Avui, el grup de 2n d’ESO hem anat al Cercle de les Bruixes i hem fet jocs tradicionals. Allà l’Elga González ens ha llegit la següent història que ha escrit:
El cor de Belladona
Hi havia una vegada… No, això no és un conte de fades.
Llàgrimes cauen per les meves galtes. Tanco els ulls humits i recordo…
Estava asseguda al terra, amb les cames creuades. Les meves quatre amigues m’imitaven, totes en cercle sobre el terra cobert de fulles seques. Al nostre voltant, tot de xiprers plantats en un cercle més ample.
- Això ha d’acabar! -va cridar una de les joves. Tenia els cabells negres, totalment arrissats i llargs, que li queien esquena avall-. No podem acceptar que tot segueixi així! Està morint gent, te n’adones?
- Tranquil·la, Fàlzia. -va ordenar la Berbena, de rostre allargat i ulls foscos.
- No puc estar tranquil·la! Qui serà el següent, eh?! -En dir aquest comentari, la Fàlzia em va enviar una mirada que em va fer sentir culpable.
- Fàlzia -va dir la Lunària, tercera amiga-. Segur que hi ha una manera d’acabar amb tot això, ho hem de seguir intentant.
- No ho sé… Portem quatre llunes igual, avui és la cinquena. -va intervenir una altra.
- Estic d’acord amb la Cascall -opinà la Fàlzia de mal humor-. Molt temps i cap resultat.
- Es pot saber perquè a mi m’heu d’anomenar Cascall? -va preguntar aquesta-. No hi havia cap altre nom per triar… com… Calèndula? També és una planta, i el nom és bonic.
- Tanca la boca, Cascall -va dir la Berbena-. Si no t’agrada aquest nom, t’hauries pogut quedar amb Barbajove, t’ho vam dir.
- Això no és ni un nom! -va queixar-se l’altra.
La discussió hauria seguit, però en aquell moment es va sentir la veu d’un noi apropar-se als arbres:
- Emma? Ets tu?
La Fàlzia va empal·lidir en sentir-ho.
- No, si us plau. Ell no. L’Adam no.
Totes les meves amigues em van mirar a la vegada, jo simplement tremolava.
- Emma? T’he sentit dir el meu nom, sé que ets aquí. -deia el noi mentrestant.
Vaig aixecar el cap i totes van saber què fer. Després de recollir les plantes medicinals i els diferents utensilis de bruixeria que hi havia escampats al nostre voltant, es van aixecar i em van mirar.
- Belladona, saps com acabarà tot. El pròxim dia no t’ajudaré, t’enviaré a la foguera.
Després d’aquest últim avís de la Fàlzia, totes van desaparèixer. Jo em vaig aixecar i vaig notar com els meus iris adoptaven un color vermellós. Vaig sortir del cercle per apropar-me a l’Adam.
- Hola, encant. -digué. Ho esperava. La meva veu s’havia tornat hipnotitzadora, seductora. L’Adam no havia ni pogut començar a parlar quan va quedat mut.
Li vaig allargar la mà i es va apropar a mi lentament, somrient. Abans que pogués tocar la meva pell, em vaig girar d’esquena i travessar el cercle de xiprers, sabent que ell em seguiria. Vaig travessar el bosc, vigilant que el meu vestit de color cirera no s’enganxés a cap arbust o branquilló. L’Adam em seguía, notava la seva mirada de desig clavada en el meu cos.
Després de caminar cinc quilòmetres, però el que a ell li van semblar cinc minuts, ens vam aturar en un llac d’aigua cristal·lina. Tenia la forma de drac, si realment t’hi fixaves. No va ser fins aquell moment que em vaig girar, clavant els meus ulls en els del noi. Bé, noi… realment faltava un mes pels seus divuit anys, uns divuit anys que mai no s’arribarien a complir.
Em vaig descalçar i endinsar al llac d’esquena, encara pendent d’ell. Em va seguir, com tots feien, hipnotitzat.
Vam arribar a una fondària en la qual l’aigua ens cobria fins a les espatlles, i vaig fer com sempre: vaig pujar el meu vestit lentament fins a treure-me’l, acabant despullada davant els ulls del jove. Ell em mirava amb desig, i va fer una passa en la meva direcció llepant-se els llavis. Les passes van seguir, fins a estar a pocs centímetres de distància. Les seves mans van abraçar la meva cintura, atraient-me cap a ell i les meves es van moure fins al seu coll. Llavors les vaig apartar per deixar pas als meus llavis, que van començar a fer petons al seu coll, dolços i seductors, que van anar pujant fins arribar a la seva orella, moment en què li vaig murmurar:
- Dins l’aigua no em podeu cremar.
