Premi Sambori a l’Institut Martí l’Humà

Premi Sambori a l’Institut Martí l’Humà

I pensar que fa dos anys era aquí mateix, plena d’esperança per reconstruir allò que ara és, gràcies a molt d’esforç, una realitat. Fa dos anys que vaig decidir emprendre una nova aventura i una meravellosa experiència. Però no tot va ser tan fàcil com us penseu…

Així comença la narració de la Marta Carol Òdena, alumna de 2n ESO A. Es titula “Mas del vi” i explica com va canviar la vida d’una dona d’uns trenta anys en acceptar una herència d’un parent a qui gairebé no coneixia i que es trobava a la Conca de Barberà, concretament en un poble d’uns 900 habitants anomenat Vimbodí i Poblet.
La Carme ha de resoldre qüestions administratives, ha de prendre decisions importants sobre el futur de la seva vida; tot apunta que haurà de dirigir unes reformes a la masia… Però no estarà sola. Aquesta és la trama; la
Carme té el suport d’algú que sap estar al seu costat fent que tot sigui més fàcil.

Doncs bé, la Marta Carol ha estat premiada per la narració “Mas del vi” en el 14è Premi Sambori Òmnium- edició 2020. Aquest certamen el convoca anualment Omnium Cultural en el marc d’”El tinter de les lletres catalanes” i és l’únic que va adreçat als escriptors i escriptores dels centres educatiu dels Països Catalans.
La Marta ha aconseguir quedar entre els premiats de la categoria de primer cicle de secundària de la demarcació del Camp de Tarragona, on s’havien presentat 282 textos de 55 escoles i instituts del territori.
El lliurament de premis s’havia d’haver realitzat el dia 21 de març al castell de Falset, però la situació de confinament que estem vivint no ho va fer possible.
Recordem que els tres millors treballs de la fase territorial participaran a la fase general, que tindrà lloc a Barcelona i que aplegarà totes les demarcacions.
No us vindria de gust saber com acaben aquests dos anys tan convulsos de la vida de la Carme?
Doncs podeu continuar llegint la narració…

Vaig arribar amb el primer tren que va sortir de Girona cap a Barcelona i d’allí a un altre que em portaria fins a Vimbodí i Poblet. La veritat, em vaig sentir nerviosa, ja que és molt estrany que d’un dia per l’altre et truqui algú per dir-te que has heretat quelcom d’un parent que ni tan sol coneixes. Un advocat havia contactat amb mi per donar-me la notícia i jo, com que en aquell moment no tenia ni feina ni res a fer, em vaig dir a mi mateixa: “I per què no, Carme?”.
La megafonia del tren va avisar que ja havia arribat al meu destí, em va treure dels meus pensaments. Aixecant-me i agafant la meva maleta amb força vaig a baixar del vagó. Vaig tenir la sensació com si hagués trobat el meu lloc en el món, com si algú em digués que havia pres la millor decisió. Tots aquells pensaments em tranquil·litzaven, tot i així l’angoixa de no saber què passaria encara era allí.
Passats uns minuts d’espera a l’estació de Vimbodí per fi l’advocat que m’ajudaria en tot el que tenia planejat em va passar a buscar. Va sortir d’aquell cotxe tan luxós amb pinta de ser caríssim per fer-me dos petons i presentar-se i jo vaig fer el mateix. Es deia Ricard. La veritat és que em va semblar un home molt atractiu per tenir 35 anys. Bé, pensant-ho bé, només ens portem tres anys. “Però què estic dient! Segur que té dona i deuen viure en un xalet de luxe amb un jardí immens.”
En pujar al cotxe, un silenci incòmode es va fer present. Ell el va trencar preguntant-me si havia conegut mai els parents que m’havien deixat aquella finca. Em vaig limitar a negar amb el cap. Durant el viatge cap a l’Espluga, per veure el notari, vaig gaudir dels paisatges de la Conca, tot de vinyes i muntanyes tintades de sol. Mai m’hauria pensat que fos tan maca, la Conca de Barberà. Li vaig fer un comentari al Ricard i em va prometre que m’ensenyaria tots els racons de la seva comarca.
Uns dies després, encara no havia tingut temps d’anar a veure la que seria la meva finca. Quan vam tenir tota la documentació necessària llesta, m’hi vaig traslladar. En veure l’estat de l’edifici, vaig pensar: “On t’has posat, Carme?”. La casa era una masia típica catalana amb les seves balconades i els seus porxos, coberts d’esbarzers per la falta de cura. A la façana s’albirava una placa feta de rajola on hi deia: “Mas del Vi”. L’interior no és que estigués gaire millor. Tot i això, vaig decidir passar-hi la nit. Havent sopat, mentre mirava vells records, em va venir al cap una idea: “ I si convertís el mas en una casa rural?”. L’endemà vaig trucar al Ricard per quedar amb ell i explicar-li la meva intenció amb la finca. Li va semblar una gran idea, ja que a Vimbodí, a l’estar a prop d’un dels monestirs cistercencs més reconeguts de Catalunya, Poblet, hi falten allotjaments turístics.
La reforma va ser caòtica. Paletes, pintors, electricistes, mobles nous, restaurar el jardí i la piscina… També em vaig posar en contacte amb un pagès del poble per demanar-li si es podria fer càrrec de les terres del voltant de la finca, principalment vinya i oliveres. Semblava que no acabaríem mai amb tot aquell rebombori de gent amunt i avall. Sort que tenia el Ricard a prop i m’ajudava en tot el que necessitava. Recordo que un dia, arreglant una de les llars de foc del menjador, ens va caure un pegot de sutge al damunt, i vam quedar negres com a carbons, quin tip de riure… Entre nosaltres va sorgir quelcom més que una amistat. Un cop la reforma feta, ell va traslladar-se a viure amb mi, i vam emprendre aquell negoci junts.
Realment, no sembla que hagin passat dos anys, però ara, asseguda en aquest jardí del mas que em va canviar la vida, contemplant les vinyes i les muntanyes al fons, només puc pensar que tot ha valgut la pena.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>