Els dies 18 i 19 d’abril, l’alumnat de 4t d’ESO de l’institut Manolo Hugué va visitar l’edifici de la Maternitat d’Elna, Cotlliure, la platja d’Argelers, el camí de l’exili i Perpinyà.
Durant el curs, havien llegit el llibre La maternitat d’Elna, d’Assumpta Montellà. I per acabar d’entendre’l, els alumnes van anar a veure alguns dels llocs representatius de l’exili republicà i la maternitat mateixa. Tot això, guiats per la pròpia autora del llibre.
A la maternitat, van escoltar les explicacions que Assumpta Montellà feia dels fets viscuts per les dones, que apareixen com a testimonis al llibre. I també altres experiències de persones que van haver de viure al camp d’Argelers. Després, l’autora els va explicar que ella havia conegut a Elizabeth Eindenbenz, qui havia convertit aquell edifici en maternitat, i els va posar un documental en què ella mateixa l’entrevistava. Elizabeth estava contenta i agraïda que algú hagués recuperat aquella història i li va demanar que ho fes públic. Sobretot, deia Eidenbenz, entre el jovent: volia que coneguessin la història que havien patit molts dels seus avantpassats.
A Cotlliure, havent dinat, van visitar la tomba del poeta Antonio Machado, qui va haver d’exiliar-se i, pocs dies després d’arribar a França, va morir. Allà, en memòria i commemoració de l’autor, van llegir el seu famós poema::
CAMINANTE NO HAY CAMINO
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.
A la tarda, van estar a la platja d’Argelers, on hi havia una exposició fotogràfica amb imatges del 1939, quan el camp de concentració d’Argelers es va posar en marxa. Quan hi van arribar, doncs, els milers de refugiats espanyols i quan només hi havia la sorra i el mar. Feia fred i hi bufava la tramuntana. La sorra s’aixecava del terra i picava contra la pell. L’hostilitat del medi convidava a pensar en el patiment de tantes persones que van ser recloses allà.
L’endemà, després d’una nit de poc dormir i molt xerrar, van fer una part del camí de l’exili cap a França, per La Vajol. Van acabar-lo just a la frontera, on es troba el monument als exiliats que van creuar per aquell punt. Entre ells, el president Companys.
I per acabar de tancar els coneixements sobre l’exili i els refugiats, van anar a dinar a Perpinyà, on van realitzar una enquesta a la gent gran, preguntant si parlaven català o castellà. Els qui van respondre que sí, van explicar-los que eren fills o nets de gent que havia passat per la platja d’Argelers. L’objectiu, doncs, era cloure el viatge amb una demostració que tot aquell passat no era tan remot. I que res de tot allò no quedava, a nivell geogràfic, cronològic i humà, tan lluny d’ells.