Si allò el va desconcertar, mai no ho sabré. Ja que just a continuació vaig obrir la boca per, amb les meves dents, arrencar-li l’orella d’una estrebada. De la boca de l’Adam en va sortir un crit estrident, però en poc ja li estava arrencant l’altra orella.
En tenir-lo amb ambdós costats de la cara sagnant li vaig agafar la barbeta, em vaig apropar al màxim al seu cos i li vaig plantar un petó als llavis. Mentre els seus crits emmudien en tenir les nostres boques unides, vaig apropar la meva mà lliure al seu pit. Com que la tenia sobre el cor, les meves ungles es van tornar afilades i d’un verd podrit. Les vaig clavar dins la seva pell mentre creixien, travessant-li el cos i arrabassant-li la vida.
Un nou cadàver es va desplomar als meus braços, que després d’un murmuri meu es va transformar en cendres. Només les seves orelles van seguir senceres.
Seguidament, les meves ungles van tornar a la normalitat, a l’igual que els meus iris. Els meus ulls es van omplir de llàgrimes en veure les cendres flotar sobre l’aigua. Quan vaig anar a buscar la meva roba, també em vaig adonar que havia desaparegut. Com no…
Vaig recollir el parell d’orelles i afegir-les al collaret que, inexplicablement, apareixia al meu coll després de cada assassinat. En el collaret, que es tractava d’un simple cordó, ja hi penjaven deu orelles.
Un quart d’hora més tard es podia veure al cel de mitjanit una jove, volant sobre una branca en forma d’escombra, totalment nua a excepció d’un collar d’orelles al coll.
Quan vaig arribar al bosc més proper de casa meva, hi vaig aterrar amb discreció. Com esperava, la Lunària m’havia deixat un conjunt de roba dins el forat d’un arbre. Em vaig vestir, vaig amagar el collaret i l’escombra, i vaig caminar cap a casa sota la llum dels fanals.
Ja era a la meva habitació quan vaig veure l’Eloi, un noi de la meva edat de qui estava bojament enamorada, preparar-se per anar a dormir. Ell vivía a la casa de davant de la meva, i les finestres de les nostres habitacions coincidien. Cada nit em quedava observant-lo fins a adormir-me.
El dia següent vaig passar la tarda llegint al bosc. El llibre era d’encanteris, i hi feia apunts amb ploma de tant en tant.
Uns sons em van espantar i tallar la lectura. No em van caldre ni dos segons per saber de qui es tractava, així que tan ràpid com vaig poder vaig escriure unes paraules al meu braç.
L’Eloi. Mirant-me. Els meus ulls de nou vermells. Els dos vam recórrer el mateix camí que el dia anterior amb l’Adam, amb el llac com a destí final.
Tenía l’amor de la meva vida davant dels meus ulls: els seus llavis carnosos entreoberts, els seus ulls blaus espurnejant. Es va apropar a mi i em vaig treure el vestit. Aquell era l’únic moment en què els meus ulls es tancaven i, si ell observava, podía veure al meu avantbraç la frase “Si no vols morir, CORRE!”.
Pel que sembla, bé que ho va llegir, ja que després de llançar la roba a l’aigua vaig veure la seva expressió d’espant. Segons després ell arrencava a córrer lluny de mi, jo seguint-lo.
Crits maleïts sortien dels meus llavis en córrer darrere seu. Vam entrar amb rapidesa al bosc quan l’Eloi va moure una branca robusta en direcció a la meva cara. Per sort per a ambdós, el cop em va deixar inconscient.
L’endemà següent. Em vaig despertar en el que vaig reconèixer com el llit de l’Eloi, realment còmode. Algú s’havia pres la molèstia de vestir-me després de l’escena del dia anterior. Va ser horrible llevar-se i, com passava sempre, després de cinc segons recordar tot el que havia passat mentre la maledicció s’havia apoderat de mi, més quan la víctima és tractava de l’Eloi.
- Bon dia. -em va dir. Estrany que allò em fes somriure, en la situació en què ens trobàvem.
