bon rotllo el camí desapareix dels nostres peus, talment com a un bon truc de màgia i baixem per un corriol una mica pronunciat. Allà hi passem la vida i arribem un pèl tard a l’autobús.
Cansats i mig adormits arribem a La Torre del Baró i tothom marxa cap a casa. De ben segur que el dia del Pilar esdevindrà el dia del Cruiximent.
Aquí hi deixem algunes imatges
REFLEXIONS DE L’ALUMNAT
L’excursió consistia en pujar el turó del Tagamanent pel poble de Fígaro i baixar per l’altre costat per acabar a Aiguafreda on ens esperaria l’autocar.
Una vegada a dalt vaig estar una estona descansant i després va començar el joc que trobar l’objecte
En general la baixada em va agradar bastant sobretot quan ens vam perdre per culpa dels primer que es creuen
A l’acabar aquella pedrera ja estàvem a punt d’arribar a Aiguafreda on ens va recollir
Ali Ahmad Din 3r C
Per començar he caminat molt pel poc que he gaudit, es podria dir que vaig haver de sacrificar tota l’energia dels meus peus per a res. La part que més m’ ha agradat o en la qual si més no m’ he divertit més, ha estat el caminet estret. Esperava almenys que la sorpresa de la qual ens havia parlat el Jordi, seria prou bona com per animar-nos a fer l’excursió.
Encara que, sincerament, no tot ha estat del tot avorrit, ja que quan mirava al voltant des de dalt de la muntanya, em recordava el meu país o millor dit el meu poble natal que també està situat sobre una muntanya com la del Tagamanent.
Taha 3r C
Al principi quan hem començat a caminar, em va semblar bé perquè encara no estava cansada. Gaudia la naturalesa i les vistes eren boniques, algunes cases, arbres i flors, de moment tot molt bé. Després quan ja vam començar a pujar aquella enorme muntanya, amb costes i moltes roques, em vaig desanimar i m’estava començant a cansar. Vam caminar moltíssim i em feien mal els peus, i tenia gana. La veritat és que quan vam arribar al nostre destí, crec que va valer la pena, perquè estàvem a dalt de tot; era molt bonic, i hi havia un castell antic. L’experiència va ser una mica dolorosa i cansada, però va estar bé; però arriba la part més divertida i aventurera i perillosa que havies fet en el trajecte, la tornada a l’autocar. Baixem per un lloc de la muntanya rocós i estret, lliscàvem per baixar, ens podíem haver fet mal. Quina aventura va ser aquesta , tots teníem por al baixar, perquè ens quèiem i ens arrossegàvem i també ens agafàvem dels arbres, però a la fi vam arribar a la part baixa de la muntanya, una mica espantats i molt cansats, però bé i fora de perill.
Maryory Rocío Ávila 3r B
La meva experiència pujant i baixant el Tagament ha estat força bona. Més del que m’esperava.
Vaig pensar que no m’agradaria i que no m’ho passaria bé. Però la veritat és que m’ho he passat
força bé, he estat amb un grupet de gent amb la qual he interactuat bastant.
L’experiència de pujar va ser bastant cansada i esgotadora, tot i ser una de les primeres a
pujar al més alt. Quan vaig arribar al capdamunt em vaig sentir la persona més alliberada
del món, pujar una muntanya d’una mica més de 1.000m és brutal, t’omple d’orgull i
satisfacció.
La baixada va ser més dolorosa per als meus peus, ja que baixar costava més per
mantenir-te en equilibri i no relliscar, i això fa forçar més els peus i les cames. Però pel
que vaig veure també va ser més pesada per a tots perquè molts ja estaven super cansats
i adolorits. Tot i així les rialles i les xerradas no faltaven.
El que em va encantar va ser la baixada tan pronunciada que no estava planejada. Vaig
relliscar com 5 vegades però són experiències que sumen, ja que aquest camí no estava
planejat. Va ser magnífic, encara que també amb la por de caure i fer-te mal.
El que em porto de l’experiència és haver interactuat amb moltes persones, la satisfacció
d’haver pujat tota la muntanya i sobretot les xerrades, les rialles i tonteries.
Catherina Vilchez 3r D
A veure a part de ser un excursió una mica cansada, ja que vam caminar molt, per a mi también ha estat molt entretinguda i divertida perquè ens vam allunyar de les pantalles, ens vam allunyar de l’institut,i ens vam oblidar una mica de tot el que ens estressava, com els controls o els deures.
També em va agradar molt ja que vam poder gaudir de la natura, i vam poder passar-ho bé amb els amics.
I per últim, una cosa que també em va agradar, és que vaig poder conèixer millor als professor nous, que tinc aquest any i els he pogut veure d’una manera diferent amb una personalitat que no tenen a classe. Simplement una part d’ells que no mostren a classe, per respecte al seu treball o per respecte a la nostra educació.
Maryame Ben Yechou 3r A
