Per: Laura Vera, Carolina Rosa i Alba Flores.
Avui som amb el David Font, exestudiant de l’institut Pere Fontdevila, actual alcalde de Gironella i president del Consell Comarcal del Berguedà.
– Comencem amb la primera pregunta. Com descriuries la teva etapa per l’institut?
– Per a mi va ser una etapa molt maca, vaig estar aquí quatre anys, des de l’any 1994 al 1998, vaig començar a 3r d’ESO i fins a 2n de Batxillerat. Vaig fer tota una colla d’amics que encara conservo.
– Eres un noi popular o intentaves passar desapercebut?
– Crec que era un dels que passava desapercebut o intentava passar desapercebut.
– Quina era la teva assignatura preferida?
– A mi m’agradaven molt les llengües, totes per igual, tant el català com el castellà, l’anglès i el francès. M’agradaven molt i, de fet, m’anaven molt bé.
– Quan venies a l’institut, t’ho imaginaves, que series alcalde?
– No, de cap de les maneres, de fet, quan jo venia a l’institut, hi havia algun professor que deia que jo havia d’estudiar llengües i jo vaig fer tot el contrari i vaig estudiar números; en cap cas pensava que em dedicaria a la política i que seria alcalde.
– Quan et vas adonar que la teva professió seria ser alcalde?
– Quan jo estava a la universitat em vaig començar a involucrar en la política. Quan vaig tenir 27 anys vaig saber que allò era el que m’agradava. Amb 32 anys vaig tenir l’oportunitat de ser alcalde i la sort és que encara ho soc.
– Llavors, de petit, el teu somni no era ser alcalde.
– No. Jo, quan era petit, volia ser barber, perquè el meu avi era el barber del poble i jo volia ser com ell. La vida va canviant i, a mesura que em feia gran, vaig començar a estudiar números perquè m’agradaven molt i, de fet, vaig treballar en una entitat bancària. Més tard la vida em va tornar a canviar i ara sóc a la política.
– Com reaccionaven els teus pares quan suspenies un examen o treies mala nota?
– Ara quedaré molt repel·lent, però nomes vaig suspendre, amb els quatre anys, un parcial de filosofia i la veritat és que no em puc queixar perquè em considerava un bon estudiant, treia notes bastant bones. Em va anar bé, no vaig tenir el problema d’haver de dir als meus pares que havia suspès un examen perquè, per sort, no es va donar el cas.
– Quins eren els professors que més t’agradaven?
– Aquí la pregunta és més complicada. N’hi havia algun que no m’agradava gaire, diguem-ho així. Jo no era gaire amant de la filosofia, per tant no m’agradava gaire el professor que tenia en aquell moment. Alguns eren més durs que d’altres, uns eren més divertits, però jo dir: “aquest és el meu professor preferit”, no us ho puc dir, perquè en van passar molts durant els quatre anys.
– Quan venies a l’institut, la sala de càstig es deia com ara, la “peixera”?
– Quan jo venia a l’institut ja es deia la peixera.
– Has trepitjat la peixera algun cop?
– Una vegada. Quan nosaltres fèiem educació física alguna vegada anàvem al pavelló i hi va haver un dia que vam arribar tard. El professor De La Fuente va enviar tota la classe a la peixera, per tant devíem ser més de 20 persones repartides per la peixera i altres sales durant aquella hora de classe.
– Bé, David, gràcies per haver vingut, espero que t’hagis trobat bé amb nosaltres i que t’hagi agradat tornar a veure l’institut i fins a una altra ocasió.
– Moltes gràcies, sempre és un plaer tornar allà on vaig estudiar i suposo que ens anirem veient. Gràcies.