- Bon dia -vaig respondre, i vaig intentar aixecar la meva esquena. Uns ferros al voltant de les meves mans i peus semblants a unes manilles van impedir el moviment. Vaig fer un somriure trist-. Has fet bé, jo…
- Vas ser tu, veritat? La que va matar aquells cinc joves, incloent-hi el cadàver d’abans d’ahir.
Vaig baixar la mirada. L’Eloi ho va agafar com un assentiment, que és el que era. Va girar el cap mossegant-se el llavi, probablement enfadat.
Ho puc explicar, de debò. -vaig dir.
- Més et val. -va respondre. El vaig mirar als ulls.
- Ja deus saber per on va la cosa… Jo…
- Ets una bruixa. -em va tallar. Tot i la sorpresa que em va causar allò, vaig seguir:
- Sí, ho sóc. Ho accepto. Però això no ha de ser res dolent!
- Ja, i per això em volies matar anit, veritat? -va opinar amb sarcasme.
- Això no és pel fet de ser una bruixa! És… un càstig.
- Càstig?
- Sí… -vaig dir amb vergonya- Em van castigar amb una maledicció. Amb la maledicció que, a cada lluna plena, un jove em vingués a trobar i jo el seduís i matés inconscientment. -Una llàgrima regalimava per la meva galta.
- Qui et va posar la maledicció? I com a càstig de què?
L’Eloi, tan curiós com sempre.
- Me la va posar Satanàs. -vaig respondre. I, tot i que al segle XXI tothom hauria rigut després d’aquesta afirmació, llavors podia ser ben real. Per això, que l’Eloi tanqués la boca i em mirés amb serietat.
- Què li vas fer?- va preguntar.
- Negar-me a arrencar el cor a una parella d’enamorats.
Ell va obrir la boca i, abans que digués res, vaig dir:
- No, no vols saber per què necessitava els cors.
- D’acord -va acceptar, i em va inspeccionar amb la mirada-. Gràcies.
- Gràcies? -vaig preguntar amb confusió-. Gràcies per?
- Per haver donat l’avís. Haver escrit aquelles paraules al teu braç. Si no fos per això… segurament ja no seria viu.
- Tens raó -vaig dir. Ell em va mirar amb sorpresa i por-. Què vols que t’hi faci? -vaig dir rient-. Et recordo que jo no controlo la maledicció.
- Ho sé, ho sé. Ah i… perdó.
- Per?
- Per haver-te fet el cop amb la branca, he-he.
Vaig riure.
- La veritat, és el millor que has fet mai.
Després d’uns segons amb ell en silenci, només mirant-me, va respondre:
- Segura?
- És clar.
- Totalment segura?
- Sí! -vaig insistir- Bé et va salvar la vida.
Ell va encongir les espatlles.
- Doncs crec que ara hi haurà una cosa que superarà el cop amb el tronc com a “el millor que he fet mai”.
- Eh? El què? -vaig preguntar, aixecant una cella mentres ell s’apropava a mi i col·locava els seus braços als dos costats del meu cos.
- Això. -I em va besar. Va tancar els ulls ajuntant els seus llavis als meus, aquells llavis amb els que havia somiat tantes vegades.
I el petó va portar-ne a un altre, i un altre. Havien començat lents i suaus, però eren cada vegada més atrevits.
Tot i que, en un moment en el que vaig obrir els ulls, em vaig paralitzar. Un jove alt, de cabells negres i arrissats, amb el pit al descobert mostrant els abdominals, només amb una simple tela vermella cobrint-li de cintura fins als genolls, ens observava. Genial, no? Per res. I menys si aquell jove tenia pell pàl·lida, ales de dimoni a l’esquena i el nom de Satanàs.
L’Eloi, en veure que em quedava quieta, es va girar. I en veure a en Satanàs va caure al terra de l’espant.
- Eloi! -vaig cridar, intentant mirar si estava bé. Però, com no, seguia lligada amb les manilles al llit.
- Belladona? -va dir Satanàs, amb veu greu i potent-. Encantat de conversar de nou.
Ràbia començava a crèixer dins meu, apretava la mandíbula amb força.
- Què fas aquí?
Satanàs va riure, un riure que fa posar la pell de gallina.
- Que què faig jo aquí? De debò, Belladona? Després d’haver salvat la vida d’aquest ésser vulnerable, d’haver sentit amor per ell?!?! -Va dir “amor” cridant, fent servir tota la potència de la seva veu, fent trencar les finestres de la casa-. No has après ja com de miserables són els sentiments?
Després d’això, va assenyalar a l’Eloi, i el cor del noi li va sortir del pit, ensangonat, travessant l’aire per anar a parar a la mà del monstre.
