Com gairebé cada any, la tutoria de 3r organitza una sortida al Tagamanent amb el propòsit de veure’ns les cares fora de les aules, parlar lluny de l’àmbit escolar, fer natura i escoltar-nos històries de països llunyans, malifetes d’infantesa, petits secrets o estar al dia de les darreres notícies de l’institut.
Al tren tot són cares alegres. No estem a classe i marxem d’aventura. Baixem al Figaró i alguns/es ja estan fent el primer mos (és increïble com les sortides potencien la gana!) Instruccions de treball de camp, normes, consells i enfilem el camí que mena a la pista. Anem agrupats i tothom explica acudits, aprovats i suspensos; pors i alegries. ” Mi madre me mata si sabe que me han quedado 7.”
A mida que s’inclina el camí ja no es parla, es remuga. Esmorzem al costat de la casa de colònies. Quina gana! Engeguem de nou. Ara el camí es fa més costerut i ningú s’amaga, es diu clarament “profes, esteu bojos. On ens heu portat? Sí ho sé em quedo a casa; jo no puc més! AAAAAAAAAAAg! Podem descansar?
Cadascú porta el seu ritme però tothom i totdon arriba al cim del Turó. Prova aconseguida. Cares vermelles i urgència de beguda, entrepans i fruita. Fem fotos i amb qui encara té ganes de gresca fem un joc de pistes. Trobem un tresor.
El tren surt a les 16.20h. Si volem agafar-lo ens hem d’afanyar. Ens fem una foto de grup i cap a baix. Són les dues i anem justets. La baixada cap a Sant Martí de Centelles es fa molt més curta de com l’havíem imaginat. Sembla ser que professorat i alumnat ens hem alleugerit de pes o cerquem amb frisança un seient on descansar.
Arribem a l’estació amb ben bé 10 minuts de marge. Prova aconseguida. Tren de retorn a Torre Baró.
Avui a l’institut,un dia després dels fets, tot són cruiximents i alguna queixa barrejada amb un somriure còmplice d’haver passat un gran dia plegats.
