No hi ha paraules per a consolar ningú per la mort d’un jove. No toca.
Quina injustícia la mort d’un jove!
No hi ha cap poema que pugui expressar la pena i la incredulitat que sentim perquè la Sílvia Prat Bernades ja no és amb nosaltres.
La família de l’institut Pere Fontdevila està especialment trista. Amb la Sílvia vam compartir classes, patis, sortides, celebracions… Eraintel•ligent i estudiosa, alegre i entusiasta, bonica i afectuosa, enamorada de la seva terra…Tenia amics a tot arreu. Tot i que ja feia deu anys que havia deixat l’institut, hem anat tenint notícies seves il’hem anat veient, ara l’un, ara l’altre, de Patum en Patum. A tothom saludava i amb tothom conversava. Els que vam tenir la sort de conèixer-la, la tenim molt present.
I ara ja no hi és. Volem acompanyar en el sentiment els pares, el Joan i la Montse, i tota la seva família i els seus amics més propers i fer-los arribar la nostra escalfor. Ho sentim molt. Sentim no poder fer res més.
L’institut enguany fa 25 anys i en aquests anys no tot han estat alegries; hem hagut de lamentar també la pèrdua de persones de la gran família que d’alguna manera també som. Valgui aquest petit escrit per recordar-los a tots: Pere, Lluís, M. Àngels, Ramon, Mireia, Carles, Marc, Josep, Neus, Eva, Sandra, Guillem, Elisa, David, Jairo… I Sílvia.
Per a tots ells també, un fragment del poema de Joan Margarit:
“(…)
Murmuri de les fulles del dolor:
a la meva memòria
una platja petita amb el teu nom
que no figura als mapes dels vaixells.”