Un llarg, fort i punyent “No!!!” va sortir de dins meu, fent-ho tremolar tot. El cos del meu amor va caure desplomat al terra. Vaig llançar una mirada d’odi, l’odi més profund que he sentit mai, cap a Satanàs.
Llavors la Fàlzia va entrar al dormitori.
- Hauries d’estar agraïda amb ell. Ja no ets vulnerable.
Una altra mirada d’odi, ara dirigida a la bruixa.
- Com pot dir això algú que va suplicar per salvar la vida d’un humà?!?!
Ella va grunyir.
- Allò no tenia res a veure. L’Adam era… el meu amant.
- És clar, si no tens ni parella! -vaig contradir.
- Deixeu els amants ara mateix -va ordenar Satanàs-. Fàlzia, saps quin és el teu deure.
Ella va assentir amb el cap, em va bufar i va sortir del dormitori després de murmurar:
- Suposo que recordaràs la meva promesa.
A continuació, Satanàs em va mirar amb desaprovació i es va evaporar, deixant la marca del pentacle invertit cremant al terra.
Jo em vaig llançar a abraçar el cos de l’Eloi.
Mitjà hora més tard, tota la població del meu poble es dirigia a la casa de l’Eloi, alçant les torxes, per agafar-me.
Llàgrimes cauen per les meves galtes. Aquella multitud, amb la Fàlzia com a cap, m’ha lligat a una una estaca amb tot de cordes de ferro. Sota els meus peus branques formen una foguera. El poble em mira amb ràbia, de tant en tant se sent algun insult.
- Confessa! -em diu la Fàlzia davant de tothom-. Admet que ets una bruixa, i que has estat tu qui ha arrencat el cor a aquell pobre jove!
La miro als ulls, el foc de les torxes es reflecteix en els meus. “Traïdora…” penso.
- T’equivoques -responc, amb tanta determinació com puc aconseguir després d’haver vist morir a l’Eloi-. Jo no l’he matat.
La Fàlzia entretanca els ulls.
- De debò seguiràs mentint?! Si no l’has mort tu, qui? Digues, qui?!
No puc. No puc nombrar a Satanàs. Això sería com una maledicció per a la família del noi, el terror s’escamparia pel poble. Baixo el cap serrant les dents.
- Ho veieu?! -crida la Fàlzia al poble-. No es pot defensar! Clar que no! Perquè ella ha matat al noi, i a tots aquells altres que porten morint cada mes. Però no hi haurà més víctimes, no! -Un altre “no!” surt dels vilatans, que ho criden a ple pulmó-. Acabarem amb la vida d’aquesta bruixa -va escopir la paraula- avui i ara!!!
Seguidament un home d’uns setanta anys apropa la seva torxa a les branques de sota els meus peus, que comencen a cremar. Aquest és l’avi de la meva primera víctima, que murmura desigs de venjança entre dents. Quan ja noto l’escalfor del foc sota meu, aixeco la mirada i alço la meva veu:
- SÍ! Sóc una bruixa! Ho sóc! Però sabeu, de qui realment heu de tenir por és del qui em va posar la maledicció dels assassinats, eh, Satanàs?! Perquè Satanàs, puc ser una bruixa, però els sentiments NO et fan dèbil, sinó fort, i a mi em podràs fer mal, però deixa en pau la gent d’aquest poble!
Xiuxiuejo unes paraules en veu baixa, amb els ulls tancats, allibero una mà de la corda de ferro i l’apropo al meu cor.
- Fàlzia! -crido-. Si per tu els humans no són res, millor que no visquis entre ells!
La miro amb profunditat, amb un mig somriure, i en res el seu rostre, la seva pell, es torna tan negre com el carbó. En un segon, tota ella es torna pols.
Tot i els crits de la gent, segueixo. Amb la mà sobre el pit somric, amb llàgrimes als ulls, m’arrenco el cor i el llanço sobre les flames que ja em cremen la pell. En breu comencen els meus crits.
Sí, així va ser, però quan el dia següent els vilatans van buscar entre les cendres només hi van trobar l’esquelet de la bruixa. Ni rastre de l’òrgan que es va extreure. Tot i que encara avui es rumoreja que va tenir a veure amb un altre fet extraordinari: amb el fet que, en el moment del seu funeral, l’Eloi, amb un cor i vida nous, obrís els ulls.
Elga
Comentaris recents